Intervenció de Jorge Luís Marzo al Fòrum Indigestió 2012.
Text publicat originalment a Soy Menos.
El públic ja no és el nostre col.lega, si és que alguna vegada ho ha estat. La gent ho manifesta amb total rotunditat. Mireu els diaris. Que es fotin el artistes. Si l’art és una mera activitat d’esbarjo i entreteniment, i per tant una simple activitat privada, ens diuen, llavors que les retallades siguin totals. El públic en general sempre ha estat indiferent, però sempre tenia lo de la bohèmia com una excusa última per voler ser, de tant en quant, artista. Tot això s’ha acabat. Si abans l’artista aportava valor afegit, avui és una figura patètica, inadmissible per la seva improductivitat.
El que es demana és la cancelació del contracte polític que s’escrigue quan la transició: l’art com a fabricant de ciutadania.
Per què hauré d’entendre aquesta merda, es demana el públic, i encara més… per què li hauran de donar a una artista 20.000€ per fer un video sobre els treballadors a la Xina? El que es demana és la cancelació del contracte polític que s’escrigue quan la transició: l’art com a fabricant de ciutadania. Prou. Ja hi estem d’acord. Un fracàs palès. Per moltes explicacions, guies i nits blanques, la gent n’està farta. I ens vol fotre. No només perque no els interessa gens, sino perque l’art és el símbol d’aquest gegantina desfeta administrativa, d’aquesta crisi. Tenen molta raó, però això ens hauria de ser igual. Que es fotin ells, el públic, també. És tan culpable como qualsevol altre de la situació. Quan hi havia benestar, no van demanar-se per què. Ara estan aturdits perque senten malestar, i tot és una cerca de respostes. Que es fotin. Tots bocabadats davant de les imatges, però demanant la suspensió administrativa de l’art. Senyores, cal acabar amb el bon rotllo. L’art ja no està per escalfar-nos del fred. Està per relatar-lo: per què collons fa fred? Que es mengin la fantasia.
Han cancelat l’exploració dels límits. L’art és espectacle i museus, i s’ha acabat. Ara que no van de vacances, fan cues d’hores als museus, i tot seguit escriuen un comentari a l’edició digital de qualsevol diari per despotricar de l’art. L’espectacle de la flaçada i del fred: l’art com a refugi. També el públic és responsable d’aquell funest contracte “democràtic”. Ok. Felicitem-nos, perque l’acaben d’enterrar. Era una contradicció pels que la van sostenir (a fons perdut, li deien) i era un desastre perque de democràtic no en tenia res.
Que es fotin ells, el públic, també. És tan culpable como qualsevol altre de la situació.
Així les coses, que es fotin tots plegats. Ara cal sortir del cub blanc, cal desaparèixer en el fang del públic per curtcircuitar les assumpcions, per inocular dosis que l’ajudin a sortir del matrix. Donat que sempre van bocabadats, res millor que fer de mosca. On van a parar les mosques sempre? Ells ens foten, nosaltres els fotem. I ho fem camuflats. Ens hem de camuflar on calgui per mostrar els nous productes culturals que els hi tenim preparats. Si som invisibles, l’espectador també. El públic no ha de saber que allò que està veient és art. Ja li ho recordarem més tard. Aquest és el moment que més fot: quan ja t’has ficat en el seu propi relat i… zasca! ahí te la comes. S’ha acabat la pau, el consens que simbolitzava l’art en un país dislocat. Ara toca fer-nos invisibles i fotre castanya.
La incomoditat del públic davant de l’art contemporani no hauria de ser més conseqüència de l’art, sino la seva principal motivació.
- Text publicat originalment a Soy Menos.
- Llegeix, mira i escolta les altres intervencions al Fòrum Indigestió 2012.
Comentari de moderador: els comentaris amb al·lusions personals, i crítiques a persones i institucions concretes han d’anar signats per a que siguin aprovats.