Haga como yo, no se meta en política

“Haga como yo, no se meta en política”. És el que acostumava a aconsellar el General Franco als seus col·laboradors. “No fer política” era pel dictador la manera més cínica possible d’evitar maldecaps, és a dir, d’acceptar sens dilació el que decidís ell i la seva camarilla per pura conveniència de qui, llavors, s’agenollava sense dir ni piu. El camí era resignar-se, sacrificar-se, i ja se n’encarregaria l’Altíssim de deslliurar-nos del mal. Perquè el mal, en tot cas, era cosa dels que “feien política”. L’“apolític”, si es portava bé, tindria dret a un piset, un sis-cents i un duro per gastar. Res com “no ficar-se en política” —no “significar-se”, en deien a l’època— per viure en la més bonica de les placideses dictatorials.

“No es fiqui en política”, devia pensar l’“apolític” gerent de la sala Black Note, a València, quan comptava els calers que podia guanyar amb l’actuació d’un grup de música neo-nazi.

Amb la mort de Francisco Franco, el Generalísimo, i la consolidació del règim monàrquic, ser “apolític” va passar a significar no deixar-se entabanar pel “rollo dels polítics”. Això del Franco era una batalleta que explicaven els pares de tant en tant. Ara el que convenia era tenir una novia, un bon esportiu i un duro per gastar. I sobre altres afers? Que no m’emprenyin! Nosaltres ja no hem de lluitar per res. Ho van fer tot els nostres pares i, de fet, d’això de la Guerra Civil i del tio aquell de la veueta aflautada no ens en van parlar mai a l’institut. Hem de girar full de tot això, ha passat de moda. Tu, babau politiquero, no estàs al cas: ara vivim en llibertat!

Discursos com aquest servidor els ha sentit moltes vegades de jovenet, al pati del col·legi, a les colònies estiuenques, a la colla del poble; de més gran, a l’institut —o fins i tot a la facultat— quan per exemple algú plantejava secundar una vaga. Voto que sí però de la fricada aquesta de la mani ni pensar-ne. Ho faig per saltar-me la classe de mates i anar-me’n a jugar al futbolí. Bé, llavors el terme “friqui” encara no existia. El terme “friqui” va començar a ser familiar per a qui subscriu aquestes ratlles quan el raca-raca de l’“apoliticisme” l’associava a gent allunyada del seu cercle habitual. Eren “apolítics” els del duro-per-gastar que presumien de no votar mai a cap comtessa electoral, “perquè això de la política m’avorreix i tots els polítics són iguals”. No és que algun cop servidor no topés amb algun “apolític” de barra de bar, però en general es tractava de gent que confonia la política amb la classe política, és a dir, que repudiava els polítics però no renunciava a tenir un criteri sobre el que succeeix al món que l’envolta.

“No es fiqui en política”, devia pensar l’“apolític” gerent de la sala Black Note, a València, quan comptava els calers que podia guanyar amb l’actuació d’un grup de música neo-nazi. Tenir un duro per gastar be mereix una estoneta de “Seig heil” i uns jovenets saludant a la romana. A fi de comptes això és un concert més, i la nostra clientela de ben segur no té res a veure amb la politiqueria… “No es fiqui en política”. Tant se li en fot si fem saltar pels aires l’orientació d’una sala de concerts dedicada a la música negra. La pela és la pela. I les idees són cosa de la politiqueria. Aquí només venem copes —amb música de fons, això sí—. “No es fiqui en política”. No en va és el que fan, per exemple, els presidents dels clubs de futbol amb els seguidors ultres dels seus equips —uns supporters incondicionals, escolti—. Ah, i també molts que, per no reobrir ferides, es clar, s’oposen a retirar la simbologia franquista dels carrers —o a excavar fosses comunes—. “No es fiqui en política”. Aquí no fem política, només obrim les portes al millor postor. Som cecs, muts, sords davant “el rollo de la política”, encara que aquest estigui en mans d’una colla de fatxes. Què diu? Què un grup de politiqueros, clients o no de la nostra immaculada sala, ha muntat un ciri de cal Déu arran de la nostra decisió apolítica? No passa res, suspenem l’actuació dels nois aquells amb el cap rapat i qui dia passa any empeny. A fi de comptes, ja ho deia aquell que manava abans… Com és deia?… Sí, home, sí… Vull dir el que pronunciava allò de “Haga como yo, no se meta en política”.