M’ha tornat a passar.
Com els hi va passar a molts i moltes, les mobilitzacions de l’any passat a l’entorn del 15M van establir un estrany diàleg amb la meva quotidianitat. Tenia feina, i vaig participar, per exemple, en una trobada de professionals al Primavera Sound, però a l’hora em sentia interpel·lat i també vaig ser present a les places. D’alguna manera allò interrompia el meu ritme de vida i, perquè no dir-ho, el que hi havia de pesantor social en ella. Obria portes a mirar d’una altra manera el present. I suposava inevitablement una mirada crítica a algunes convencions en el treball en cultura. Em vaig sentir plenament identificat quan el Nando Cruz va escriure aquella noteta sobre la coincidència del 15M amb els festivals Primavera Sound i Sónar: “L’ambient creatiu en aquests presumptes espais de reflexió no dista tant del d’una pròspera convenció de venedors o la immensa festa privada a casa de l’ambaixador d’un país en flames.”
El conflicte ha perdurat més o menys durant tot l’any, un any que de la pitjor de les maneres ha posat en crisi moltes creences sobre el mon on vivíem. Arribats a l’aniversari, tot i aquesta continuïtat, he tornat a viure contrastos.
D’una banda, el divendres 11 vaig assistir a una xerrada, en un context diferent a l’any passat, on un grapat de joves i entusiastes emprenedors musicals (músics i altres activitats) parlaven com moderns empresaris amb ganes de menjar-se el món, amb el llenguatge de sempre. Deien coses com “només és qüestió de fe” i “si creus en el teu producte l’acabaràs venent i triomfant”, i totes aquestes paraules tant velles. Ells no deuen pensar, com molts pensem, que en el discurs de l’emprenedoria hi ha una gran trampa que ens fa assumir la precarietat, en nom d’una suposada llibertat, en un mon que es podria organitzar perfectament d’una altra manera. Jaron Rowan ho explicava molt bé en aquesta entrevista a Nativa: “También ves que hay gente que dice “yo quiero montar una empresa por tener libertad”. “Yo no quiero tener un jefe, trabajar 8 horas,…” Pero por otro lado cuando hablas con ellos ves que trabajan 12 horas al día, y bueno, “libertad la tengo, pero no me puedo tomar vacaciones el fin de semana por que tengo un deadline”. Por un lado está la idea, y por el otro las condiciones reales del trabajo.” També qüestionava aquesta aposta per la opció personal -que segur que alguns s’atrevirien a definir com “jo faig la meva pròpia política”- la Lucía Litjmaer quan venia a dir en aquest article que és difícil la llibertat periodística dins la precarietat.
Deia que d’una banda hi havia la trobada musical i de l’altra vaig participar a la concentració del 12M, i també en una altra conversa amb gent de l’entorn cultural vinculada a les mobilitzacions. En aquesta trobada s’expressava amb claredat allò que deia el JL Marzo al passat Fòrum d’Indigestió: la defensa de coses com els drets a la sanitat, l’educació i la vivenda són entesos com a necessitats per molta gent, però la cultura no és vista de la mateixa manera. Alguns la veuen com un estrany privilegi. També hi ha qui, com Guillem Martínez en aquesta entrevista, o en el llibre que acaben de presentar, pensa que la cultura ha estat una mena d’instrument de contenció. Jo crec que el discurs dels emprenedors del divendres no ho desmentia pas.
Dos mons en conflicte. O, millor dit, dues actituds ben diferents davant el mateix mon. Uns creuen que tot és qüestió d’impuls personal, els altres pensen que cal canviar el marc social. Uns pensen que la cultura consisteix en aconseguir el reconeixement pels seus productes, els altres que la cultura només ho serà en connexió directa i en procés amb la gent. Jo estic amb els darrers. Algú proposava el lema “Volem una cultura per una vida digna”. No és mala idea.
Muy de acuerdo con esta reflexión, pero hay que tener en cuenta que todo esto son procesos largos, que requieren una lenta inmersión vital. La inmensa mayoría de la gente que acude al Primavera o Sónar tiene un fuerte sentido de distinción, de gustos culturales más refinados que los demás (una autopercepción alimentada por los medios especializados, sobre todo antes de Internet). Sólo atienden a la dimensión social los oyentes muy interesados en estas cuestiones o quienes las han pasado putas económicamente. No se puede uno politizar de la noche a la mañana porque corres el riesgo del efecto rebote. Lo que tengo muy claro es que el mundillo musical necesita más al 15-M que viceversa. Es rídiculo que Sónar y Primavera se pregunten qué pueden hacer ellos por los movimientos sociales. Mejor les iría preguntándose qué pueden aprender de toda esta agitación social, de la que han vivido desconectados toda su vida.
Este tuit (https://twitter.com/LumumbaJr/status/210009041462771712) me ha hecho recordar que quería comentarte esto. Creo que ya lo he dicho alguna vez: a mi me gusta pensar que la reivindicación de la política en la cultura es una reivindicación cultural, no sólo política. Quizás no hace falta ni siquiera una conciencia explícitamente política. Si lo estético y cultural no son independientes de la vida, el impacto de lo que está ocurriendo socialmente debería notarse en la música, lo mismo que si se le muere el padre al cantante, o lo que sea. No sé si de modo general, como mínimo en cierta proporción estadística. Y si esto no ocurre -de una manera u otra, da igual, no hace falta que sea explícito, ni de izquierdas, ni verbal, hay mil respuestas posibles, hasta el escapismo consciente,…- quizás podriamos poner en duda el valor cultural de lo manifestado.
El otro día comentábamos con unos músicos improvisadores que como oyente no comprendería que si la sala donde tocaban estuviera rodeada de tanques, ello no se notara de un modo u otro en su música. Como muestra de miedo, de violencia o de huida, da igual, dependerà de cada artista, pero que se note. Ellos especialmente hacen gala de que su música es improvisada y sabe conectar con el momento concreto en que se interpreta, así que si su música fuera una reproducción de recursos pre-establecidos, podriamos poner en duda su credibilidad. Creo que lo mismo vale para toda la música.
Hay una versión que dice que esta omisión es la muestra del caràcter conservador de la música pop. Sin contradecir del todo esto, mi versión pone en duda el valor cultural de la música que ignora su entorno y es mera retórica.
Vosaltres mateixos. Voleu una cultura digna i acabeu tots al Primavera Sound, normalment acreditats: que pagui la massa, que nosaltres anem a fer una crònica lliure. Els anomenats (per ells mateixos) activistes culturals tenen un problema que és la manca de prioritats en les seves agendes i les incoherències entre allò que prediquen i els seus actes. S’omplen la boca de proclames, però al final la cultura per ells no és res més que un mecanisme de distinció i de poder. Tot això a banda del sectarisme de la cultura (fa uns dies s’ha publicat un llibre sobre la cultura en la transició des d’un prisma nacionalista: barrejar cultura amb banderes per rebre subvencions). Si voleu una cultura diferent us teniu que posicionar però no pas contra el públic, sinó contra molts de vosaltres que pregonen una cultura purament onanista. I teniu que entendre que els moviments socials adscrits al 15-M no són una insígnia més al vostre currículum o en la creació del vostre personatge. El dia que va començar el Primavera Sound i tota la gent de cultura va fotre el camp de la plaça per tancar-se al Fòrum… aquell dia va ser la prova palpable que no hi ha res a fer. Hi ha molts – sobretot professors pseudorevolucionaris- que s’omplen la boca parlant de la cultura només per col·locar la seva signatura al Cultura/s o que els truquin per fer unes conferències. Són els nous xarlatans….