Per Jordi Oliveras
6 de novembre de 2010. Sala Apolo
Comentar el concert de Cabo San Roque ve tant “a mida” dels articles sobre creativitat i artesania que estem publicant, que em fa por oblidar-los i ser injust amb ells. La seva història em sembla fascinant. Enginyers i arquitectes abans que músics, els membres del grup es vàren ficar en aquest sarau per fer alguna cosa una mica poètica sense deixar de fer servir les mans ni de remenar maquinària. I, immersos en aquest pla de treball, han fet servir la seva vocació inicial, aquesta relació amb els materials i capacitat per buscar sol.lucions tècniques, com a metodologia que els va permetent afrontar tots els problemes que “es busquen”: dominar el necessàri els instruments que han de tocar, aprendre el que calgui sobre la música que treu poesia de les màquines, i trobar les persones amb qui anar donant sentit a tot això.
Al concert de l’Apolo, van fer valuoses aportacions com a convidats el Pep Pasqual i el Joan Saura, mostra d’uns enllaços inter-generacionals i estilístics, d’allò més naturals que fa temps que conreen. També va participar Vinicio Capossela, amb qui sembla que els connecta la “part marítima” del projecte. I per suposat, una imponent orquestra mecànica que manipulàvem i dirigien amb lleugeresa per què interpretés els seus temes.
Més enllà de la poesia que es desprén de la maquinària sobre l’escenari, i de la música que interpreten, que sí que és bonica, agossarada i emocionant, em fascina la serenitat amb que els Cabo San Roque condueixen el seu vaixell. Sembla impossible amb tantes variants en joc. Suposo que els ve de tanta connexió amb la matèria. O potser no, potser els ve de tanta humanitat com porten a sobre. O potser de l’encontre de les dues coses. Si, definitivament, en el seu cas, les dues coses deuen tenir alguna cosa a veure.
bonica, agosarada, emocionant, si, si i si… i molt talent (i sorpreses).!!!!!