Hola Jordi,
Per tornar a variar t’escric des d’un tren camí a Barcelona. Vinc del nord, d’on deien que venia la llum i segons un anunci de televisió ara resulta que és el que ens dóna seny. Bé, no ho diuen ben bé així però se sobreenten perquè la cosa va d’una cervesa andalusa que, com no, encarna l’espontanietat i la diversió, o sigui, el sud, coses de les quals els catalans, els que vivim una mica més al nord, no en tenim ni idea. Bé, doncs vinc de l’Empordà, prop de La Bisbal on vas anar al concert de Mazoni, on es veu que la gent està una mica tocada del bolet pel vent. Tampoc m’he dedicat a reconfirmar-ho perquè no m’he barrejat massa amb els local perquè això en aquesta època de l’any està ple de francesos, belgues i alemanys, que encara vénen de més al nord.
No sé si te n’has adonat però m’ho he fet venir bé per tornar a parlar de la publicitat i la música perquè en la meva darrera postal em vaig obŀidar de parlar d’un tema dels Shadows of Knight de 1966 que personalment crec que és un tema brutal i que en el seu moment va servir per anunciar patates fregides de bossa. La peça es diu “Potato Chip” i és ja un disc de col·leccionisme. Res, només era un apunt anecdòtic…
Doncs pel nord he anat molt en bicicleta que per mi és una excel·lent manera de pensar i de viatjar. Si Deleuze parla de la geofilosofia i la geomúsica com a “països profunds” on un viaja dins d’un sistema inmòbil, sense haver de sortir de casa (ho he vist al final del video que em vas recomanar de veure), modestament jo parlaria del geociclisme. I anomenaria així a l’estat mental que et permet viatjar mentalment alhora que et desplaces físicament i et toca l’aire i el solet a la cara. A més el geociclisme et portaria cap a la geomúsica: quantes cançons et venen al cap durant el pedaleig! Cançons que alhora et poden transportar a un altre “país profund”. Una mena de universos paral·lels…
Una servidora, de viatge a 5 nusos
En general no comparteixo la idea de Deleuze sobre els viatges que impliquen deplaçaments físics. Potser és perquè com vinc d’un viatge, doncs no puc veure-ho d’una altra manera… No em molesta moure’m pel món. Prefereixo recrear-me pensant en la cita de Proust que transcrius i també anomena el filòsof: sobre el que un buscar en un viatge, la reconfirmació dels colors somniats, cosa que no deixa de ser una mena de test personal. Reconec que en la vida m’he gastat molta pasta arrossegant maletes per fer aquest tipus de comprovacions. Sóc una mica somiatruites. I reconec que no sempre he trobat el que pensava trobar-m’hi, els colors no eren els que havia visualitzat, però això només ho saps quan hi has anat. Com en un concert, suposo, que no deixa de ser un viatge a petita escala. Fins i tot implica un desplaçament físic per anar-hi i un, per tornar-hi. I és en aquest moviment en l’espai on pensem, creem expectatives i avaluem els nostres sentiments i percepcions.
Aquesta setmana he rebut un email d’un músic norueg amic de free jazz que em deia que necessitava descansar de les gires, els concerts, i que no s’imaginava un millor escenari que no tenir una altra ocupació que pintar una casa escoltant Creedence Clearwater Revival. És un bon somni! Quina banda sonora et posaries si haguessis de pintar casa teva? En el meu cas tot dependria del color de les parets, però potser posaria Led Zeppelin o els primers Rolling Stones… Aquest matí he fet un petit viatge en barca i ha sonat “Blue Monk” de Thelonious Monk en el mòbil amb el qual s’ha fet aquesta foto.
L’estiu va arrivant al seu final… Olga
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.