Aquests dies estic acabant de llegir “Desayuno con John Lennon y otras crónicas para la historia del rock”, del veterà periodista musical Robert Hilburn, que va escriure durant més de 30 anys de música al rotatiu L.A. Times. Entre les seves proeses professionals hi trobem la d’haver estat l’únic periodista convidat a Folsom Prison on Johnny Cash va fer el seu mític concert, o ser el darrer en entrevistar a John Lennon abans que l’assassinessin. El llibre pot ser llegit com una simple col·lecció aècdotes sucoses i inèdites amb protagonistes com Janis Joplin o Bob Dylan, però també val la pena fer-ne altres lectures i aprofitar alguns dels episodis per reflexionar sobre un dels aspectes més complexos de l’ofici: la distància entre periodista/persona i músic/artista/persona.
Quan el 1980 van matar a John Lennon a Nova York, Hilburn relata que va quedar totalment trastocat. Explica que just va acabar d’escriure la necrològica pel diari, va veure com una noia de la redacció somicava. Ell, pres per una indignació infantiloide, va pensar: “per què plora ella, si John era el meu amic?” Però inmediatament reflexiona si se li pot dir “amic” a algú amb qui havia passat algunes estones (per fer entrevistes) en els darrers set anys. La seva conclusió és que potser tampoc no ho eren tant, d’amics. La proximitat de Lennon com a persona i la seva admiració com a aficcionat, li havien fet creure que sí en un conscient procés d’autoengany. O potser tampoc tant concient si atenem a la complexa posada en escena que suposa fer una entrevista. La cosa pot confondre i molt, especialment si pensem en un microcosmos cultural com el de la ciutat de Barcelona on a vegades és difícil saber on s’acaba l’interès per treure algun profit i comença l’empatia sincera sense segones intencions. Els noms i cognoms els deixarem per un altre día.
Situem l’escena: el periodista vol que el seu interlocutor se senti còmode amb ell, que hi confiï durant uns minuts, accepti les seves preguntes i oblidi momentàniament que allò és una relació comercial. La perícia a vegades s’acosta a la del terapeuta aparentment submís i 100% atent que de tant en tant intenta posar contra les cordes al seu pacient (“necessito les teves declaracions, baby”). Hi ha persones amb qui, efectivament, hi pot haver un feeling especial des del primer minut i la conversa pot esdevenir una bassa d’oli, amb confidències (“això que et dic ara, no ho posis, eh?”) i una sensació que allò pot ser l’inici d’una gran amistat. Però moltes vegades aquest bonic pressentiment pot ser un miratge perquè hi ha entrevistats que ho tenen tant per la mà que poden fer creure al periodista que li han obert l’ànima només a ell! (“això que et dic ara, no ho posis, eh?”) És una lluita de seduccions on hi intervenen tants factors que ens podríem passar hores anomenant-los i matisant-los. Així que digui el que digui en aquests línies serà sempre una aproximació.
El moment posterior on es valoren les declaracions i s’elabora l’article és on comença un altre procés complicat: el de distanciar-te del teu interlocutor i tractar-lo com un quasi desconegut del qual t’has fet una imatge robot. I com un cirurgià vas tallant, vas cosint, vas treient, vas posant, vas retocant, però vigilant que no se’t mori el pacient! Un cop publicat l’article, on queda de nou aquesta distància? Cal tornar a buscar la proximitat? A vegades la relació amb l’entrevistat continua, ja sigui per pur interès mutuu o perquè realment sí que hi va haver una connexió personal. Però en molts altres casos, l’entrevistat t’haurà esborrat del seu cap i no tindrà ni punyetera idea de qui ets. Quin cop de puny a l’ego! Però ben pensat potser és el millor, perquè el pots seguir observant en la distància sense sentir-te culpable de veure possibles “declaracions” allà on només hi ha les paraules de l’altre.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.