Traducción al castellano.
Finals d’agost i continua fent calor. Pels balcons oberts m’arriben els crits excitats dels seguidors de la final de la Supercopa. Madrid – Barça un altre cop, un altre estiu, un altre any, una altra final. Miro el twitter, per distreure’m, i la gent a qui segueixo i que normalment parla de cultura o de política comenta el partit. En un altre moment, aquesta atenció unànime al futbol no em sorprendria, potser fins i tot em passaria per alt. Però avui, aquesta nit, encara no m’he reincorporat al curs, els nens encara no van a l’escola. Ni tan sols no he tornat a Barcelona. Però de sobte la normalitat sí que ha tornat a les nostres vides. Per fi. Per sort. Els crits que sento per la finestra ressonen com les paraules d’un conjur: que tot continuï igual… Ara que no sabem ben bé a quina realitat, a quina vida ni a quin país tornarem d’aquí una setmana escassa, que les coses reprenguin el curs habitual, conegut, previsible.
Sabem, per tant, que ens reincorporarem a una normalitat de cartró pedra que amb prou feines aconsegueix amagar les ferides i la por que la fan tan desitjable
Fa unes quantes nits, quan l’onada de calor ens mantenia desperts fins la matinada i ens obligava a compartir una sensació inquietant d’excepcionalitat, vaig somniar que tornava a la feina, a les meves classes a la Universitat de Zaragoza, però que res no era igual. De fet, res no havia canviat, però un sol detall m’alertava del canvi. El meu millor amic del Departament era un altre. El mateix nom, el mateix tracte, cap reacció estranya per part de ningú, però jo sabia que no era ell. El seu rostre era visiblement diferent. I aquesta suplantació, al més pur estil de la serie “V”, em feia saber que tota la resta també era fals.
Crec que no m’equivoco si dic que molts compartim, aquest any, aquesta sensació. Intuïm que res no canviarà de manera explícita i visible però sabem que tot ha canviat, ja, de manera irreversible. Sabem, per tant, que ens reincorporarem a una normalitat de cartró pedra que amb prou feines aconsegueix amagar les ferides i la por que la fan tan desitjable.
Normalitat de cartró pedra ho ha estat també, de manera grotesca, la de les Festes de Gràcia d’aquest any. Més plenes que mai, més caluroses que mai, amb menys recursos que altres anys, però tan banals com sempre. O més. Indis, cowboys, gotes d’aigua i de llum, jocs recreatius, comecocos, pops gegants, ovnis de paper de plata, anarquistes, independentistes… Cadascú i cada cada cosa al seu lloc. Fent un esforç per caminar entre tanta gent, em roïa el pensament: quanta feina per no dir-nos res. I és que potser d’això es tracta: d’ocupar-nos en no haver de dir-nos res que realment ens importi o ens inquieti, de crear situacions on poder estar junts i no tenir res important a compartir.
Algunes teories dels anys 70 ens havien acostumat a pensar la festa com un moment carregat de potencial carnavalesc i transgressor. Estar junts, lliures d’horaris i de les dinàmiques del treball, era la bomba de rellotgeria que podia fer saltar la normalitat en el moment més inesperat. Per això semblava que forces com la televisió, el consum o la personalització dels gustos estaven dirigits a mantenir-nos actius de manera aïllada i dispersa.
I és que potser d’això es tracta: d’ocupar-nos en no haver de dir-nos res que realment ens importi o ens inquieti
Després d’aquest estiu penso que hem entrat en una altra fase: som nosaltres mateixos els qui tenim por d’estar junts. Per això busquem o ens inventem les maneres més estúpides d’estar-ho. Ens valen el futbol, els indis i els cowboys. Els festivals de música. Les concentracions de protesta puntuals, simbòliques i pacífiques. Qualsevol cosa que ens permeti la proximitat i ens eviti el conflicte, que ens reuneixi sense friccions, que ens uneixi sense haver d’assumir les conseqüències d’una vertadera unió. Avui sabem que aquestes conseqüències ràpidament ens portarien més enllà del que estem disposats a suportar.
“Tinguem la festa en pau”, s’ha dit a totes les cases, a l’hora de la sobretaula, quan a algú se li ocorre pertorbar amb alguna història o amb algun problema la falsa felicitat familiar. Ara tots sabem que no som feliços i que no hi haurà pau. Per això el conjur es torna insistent, insultant, estrident: tot ha canviat, però tinguem la festa en pau…
“Qualsevol cosa que ens permeti la proximitat i ens eviti el conflicte, que ens reuneixi sense friccions, que ens uneixi sense haver d’assumir les conseqüències d’una vertadera unió. Avui sabem que aquestes conseqüències ràpidament ens portarien més enllà del que estem disposats a suportar.”
¡Muy interesante la reflexión completa!
Siempre pienso en las ventajas de vivir en un mundo con internet; en otro momento no hubiese podido acceder o, al menos no tan fácil, a un pensamiento como el tuyo.
¡Gracias por compartirlo!
Saludos