Traducción al castellano
Hola Olga,
He trigat molt en respondre la teva bonica postal. No estava segur de tenir res a dir. Procuro que no em passi com a aquests, que repeteixen coses que no saben, en les que no creuen, només perquè son les coses que volen sentir els que les escolten (i aquí penso en aquesta cita). A banda, potser també m’ha vençut la mandra estiuenca.
Amb el pas del temps jo he canviat d’actitud envers això que comentaves, les confusions entre realitat i ficció. Abans em semblava un joc divertit. Descobrir que el que sentim, creiem i fem prové de l’argument o relat que donem a les coses i no de les coses mateixes, servia per jugar amb els amics, desmantellar creences, a vegades per crear un clima amable en el que no valia la pena barallar-se per res perquè res era veritat del tot.
Ara no ho veig igual. Hi ha gent que fa servir de forma molt perversa i interessada aquest joc. Hi ha coses reals que no son un relat. Hi ha accions reals que no son un relat. Hi ha gent que sofreix dolor de veritat i no de ficció. Hi ha gent que passa gana, que mor de malaltia, o que viu en constant tensió per no tenir casa, de veritat, encara que influeixin les històries que els hi han explicat, o les que es creuen els altres. Així que hi ha coses que no són ficcions, i també hi ha realitats que són realment afectades per les ficcions. Penso en els diners, es clar, que son una ficció. I encara més quan s’especula amb ells, que llavors es tracta d’una ficció -el càlcul sobre un valor futur- sobre una altra ficció -el preu que convenim que tenen les coses-. En els diners i en la seva influència sobre l’existència.
Aquest estiu he llegit -i m’ha agradat molt- una novela que en certa manera parla de com la ficció condiciona la realitat. Potser totes ho fan. Es tracta de La Pesquisa, de Juan José Saer, una història en bona part policiaca en la que, a mesura que ens apropem a la veritat tot resulta més confús, i en la que les ficcions -per exemple, allò que es pensa sobre l’assassí- ténen una incidència decisiva en la realitat (i no puc dir més,…). Però, es clar, això només és una novela.
També m’ha passat que he viscut aquest agost amb la sensació d’estar en una treva. A tu no t’ha passat? Després d’un curs de continuada agressió informativa, i també real, de cop i volta la pau. Podria arribar a semblar que el millor que podríem -o podríen- fer seria fer menys. Mals auguris econòmics i polítics, això si, però pel setembre. Com si “la realitat” respectés les vacances. Com si paréssim la batalla per prendre el te de les 5. Què hi ha de veritat i de ficció en la crisi econòmica? Com pot ser que “la crisi”, que ens és explicada com un tsunami natural, imprevisible i devastador, s’aturi per vacances? Suposo que gairebé tot el que ens expliquen té un alt percentatge de ficció, de convenció, d’història amb realitats i rerefons a mig explicar, però, és clar, és una ficció que causa estralls en moltes vides, i, si no fallen les projeccions, properament en moltes més.
La gent que ens dediquem a la cultura ens hem equivocat molt en aquestes coses. Alguns hem cregut que amb els nostres jocs amb la ficció i el surrealisme ja acomplíem la nostra labor social: suposadament contribuir a fer comprendre aquestes interaccions, i així a fer-nos més lliures. A vegades penso que el resultat ha estat el contrari: enlloc de desvetllar la veritat hem contribuït a desacreditar-la, a fer-la oblidar, a integrar tothom en el joc de casino.
Crec que els poderosos han entès millor “la cultura” i com podien jugar amb això. Mentre nosaltres ho fèiem servir com a lúdic exercici, d’altres ho han fet servir per manipular la realitat amb més consciència sobre la seva incidència. Així que en aquestes estem. Hisenda té una part de raó quan diu que som entreteniment. De fet el problema no és que siguem entreteniment, sinó que només siguem entreteniment. La qüestió és si podem ser alguna cosa més.
Disculpa’m si m’he posat massa transcendent, Olga. Potser per això no he publicat fins setembre.
Una abraçada,
Jordi
Interessant carta oberta.
Ara bé, no em queda massa clar la distinció que suposes entre realitat i ficció, en el que sembla una identificació del dolor, el mal i la misèria (per resumir) com a bara de mesura de la realitat (quan dius que el sofriment no és ficció). Bé, si enténs ficció senzillament com a “mer entreteniment” que ens aïlla i ens fa oblidar la “realitat” del dia a dia, potser sí que tens raó amb la distinció. Però si la noció de “ficció” que manegues és una mica més rica, no queda clara la diferència.
De totes maneres estic fonamentalment d’acord en què el dolor i les experiències, diguem-ne, negatives, semblen comportar un “alt grau de realitat”. Si això és una ficció més estable que d’altres, no queda massa clar…
Sembla que identifiques en un moment “relat” i “ficció”… Aquí la cosa es posa txunga. Què proposes com a “realitat” sense relat i, per tant, no ficcional?
Salut
Gràcies pel comentari, Mon. Si tornés a escriure la meva carta intentaria tenir en compte el que dius per a ser més precís a l’hora de parlar de ficció. Probablement és agosarat per part meva ficar-me en aquest terreny sobre el que s’han dit tantes coses, sense conèixer-les prou.
En qualsevol cas, la meva intenció principal era posar l’accent en la realitat. Dir que encara que tot ho veiem a través de ficcions em sembla que darrere hi ha alguna cosa que no és ficció que condiciona la vida, potser en major mesura. I dir que això “desiguala” les ficcions i apel·la a una responsabilitat en el seu us. Reclamar atenció sobre les implicacions morals en l’ús de la ficció.