5 de gener. Nit de Reis. A l’exterior milers de persones col·laboren amb un immens engany abusant de la innocència dels més petits de la ciutat. Mentrestant, a l’interior d’una cafeteria, aïllats d’aquesta crua realitat, Mireia Sentís (Barcelona, 1947) ens explica la seva trajectòria, saltant d’un lloc a un altre, d’un projecte a un altre, d’un llenguatge a un altre. Mireia Sentís és una creadora singular per la seva trajectòria, per la seva inquietud incansable, per preocupar-se poc de la tècnica i molt del contingut i per la coherència del seu recorregut . És una catalana de Nova York que ha viscut a França, Itàlia, Anglaterra i ara a Madrid… riu-te’n tu de la internacionalització.
- Mireia Sentís. Foto: Daniela Tilkin
(engego la gravadora quan ja portem uns minuts parlant de política…)
Creus que el compromís polític i social dels artistes és diferent ara que fa 30 anys?
Segurament té més a veure amb els estudis, amb la formació, que amb cap altra cosa. Abans dins d’una família l’artista era una ovella negra; se’l considerava poc al costat dels que tenien estudis. Ara són llicenciats en Belles Arts, cosa que els situa en un mateix nivell que qualsevol altre llicenciat. Havent fet uns estudis, la gent n’ha fet una professió i volen guanyar-se la vida amb això. Abans ho feies a pesar de tot: als anys 70 ningú no guanyava ni un duro amb això, tothom s’havia de buscar una feina paral·lela per mantenir-se, l’art era una vocació. Ara s’ha convertit en una carrera.
Abans ho feies a pesar de tot: als anys 70 ningú no guanyava ni un duro amb això, tothom s’havia de buscar una feina paral·lela per mantenir-se, l’art era una vocació.
I tu sempre has tingut clara la teva vocació?
No. L’únic que he tingut clar és que no vull fer el que no m’interessa i que no vull fer el que no requereix un exercici d’intel·ligència, per això vaig deixar la televisió, pel que m’oferien.
Fotògrafa, periodista, comissària d’exposicions, crítica d’art i escriptora d’assaig. Quan et presentes, quina paraula no descuides mai?
Tot i res, no puc deixar de dir res però tampoc puc dir que sóc una sola cosa i ja està… Ara, per exemple, fa dos anys que no agafo la càmera perquè tampoc sóc fotògrafa. Sóc una artista que utilitza la fotografia i, aleshores, quan tinc una cosa a investigar a través de la imatge, faig fotografia, però si haig d’investigar a través del text, llegeixo i escric.
És el tema el que et porta a un llenguatge o és a l’inrevés?
Tota la meva obra parteix del meu propi interès, del que visc, del que veig. Finalment, tot és molt autobiogràfic. El tema és el que em mou, el llenguatge és el mitjà.
També m’he hagut de reinventar. Quan em vaig quedar penjada perquè no em vaig posar d’acord amb els de la televisió, em vaig posar a escriure. Vaig proposar a La Vanguardia una sèrie d’articles on es confrontés la realitat amb la ficció de les sèries de televisió. És a dir, a partir de les sèries de ficció sobre ambients concrets, com d’advocats o metges, contrastar el que mostraven amb la realitat espanyola. Has de pensar que aleshores no hi havia sèries fetes a Espanya, totes eren americanes. Quan la gent pensava en advocats, s’imaginava el Perry Mason.
Després vaig empalmar amb una sèrie d’entrevistes a crítics de televisió dels Estats Units, del New York Times,… després vaig treballar com a crítica d’art per una revista anomenada “El Globo”, una revista de El Pais. És a dir que en cada moment i depenent de quin tema i com el volia explicar he fet servir un o un altre llenguatge. Per això, no en puc triar cap.
Has viscut a Nova York, Barcelona, Madrid, quina ciutat t’atrau més?
Jo he viscut a Nova York 25 anys en etapes diferents i encara hi passo tres mesos l’any. Tot el que faig està molt vinculat als Estats Units, pràcticament tots els meus projectes neixen als Estats Units; treballo amb Amèrica, amb la història americana. Hi vaig anar amb 24 anys, m’he format allà. Vaig arribar-hi sense saber ben bé que volia fer i la meva vida professional va començar allà. Primer vaig trobar feina com a traductora a l’ONU, però a més, em vaig instal·lar a un barri artístic i allà vaig fer les primeres incursions al món creatiu. Vaig aprendre fotografia fent les fotos dels quadres d’un pintor per ensenyar-les a les galeries. Vaig aprendre al carrer.
Com comença la teva experiència a la Televisió?
Vaig proposar fer uns reportatges sobre els artistes catalans que vivien a Nova York al programa “Tot art”.
Com ho realitzaves, ho feies tot sola?
No, tenia un amic càmera i ho muntàvem a casa, aleshores ens ajudàvem els uns als altres…. A partir d’aquesta col·laboració vaig estar 7 ó 8 anys treballant per televisió, període que va acabar amb la realització del programa “Dos en raya”. Després del “Dos en raya”, amb experiència al món de la televisió, volia fer més coses, però coses interessants, potents. En canvi, però, el que em van proposar em va semblar més aviat penós i vaig preferir deixar la televisió i passar-me a l’escriptura.
Et va deixar d’interessar?
La meva generació va pensar que la televisió seria una cosa molt interessant perquè és un mitjà molt potent, però ha acabat no sent-ho gens d’interessant
En certa manera; havia presentat un parell de projectes que em semblaven que no eren tontos i em van dir que eren massa minoritaris i, en canvi, em proposaven coses penoses. Jo crec en la democràcia basada en les majories, però també crec que les minories han de ser servides i, encara més, les intel·lectuals. No tinc cap interès en fer coses atontades perquè agraden a les majories, ni tampoc tinc interès en sortir a la televisió per ser reconeguda… més aviat no m’agrada, em molesta; m’agrada l’anonimat i sobretot la llibertat, i la popularitat treu bastant llibertat.
Què és el que valores de la televisió com a mitjà?
La comunicació. La immediatesa. La meva generació va pensar que la televisió seria una cosa molt interessant perquè és un mitjà molt potent, però ha acabat no sent-ho gens d’interessant. Ha anat a buscar el comú denominador més baix, ha sigut un gran desengany.
Alguna cosa que se’n salvi de l’actual televisió? Alguna opció a canviar-la?
Hi ha opció a que no hi hagi corrupció? Sí que n’hi ha, però no parem de descobrir nous casos i no sembla que s’hagi d’aturar oi?. Doncs igual amb la televisió… clar que hi ha opció, però no sembla el camí escollit. Si els que decideixen com és la televisió creuen que la gent només vol burrades, no tenim opció.
Aquest procés cap al mínim comú denominador és igual a tot arreu o és especialment significiatiu aquí?
A tot arreu; als Estats Units és impossible mirar-la perquè hi ha un anunci cada tres minuts, no la puc aguantar. La única excepció és el Canal 13.
Parla’m una mica del programa “Dos en raya”
El “Dos en raya” era un programa que es dividia en dos parts tractant un tema a partir de l’opinió de diferents convidats: per una banda, una conversa seriosa de mitja hora al plató i, per altra, converses enregistrades en situacions singulars (a la perruqueria, d’excursió, simulant un interrogatori…). Jo creia que en una situació distesa la conversa seria més interessant i és que, de fet, les converses amb els meus amics les tinc normalment fent activitats diferents… i la gent s’estranyava, però jo els deia que així em sortien millor les converses, tot i que al final també fèiem una conversa de mitja hora al plató. Però sempre va quedar com lo nou i creatiu era aquelles situacions.
Quin dels personatges entrevistats et va sorprendre més?
A l’Almodóvar era la primera entrevista que li feien a televisió. Era amic del Mariscal i venia molt per Barcelona i ja veiem que era un tiu súper intel·ligent. Em va costar convèncer a la tele que me’l deixessin portar, perquè no era conegut, em volien fer entrevistar gent famosa com la Lola Flores, però volia cobrar per sortir al programa…. Però potser el personatge que em va impactar més va ser Juan Benet. Buf, va ser molt difícil, va ser despreciatiu, com si no volgués fe-ho, una persona hiper intel·ligent que enlloc de tenir una caritat amb una persona de trenta anys que comença i li rendeix l’homenatge d’entrevistar-lo; va ser duríssim.
I el Javier Solana?
Home, el Solana era Ministre de Cultura. El vam portar per parlar sobre si el govern havia d’intervenir a la cultura, si la cultura havia de rebre diners de l’Estat.
Vaja, amb això seguim encara ara, no? Com resoldries tu aquest debat entre els diners, l’Estat i la cultura?
Jo crec que diners per cultura n’hi ha d’haver. Primer de tot, per l’ensenyament i després pels museus i la resta d’institucions. Jo per exemple estic molt en contra de que es pagui en els museus, almenys hi hauria d’haver dos dies a la setmana sense pagar. S’han convertit en negocis, sobretot a Estats Units.
I per la creació?
Això és més discutible. Per exemple, subvencions pel cinema en català: sí, segur. Perquè sinó el fas en castellà, perquè tindràs molt més públic. I per tant, hi ha certes coses que han de tenir subvenció. El català no ha de desaparèixer, és la nostra llengua i hem de poder fer el que volem en català i sinó hi ha una ajuda no ho farem perquè no vius. També crec que hi ha d’haver beques per fomentar l’estudi a l’estranger, que també és cultura. Jo crec que sí que hi ha d’haver diners de l’Estat per la cultura però s’ha de veure per quines coses.
Canviant de tema, ja hem vist que a la televisió “vas vendre” els teus projectes i t’ho devien finançar, però normalment com produeixes els teus projectes?
Trucant a les portes. Sóc una freelance! Una freelance és una persona que proposa coses que l’interessen a algú que pensa que també li interessaran. Avui en dia, per sort, és més habitual que em proposin coses o que m’obrin la porta per proposar-ne de meves, però durant molts anys vaig ser jo la que vaig anar al darrera de la gent.
Per exemple pel programa de Televisió “Tot Art”, els vaig trucar proposant-los de fer entrevistes als artistes catalans aprofitant que en Miralda, en Muntadas, en Llimós… estaven a Nova York i podia accedir a ells. Els va agradar i m’hi vaig posar, vaig fer-ne una sèrie…. i a partir d’aquesta col·laboració em van oferir de treballar d’una manera més estable i va ser quan vaig tornar a Espanya.
En canvi, amb obra artística això no funciona. Amb l’art has d’anar produint obra i si tens sort que algun agent, galeria, o intermediari ficat en el sector, creu en la teva obra, doncs pots obrir-te camí, sinó… és molt complicat. Jo vaig tenir sort que una galeria de Madrid (Galeria Moriarti) es va interessar pel que feia i sempre més m’han representat. Madrid sempre m’ha anat com una seda, sempre m’han fet més cas, em saben utilitzar. Molt més que Barcelona
Perquè totes les teves obres són sèries, no en tens prou amb una sola obra per expressar el què vols?
Totes les sèries han sortit d’una idea, representen una idea, expliquen una idea… són temes…Per exemple: “Éxito o fracaso” la vaig fer a Nova York als anys 80, quan tothom amb 18 anys guanyava molts diners i si no n’havies guanyat molts amb 30 eres un fracassat…però jo pensava que l’èxit i el fracàs eren una sola cosa, el que avui és un èxit demà serà un fracàs, com el ying i el yang… de fet, a mi m’ha passat perquè deixar la televisió que, en un primer moment ho vaig viure com un fracàs, a la llarga, m’ha portat a explorar tot el camp de l’escriptura que m’ha aportat molt més. La qüestió és com pots representar tot això? I això t’ocupa el cap molta estona, i vas fent fotos i busques… i de repent, veus una idea, un missatge i continues profunditzant aquella idea… i la sèrie acaba quan sents que ho has aconseguit explicar i no necessites seguir investigant.
Et costa acabar una d’aquestes sèries?
No, perquè ho veig… quan ja no em diverteix, quan ja no em fa patir, ja està. I vaig a una altra cosa que em faci patir.
Patir representa un interès, és la por al fracàs perquè t’és important. Una mica el que em va passar amb el periodisme, quan domines els tres folis que et demanen vols fer coses més llargues. Quan ja coneixes el principi, el desenvolupament i el final en tres folis necessites més. Les coses venen com venen… en un moment donat vaig necessitar l’assaig.
De l’exposició retrospectiva que et van fer a l’Arts Santa Mònica, en vaig sortir amb la impressió que la teva obra està plena d’humor, i força irreverent. És perquè et va millor per explicar-te o per cridar l’atenció?
Patir representa un interès, és la por al fracàs perquè t’és important
Només la subversió fa que la gent pensi, si dónes el que sempre ha existit estàs adormit, la subversió és la punxada. I l’humor ja deu venir amb el propi animal, m’interessa l’humor; crec que amb humor pots dir coses que no podries dir sense humor; crec amb el paper del bufó (the joker). És el que li podia dir tot al rei sense que el detinguessin. I l’humor no és un somriure. Somriure és amabilitat. L’humor, per mi, és el punt de vista inesperat d’una cosa. És l’enfoc que no és habitual i això fa riure: esperar lo inesperat en un tema; això és l’humor. Lo altre és la simpatia, la bonhomia, la amabilitat…no humor… l’humor és sarcàstic i a mi m’agrada, m’interessa, m’hi trobo bé i m’ha sortit així… no ha estat gens planificat.
D’on et ve l’interès per la cultura afroamericana?
Em ve de l’interès per les minories, és parlar dels drets, de la igualtat. L’interès per les minories és un interès per la igualtat de tothom, això és polític i social. O sigui, m’interessen i faig projectes artístics sobre les minories perquè les conec, sé com estan tractades, sé el que reben, el que poden obtenir i el que no els està permès aconseguir.
Hi ha una gran feina a fer en l’estudi de les lluites de les minories. Ara m’he associat amb una editorial que es diu La Oficina, a Madrid, i estem llençant una col·lecció sobre cultura americana negra. Es diu BAAM (Biblioteca Afro Americana Madrid) i publiquem dos llibres a l’any de textos mai traduïts d’autors americans negres.
Aquesta col·lecció neix amb un llibre que trobo abandonat en un garatge de bicicletes a Nova York. Es diu “Mississippi to Madrid” i és el diari d’un negre nord-americà que va venir a lluitar a la Guerra Civil espanyola amb les Brigades Internacionals. A través d’aquest llibre descobreixo que hi va haver bastants negres a la Brigada Lincoln, la qual cosa no se sabia a Espanya, i ha motivat que estigui treballant amb un altre llibre i un documental sobre el tema. Tu t’imagines la vida d’aquesta gent que en el seu país no podien ni beure de la mateixa font que la gent blanca i que van venir aquí a lluitar per les llibertats d’un país que ni coneixien?
Què és el que aporta la cultura aforamericana a la cultura americana?
És una aportació molt important. Com que són els que sempre han estat deixats de banda, són els que sempre han lluitat per la igualtat, la qual cosa és un principi de la constitució americana. És a dir, són els que més han lluitat a favor dels ideals nord-americans. Sempre són l’esquerra i els mal tractats de cada país els que lluiten més per la igualtat i fan avançar en el reconeixement de drets humans i civils; això és el que més m’ha interessat. Una lluita de la que després se’n beneficia tot el país.
la cultura americana sense la negritud no és cultura americana
I després m’interessa perquè la cultura americana sense la negritud no és cultura americana, és cultura anglesa o polonesa. La cohesió nord-americana és negra, la música clàssica del Segle XX és el jazz i és negre i nord-americana, tampoc no s’hagués fet a Àfrica… l’esport i el seu estil és negre als Estats Units. Etc, etc…
Continua la discriminació?
I tant! L’economia i el color de la pell estan molt correlacionats als Estats Units. Són gent que, sobre paper, no van tenir la igualtat garantida fins fa 40 anys i costa molt de canviar una manera d’organitzar-se tant arraigada com la segregació racial.
Estàs contenta amb el govern d’Obama?
Estic molt contenta amb el fet que hagi sigut una persona negra casat amb una dona negra. Però no l’han deixat fer… a la que diu de canviar una petita cosa, se li tira tot el Congrés a sobre, el país està en mans de les dretes. D’acord, és massa tou, però sinó ja no hi seria Ell vol estar 8 anys i canviar el màxim que pugui en aquest període; és un tiu que té idees bones. Però no ens enganyem: és bastant conservador, no arribes a president d’Estats Units sent el Malcom X. Tot i que ha begut molt de Malcolm X, cosa que no explica, no ho pot dir, només pot anomenar Luther King. La prova és que tenia un conseller espiritual que va mencionar Malcom X i va fer un discurs fort i el va haver de fer fora.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.