Traducció al català de l’original
Fa poc arribava a les meves mans el llibre de l’antropòleg nord-americà David Graeber titulat “En deuda: Una historia alternativa de la economía”. En aquest llibre, Graeber explica la construcció d’un dels imperatius que semblen estructurar les nostres societats i que, de fet, es relata com a màxima perquè les nostres bases de convivència i desenvolupament no es desplomin: pagar els deutes. Per contrastar el poder que el deute ha pres a dia d’avui, Graeber explica altres tradicions i moments històrics on aquesta no es pensava com a punt de no retorn. Entre altres, Graeber assenyala la celebració del Jubileu. El Jubileu hebreu era un any de celebracions religioses que tenia lloc cada mig segle, moment en què els deutes quedaven saldades. Aquesta tradició troba les seves arrels en l’Antic Testament, en concret en el llibre Levític on es ressaltava: «Declarareu sant l’any cinquanta i proclamareu la llibertat a tots els seus habitants. Serà per a vosaltres un jubileu; cadascú recobrarà la seva propietat, i cadascú tornarà a la seva família» (Levític, 25:10).
En l’actualitat sembla que la Carta Magna que busca determinar la nostra moral no és cap llibre sagrat ni cap Constitució pactada socialment. Més aviat, el sistema de valors que es consideren convenients vénen formulats per una particular Santa Trinitat: La Troica Europea. La Troica, formada per la Comissió Europea, el Banc Central Europeu (BCE) i el Fons Monetari Internacional (FMI), ha anat construint un nou salm que, si bé promet estar fundat en estrictes termes econòmics, es recolza en un conjunt de valors de caràcter moral. Aquests valors dominants queden reflectits en un axioma que pel que sembla hem interioritzat sense massa complexos: “un ha de pagar els seus deutes”. Com bé assenyala Graeber: «La raó per la qual la frase “un ha de pagar els seus deutes” és tan poderosa és que no es tracta d’una declaració econòmica sinó d’una declaració moral» (David Graeber)
La teologia econòmica sembla haver guanyat la partida donant per natural un sistema de valors ètics que són clares construccions polítiques que beneficien les elits. No en va, que “el deute s’ha de pagar” sol portar adjunt un altre mantra: “hem viscut per sobre de les nostres possibilitats”. No hi ha dispositiu de poder com cal que no vingui acompanyat d’un procés de producció de culpabilitat. Algú ha gastat massa, hem anat acumulant un deute que ara hem de tornar, i, ah, per cert… aquest algú ets tu. Sembla que quan es despleguen aquestes afirmacions el debat queda suspès ja que, no cal dir-ho, totes s’acullen al “sentit comú”. El sentit comú? quina broma de mal gust, hauria d’esclatar una riallada global cada vegada que algú el pren com a argument de pes.
Fins aquí veiem clarament la intenció de construir un imaginari dominant, una sèrie d’elements de fort caràcter normatiu que van generant un nou procés d’hegemonia cultural. Però durant la setmana d’acció global contra el deute, s’han difós molts textos que reflexionen sobre aquesta condició “natural” del deute. En una lògica de tall invers, trobem el dret a la fallida o la insolvència, un relat que no només s’erigeix en contra del primer sinó que produeix per si mateix un model de vida i de societat fundada en altres valors. Un llenguatge que pren com “naturals” altres principis ètics i que revela el deute com a mecanisme que produeix relacions de poder basades en la violència i el xantatge. És clar, la lògica del deute perd la seva legitimitat social tan aviat s’entén com un procés de llarg recorregut històric basat en la despossessió i la dominació més que en el préstec i el consens. Aquest contra-imaginari també necessita dels seus propis axiomes, proclames senzilles amb les quals poder insinuar el que només mostra la punta de l’iceberg: “No és una crisi, és una estafa”.
¿Valors dominants? ¿Sentit comú? ¿Hegemonia cultural? A Gramsci li han d’estar xiulant les orelles. Sembla evident que el poder no només es defineix sota una sèrie de dispositius de coerció que intenten regular als subjectes (policia, exèrcit) sinó sota la normalització d’un sistema de valors que asseguren i reprodueixen els interessos de les classes dominants. La submissió, deia Gramsci, també ve determinat per elements de caràcter cultural, un conjunt de valors disseminats pel sistema educatiu, la religió (llegiu La Troica) i els mitjans de comunicació. Una hegemonia cultural que ens vol fer creure coses tan variades com que els deutes ens constitueixen com a societat, que les dones són éssers naturalment dòcils i servils, que el model familiar és únic, atàvic i inqüestionable o que la llibertat és l’Estat o el Mercat i no el conjunt de drets socials que hem anat conquerint i que avui veiem desfer amb tota mena de pretextos.
Abans que el mercat de valors, hi ha els valors que ens constitueixen com a éssers socials encara que, de manera recurrent, ens vulguin fer creure que una i l’altra són la mateixa cosa.
Per unificar el debat, si ho voleu comentar feu-ho a l’original, en l’idioma que vulgueu, es clar.
