Que vivim immersos en un context eminentment visual és quelcom (i valgui la redundància) (e)vident. De tant (e)vident com és, la constatació es converteix en un element més que perviu damunt la gairebé inesgotable superfície d’informacions en què, com entomòlegs despistats (tot i que potser seria millor dir desidiosos), clavem un a un els fets i les circumstàncies per a després observar el conjunt sense altra motivació que aquesta, la simple observació del que allà hi ha. Res, per tant, que no respongui a una política de fets consumats. Política de la memòria que insisteix en que determinades realitats soterrades puguin finalment fer-se visibles, política de la comunicació que s’esforça en inventariar les virtuts d’un magma tecnològic que permet estar sempre davant d’una finestra al món. Fins i tot política de la política que transforma els discursos en imatges i aquestes en mercaderies. Res, però, de regatejar. El mercadeig està ja pactat de vell antuvi i l’únic que s’hi fa, en el fons, és una pantomímica.
Resulta si més no curiós constatar les diferències entre determinades formes d’expressar el re-coneixement (i per tant la possibilitat de seguir pensant en alguna cosa o en algú) a partir de la conjugació verbal de l’acte perceptiu. Quan ens adrecem a algú per a donar-li a entendre que l’hem reconegut, encara que l’origen d’aquesta reminiscència no sigui encara del tot clar, acostumem a dir que el tenim vist. O també, aplicant aquest mateix tipus d’aproximació a l’alteritat per mitjà del sentit de l’oïda, diem que ens sona. La conjugació del verb aquí no és una qüestió frugal. La visibilització és una estratègia que sub-juga, que posa de manifest i fa que les coses estiguin ja donades. Fets consumats, com dèiem al principi. D’aquí el predomini del passat i del participi. Hem vist una cosa, hem vist una persona, i el retrobament escenifica una postura del llenguatge en què aquest constata la simple recuperació d’un fet ja passat i per tant còmodament reprès. Només cal esperar que la boira s’escampi. A més, aquesta mateixa visibilització ens situa en un cert exercici de poder i de possessió. Tenim a l’altre o a la cosa altra, i a més, el tenim en una diàfana condició de persona o cosa vista. Com revisionar una pel·lícula ja filmada o passar per davant d’un edifici ja construït.
En canvi, l’oïda ens transporta a una altra dimensió del reconeixement. La vinculació amb aquella o aquesta alteritat es produeix perquè ens sona. Estranya formulació: pronom reflexiu que implica una afectació sobre la nostra persona i verb en present que indica acció no acabada, en procés. I cap verb principal al que estigui lligada, com ara tenir. O potser no tan estranya, ja que el so difícilment evoca una realitat closa sobre la que ens puguem abocar i menys encara posseir. Més aviat ens travessa. La seva duració s’integra íntimament en la nostra existència i és en aquesta síntesi d’extrema immediatesa que podem re-conèixe’l. Sense drets de cuixa sensorial ni actes de possessió. Potser per això, amb determinades músiques, un té la sensació de que mai les ha acabat d’escoltar del tot per molt que li sonin d’altres ocasions. Potser per això a voltes tenim la desconcertant percepció de que, al mateix temps que les re-coneixem, les estem experimentant per primera vegada. L’etern retorn d’allò sempre diferent, que deia Nietzsche. Els sona?
quindi: l’ull posseix però l’orella no?
vell antuvi o bell?