Papiroflèxia

Per Sebastià Jovani

Em perdonaran si no acostumo a endinsar-me en qüestions ètiques en aquesta secció. Tinc tendència a deixar el tema per als matemàtics, potser perquè llegir Spinoza em va convèncer de que l’ètica pot explicar-se per mitjà de la geometria. I, si la moral es constitueix a partir dels hàbits, podríem dir fins i tot que pot explicar-se a partir de l’estadística i els estudis de mercat. L’estètica, al marge de ser un assumpte de l’estètica, sembla tenir-ho més difícil per a explicar els seus problemes a través d’alguna metodologia que poguéssim considerar “rigorosa”. Ans al contrari, la sensació és que tot discurs que decideix enfangar-se en aquest llot acaba per desorientar-se, o en tot cas iniciar un frugal viatge en que perd bona part dels seus papers. A ran d’això, determinats plans d’usos del llenguatge que a priori semblen apostar per la pragmàtica acaben esdevenint, sense proposar-s’ho, una poètica.

I no ens referim a metàfores. No és una qüestió de figures que serveixen per a explicar d’altres figures. En aquest sentit, l’art és molt més literal, i d’aquesta manera impedeix que els altres discursos que intenten explicar-lo encobreixin els seus moments d’heterodòxia sota l’excusa del llenguatge figurat. Tot això em va venir al cap una nit en què, escoltant Amon Tobin amb tres musicòfags contrastats, es va encetar una divagació sobre la història de certs “gèneres” o “estils” musicals. I, sense proposar-nos-ho, el que venia a ser un relat cronològic amb apunts sobre l’ús de la tecnologia (o com un determinat disc de dub reproduït per un dj a doble velocitat dóna lloc al drum’n’bass i com aquest, reduint li marxa a la meitat, desemboca en el dubstep), va acabar esdevenint un exercici de poesia geomètrica. Un origami. M’explico. Pensem per un moment en termes de superfície i no de profunditat. Considerem que la pràctica artística són processos i no discursos. Vist des d’aquesta perspectiva, l’evolució (o evolucions, o involucions) d’aquesta pràctica és un treball que a gent com a Leibniz o Bach els hagués semblat d’allò més usual. Un treball de plecs. Una determinada porció de la superfície per la que llisca la creació musical es defineix a sí mateixa, després de perfilar el seu perímetre, com a dub. Algú pren aquesta superfície i la plega sobre sí mateixa, la intensifica, i genera un ritme que, ressonant sobre sí mateix, provoca una experiència d’acceleració (que no de velocitat): apareix en escena el drum’n’bass. En un segon episodi d’aquesta papiroflèxia, algú altre pren aquest plec i, invertint el procés, l’obre; el desplega. On abans hi havia intensificació i acceleració, ara hi ha expansió i desaccel·leració. Un glop d’aire més ample. El resultat és el dubstep. Ens adonem llavors que la música és una superfície d’esdeveniments, que, més que seguir un traçat, es plega, replega i desplega sobre sí mateixa, provocant innumerables mons possibles. I deixant, al pas d’aquests processos, marques, solcs damunt aquesta superfície, que bé poden servir per a refer els plecs anteriors (revival) com per a iniciar, a partir d’un d’aquests segments, plecs nous (exploració). Un joc de superfícies més que un treball de profunditats. No es tracta de gratar sinó de plegar i les seves derivacions.

Tot plegat -i valgui la redundància- sembla força “inhumà”. Doncs encara queda el millor. Ara, arribats a aquest punt, sí que podem parlar d’una ètica, ja que hem assolit prèviament l’estadi de la geometria. Ara bé, aquesta ètica té molt de procedimental, i no pas de referència metafísica. Més aviat una qüestió que es juga en el pathos de la pietat per una banda i la crueltat per l’altra. O com la manera de treballar els plecs d’aquesta superfície suposa un exercici de crueltat (quan el gest força les coses fins a extrems en què un darrer plec amenaça amb fer de tot una implosió sonora, una concentració d’energia propera al col·lapse) o bé de pietat o compassió (quan el gest es relaxa, la superfície respira i l’energia es dissipa). Aquesta ètica serveix tant pel fet musical en sí (ser cruel o no amb la música, col·locar-la en el límit de sí mateixa o bé donar-li un cert marge per a l’acomodament) com per l’oient. És per això potser que la crueltat de sonoritats “extremes” (del grindcore fins a determinades tècniques d’apropiacionisme frenètic) no radica tant en una ètica de postulats previs com de postures inherents al mateix procés de creació. La crueltat no és dir coses cruels, sinó fer coses cruels. No és parlar d’una actitud sinó actuar i plegar i replegar aquesta actitud sobre sí mateixa fins a extrems en què el fer el següent plec ratlli l’impossible i experimentar-lo fregui l’insuportable. Com les orgies del marquès de Sade. Al cap i a la fi, la geometria és la base de tot estudi sobre els cossos.

Ja veuen, al final m’he posat moralista.