Per Ferran Farré
“La cultura és una producció humana que intenta domesticar o imitar la naturalesa. La naturalesa és realitat, la cultura és versemblança”, va dir el poeta Parcerisas al fòrum d’Indigestió. Jo li manllevaria la frase, tot estirant-la per portar-la al tema que ens ocupa dient: l’art és una producció humana que intenta domesticar, imitar o subvertir tant la naturalesa com la societat. La naturalesa i la societat són realitat, l’art és versemblança.
Sé que algú podria dir que l’art és una realitat en sí mateix, però jo no li’n faria cas. Aquest tipus de coses jo no les reconec com a art; és per això que no entenc que es parli d’art i de cultura o d’art i societat com a coses independents. L’art és un fenomen estrictament cultural, de la mateixa manera que les societats són construccions culturals.
En aquest sentit, penso que les produccions i processos creatius, prenen plena significació artística en tant que es socialitzen.
No tinc res en contra dels processos de creació col·lectiva, ni de la cooperació en la producció artística individual; tot i que m’inclino més a defensar que l’art és una especialització, que requereix d’una professionalització, d’un corpus reconegut i compartit, d’un lloc ben definit en el context de les altres construccions sòcio-culturals.
Si l’art és especialització (conceptual, tècnica, metodològica, etc) -com ho és la ciència- i si per ser el que és s’ha de socialitzar, és obligat preguntar-se com es fa aquesta socialització.
Portem cent anys des que les vanguardes van donar l’art per mort, no sé ben bé que es va morir, si una idea d’artista, una manera de fer, un reconeixement, un rol culte o burgès … però el camí fet fins ara, si alguna cosa ha provocat és distància i incomprensió. Allò que en diem art contemporani, viu d’esquenes als seus contemporanis, que sovint se’l miren amb una barreja de desconcert i sensació d’engany.
Aquí és on apareix la mediació. En la socialització de l’art, en el bastiment d’aquest pont indispensable entre l’artista i la gent, és necessària la mediació, és a dir l’aplicació de mecanismes de relació, comunicació, intercanvi… entre els artistes i la societat.
Hi ha però dues maneres de veure aquesta mediació (o dos moments on aplicar-la): en la producció de l’obra / fet / procés / idea o per fer-la comprensible i assequible a les persones, és a dir, perquè esdevingui coneixement individual i col·lectiu.
Les dues versions són perfectament vàlides, tot i que penso que la socialització de la producció és perfectament prescindible. Allò que cal assegurar és que es produeixi la socialització de la comprensió i l’accessibilitat, la que ha de fer de la creació coneixement social, o sigui art.
Ens podem preguntar però qui ho ha de fer? Sobre qui ha de recaure la responsabilitat de produir aquesta transformació? Han de ser els mateixos artistes? S’han de crear noves figures? És una tasca dels animadors culturals? D’una banda em costa imaginar que algú que vulgui esdevenir artista -o que vulgui que allò que fa sigui art- es desentengui d’aquest aspecte; de la mateixa manera que penso que tothom que treballa amb vocació pública -ho faci o no des de l’administració pública- i que accepti la seva part de responsabilitat social no ho pot negligir. Malgrat tot m’atreviria a dir però, que no es tracta tant de decidir qui ho fa, sinó que cal saber-ho fer, i que la mediació s’ha de prendre amb el mateix rigor que ens prenem la medicina o la pedagogia, que son dues estratègies de medicació entre corpus de saber i les persones.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.