Fa uns dies el nou conseller de cultura, Ferran Mascarell, exposava a l’emissora RAC1 el seu ideari polític i la seva interpretació de la inquietud mostrada en la manifestació “No retallem la cultura” del passat 21 de març. Segons el polític, aquesta inquietud, aquest “malestar”, davant de les retallades de pressupostos per la cultura rau en una paradoxa intrínseca: “som un país construït sobre la idea que tenim molt de talent i molta creativitat però sobre un mercat que és enormement petit. Aleshores tenim més talent que capacitat de mercat. Per tant, si no internacionalitzem estarem permanentment en malestar cultural. (…) Si no mirem cap a fora la nostra cultura sempre patirà”. I acabava dient que això s’ha de traduir en accions polítiques per aconseguir-ho. Mascarell va tornar a detallar les seves intencions en un interessant debat amb Jordi Martí, director de l’Institut de Cultura de Barcelona, en el marc de la jornada de conferències del 15è aniversari de l’entitat. Martí en aquesta ocasió va aportar un ric contrapunt a la internacionalització defenent que “Catalunya serà significativa en l’àmbit global si Barcelona esdevé una capital cultural de primer ordre, i no perquè tinguem grans espectacles i grans produccions sinó per ser un punt de referència a nivell internacional en la creació de coneixement i alhora perquè les pràctiques culturals dels nostres ciutadans són de la màxima qualitat”.
Les idees de Mascarell són ambicioses, no es pot negar, i són també d’alguna manera continuïstes amb la tasca iniciada pel tripartit amb els ajuts als desplaçaments que ofereixen l’Institut Ramon Llull, i el programa “Catalan! Arts” de l’ICIC per a fomentar la presència en fires i showcases internacionals. Però el seu remei per a que tots estiguem tranquils i deixem de tenir aquest mal de panxa constant planteja alguns interrogants perquè no acaba d’explicar en què hauria de consistir segons ell aquesta internacionalització. I sobretot, què és el que hauríem d’internacionalitzar? En alguns casos, la qualitat dels nostres creadors és innegable – de fet en l’àmbit de la cultura també hi ha la mateixa fuga de talents que en el camp de la ciència o la tecnologia -, però en altres casos, el dubte és latent, especialment si la situació es força per una simple qüestió d’imatge pública.
Ara farà tres anys, l’Institut Ramon Llull va organitzar les jornades “Catalan Days” a Nova York. Entre les diferents activitats programades hi havia diversos dies de concerts de jazz al club Jazz Standard (el lloguer del qual es va pagar amb diners públics, així com els bitllets d’avió dels periodistes catalans convidats). Sobre el desembarcament català, l’Agència Catalana de Noticies publicava unes declaracions del director de l’àrea de creació, Borja Sitjà, en què deia que “la idea era estar present en les institucions de la ciutat i tenir impacte en la vida cultural novaiorquesa”. I de fet, un cert impacte van aconseguir! Mitjans com el New York Times es van acostar a treure el nas, però algunes crítiques no van ser gaire bones, al menys pel que fa al jazz. Precisament aquest diari va publicar una demolidora i cruel crítica del concert inaugural a càrrec del grup del saxofonista Llibert Fortuny, Triphasic. Una des les frases més amables que el periodista brinda és que “la música no tenia substància, i en gran part semblava completament obsoleta”. Em consta que la crítica va afectar profundament al músic, però no em consta si va provocar algun tipus d’exercici d’autocrítica dins del Ramon Llull sobre els criteris de selecció, més enllà de les creacions amb cert component folklòric que mai fallen i aquelles propostes que prèviament ja tenien un camí internacional recorregut (la fuga de talents que dèiem abans).
Si ara és moment de retallades potser és una excel·lent ocasió per a prioritzar i eliminar les campanyes d’imatge accessòries que, al meu entendre, creen una artificial presència internacional i a més, despisten de les mancances que tenim més a prop, en la pròpia base social. Les paraules de Mascarell semblen amagar una resignació per la minsa demanda cultural de la nostra societat, com si ja no valgués la pena invertir en educació cultural, és a dir, en un projecte a llarg termini per a fomentar la creativitat i la capacitat crítica, la necessitat de cultura, la necessitat de lectura, de veure cinema, d’assistir a concerts, de visitar museus, de viatjar, etc. Apostant per la qualitat local també es fomenta la internacionalització d’una manera més natural, basada en una demanda real de qualitat creativa i econòmica, alhora que donem motius al món per a acostar-se a nosaltres i poder formar part així d’un circuit cultural internacional.
No puc estar mes d’acord, i lo cridare una i mil vegades. Encara que em tiri pedres a la meva taulada: prefereixo que s’inverteixi en educació cultural abans que en la subvenció d’esdeveniments que no interesen a ningú. Que és lo que fa que Berlín o París siguin referents culturals? Que vas a “qualsevol lloc” i trobes un espectacle amb cara i ulls i un públic interesat. Una sinergia en les ciutats. Desde la meva perspectiva de músic, els circuits subvencionats que tenim a catalunya fracasen per una raó molt simple: sembla que no li interessin a ningú. Sembla que d’qui res t’hauran de pagar per que vagis a veure algun esdeveniment cultural.
Sobre el “assumpte NY” prefereixo ni parlar-ne. em supera.
Coincideixo al 100% en el que es diu i descriu a l’article i amb això que diu l’Arecio. Jo a més de la meva visió com a músic (que no vull exposar a no ser que m’ho demanin, no fos cas que em titllin d’envejós ;)) puc aportar el meu punt de vista com a docent d’Educació Musical a Primària… Eh? Com?
Ah, sí, que no ja no existeix, que van canviar l’àrea por un poti poti de 7 pàgines al currículum, alguna cosa així com un petit gra sense pus al cul de l’ensenyament, i li van canviar el nom per Educació Artística, on mestres especialistes de Plàstica i Música s’han de posar d’acord per ponderar una nota mitja per cada alumna/e.
Doncs això. I què em dèieu d’invertir en cultura?
Jo també estic a primaria!!
Ai pobrissó ;) Però fas també Educació Musical?
Jo encara diria més… (també com a músic).
Si no deixen de posar pals a les rodes als petits locals que volen fer concerts de música en viu, això no ho aixequem.