Per Antonio Castilla Cerezo
- Enlace a la versión en castellano de este artículo.
- Aquest article és part del llibre “La música i el seu reflex en la societat”. Descàrrega en pdf i informació per comprar-lo aquí
“El 2008, l’any de les coses gratis, Yahoo! ho farà millor que Google i difondrà el correu gratuït via web fins a l’infinit. Més segells musicals regalaran música com a promoció de concerts, seguint la distribució gratuïta que va fer Prince del seu àlbum a través del diari britànic Daily Mail el 2007 i l’oferta de Radiohead de permetre que els seguidors en triessin lliurement el preu, quan baixaven de la xarxa l’últim àlbum. I més diaris publicaran gratuïtament el contingut per Internet. Tot això marca una tendència. Quan el cost d’atendre un client arriba a zero, les companyies intel·ligents no cobraran res. Avui el lema que irromp és ‘Sigueu el primer a regalar el que altres cobren’. Si feu cas de la tecnologia, això adquireix sentit.”
Chris Anderson, “Free! Why $0.00 is the Future of Business”
Abans d’entrar en matèria, permeteu-me que faci una brevíssima autoreferència, seguida d’una reflexió no gaire més extensa: treballo en l’àmbit de la filosofia, i aquesta és una disciplina que, des dels mateixos orígens (pensem en Sòcrates), s’ha presentat a si mateixa com la tendència (i, en el millor dels casos, la tècnica o l’art) de trobar problemes allà on la majoria de les persones, fins i tot les molt intel·ligents i preparades en altres àmbits, no són capaces de veure’n cap. Si això és així, entendreu de seguida per què el tema sobre el qual avui em proposo parlar, l’accés gratuït a la cultura, constitueix un objecte, o encara millor, un repte d’allò més desitjable per a algú que vol continuar practicant, en la mesura que això és possible encara avui, aquesta antiga i estranya mania de ficar-se en problemes.
1. Planteja problemes l’accés gratuït a la cultura?
Les dades semblen incontrovertibles: cada vegada més institucions s’inclinen per potenciar l’accés gratuït a la cultura, i cada vegada és més alt el nombre d’usuaris d’aquest tipus d’accés. En aquest sentit, sembla que és indiferent que la institució en qüestió sigui pública o privada. Així, per exemple, durant la jornada de portes obertes que va tenir lloc la nit del 12 de desembre de 2008 al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) per celebrar el quart aniversari de la seva reobertura, es van comptabilitzar un total de 2.205 visitants, davant dels 854 registrats durant el dia. D’altra banda, Caixaforum, institució lligada a una gran corporació privada, es compta igualment entre les entitats barcelonines que atreu més públic en propostes culturals gratuïtes.
La popularitat de l’accés gratuït a la cultura ha arribat a tal nivell que s’ha convertit fins i tot, en determinats casos, en una proclama política.
La popularitat de l’accés gratuït a la cultura ha arribat a tal nivell que s’ha convertit fins i tot, en determinats casos, en una proclama política. En efecte, al final del febrer del 2008, la cap de llista d’IU per Saragossa, Patrícia Luquín, després de declarar que la cultura és un element clau per a l’enriquiment personal i col·lectiu de la ciutadania, va recollir en el seu programa electoral la proposta d’un model pel qual tots els ciutadans podrien accedir a la cultura de manera lliure i gratuïta. Aquest model, en paraules del coordinador d’Izquierda Unida, Adolfo Barrena, s’oposaria a la “privatització i a l’americanització de la cultura” i adoptaria com a punt de partida la declaració de l’any 1982 de la Unesco, segons la qual “la cultura dóna a l’home la capacitat de reflexionar sobre si mateix, i és la que ens converteix en éssers específicament racionals, crítics i èticament compromesos”. (Muñoz, Carlos, “IU apuesta por el acceso gratuito a la cultura y el aumento de la inversión pública hasta el 1,5% del PIB”). A primera vista, doncs, no hi ha cap discussió sobre aquest punt.
No obstant això, des de determinats organismes es desenvolupa des de fa anys una batalla contra l’accés gratuït a la cultura en un altre front, el de l’anomenada pirateria digital, que no ha parat de suscitar una intensa polèmica. Així, en un text difós el 24 d’abril del 2008 amb motiu de la celebració del Dia Mundial de la Propietat Intel·lectual, el president d’EGEDA (Entitat de Gestió de Drets dels Productors Audiovisuals), Enrique Cerezo, va declarar que “l’accés gratuït a la cultura, sense respecte als drets de propietat, atempta greument contra el model cultural i n’hipoteca el desenvolupament, la riquesa i la diversitat”, i afegeix que el respecte a aquests drets “es troba reconegut en la Declaració Universal dels Drets Humans” (a https://www.cedro.org). Tot i que personalment no subscric en absolut aquesta opinió, atès que em sembla que és prou conegut que els productors culturals molt poques vegades poden viure dels drets de propietat intel·lectual que genera la seva obra (els músics, per exemple, obtenen la majoria dels beneficis a través de les actuacions en directe), l’esmento per mostrar una nota discordant, i per afegir-ne una altra a continuació. Hi ha una altra institució, la biblioteca pública, en què van de bracet aquests dos drets, el de l’accés gratuït a la cultura i el de propietat intel·lectual –que en principi poden semblar antagònics, però que es troben recollits en la Constitució espanyola, en els articles 44.1 i 33, respectivament.
Aquesta situació ha generat, durant els últims mesos de l’any 2008, una discussió al voltant de la necessitat de suprimir la gratuïtat del préstec en el panorama bibliotecari espanyol, que s’ha canalitzat a través de fòrums i de llistes de distribució professionals (vegeu “Préstamo bibliotecario y derechos de autor”). A les pàgines següents no intentaré resoldre aquests debats, que superen de llarg les pretensions d’un text com aquest, sinó que plantejaré un altre tipus de problemes, potser no tan coneguts, però igualment vinculats a l’accés gratuït a la cultura, en particular quan aquest és patrocinat per entitats privades.
2. El terme cultura gratuïta
Potser el més adequat, a l’hora de revisar els problemes associats a la noció de cultura gratuïta, seria començar recordant un grapat d’obvietats que, potser pel fet de ser-ho, corren el risc de passar desapercebudes. Si optéssim per aquest procediment, és molt probable que la primera seria la següent: tothom hem estat alguna vegada (i molts de nosaltres ho som fins i tot sovint) usuaris de l’accés gratuït a la cultura. No es tracta, doncs, en revisar aquests problemes, de jutjar negativament les principals conseqüències d’aquest tipus d’accés, sinó d’interrogar-nos sobre si és possible qüestionar en algun punt l’entusiasme gairebé unànime que pel que sembla genera. Abans que res, ens podem preguntar: per què l’expressió cultura gratuïta suscita aquest entusiasme generalitzat? I és aleshores quan arribem a la segona obvietat de la nostra llista: és clar, perquè aquesta expressió vincula dues paraules que, ja separadament, acostumen a tenir connotacions positives. Per centrar-nos en els problemes que aquest entusiasme impedeix plantejar caldrà, doncs, tractar aquests dos termes separadament.
per què l’expressió cultura gratuïta suscita aquest entusiasme generalitzat? I és aleshores quan arribem a la segona obvietat de la nostra llista: és clar, perquè aquesta expressió vincula dues paraules que, ja separadament, acostumen a tenir connotacions positives.
Examinem, en primer lloc, el que succeeix amb la paraula cultura. Es tracta d’un dels termes més difícils de definir en qualsevol llengua moderna, que procedeix, d’una banda, del fet que té nombroses accepcions (parlem de la cultura pròpia d’un país o d’un territori determinat per referir-nos a una cosa com els “usos i costums”, del bagatge cultural d’una persona per al·ludir a la suma de coneixements –sobretot de caràcter artisticoliterari– que posseeix, de la “cultura occidental” per contrast, per exemple, amb la “cultura oriental” o la “cultura africana”, etc., amb referència a una mena de barreja confusa dels dos significats precedents del terme) i, de l’altra, del fet que si adoptem algunes d’aquestes accepcions (en particular, la que defineix la cultura com el que resulta de l’activitat pròpia de l’ésser humà) no sembla clar que hi hagi res que quedi per principi exclòs de l’àmbit de la cultura. Tanmateix, aquesta dificultat no ens porta necessàriament a renunciar a la recerca de la definició del terme, sinó tan sols a fixar-nos que la determinació de en què consisteix la cultura no és res que es pugui fer una vegada per sempre, sinó que, al contrari, aquesta és objecte d’una redefinició continuada. Des d’aquesta perspectiva, la cultura no se’ns presenta ja tan sols com un conjunt d’objectes (els “productes culturals”) més o menys ben delimitat, sinó com un camp de batalla en el qual té lloc una lluita per la determinació de en què consisteix la cultura mateixa. Doncs bé, em sembla que els problemes vinculats a l’expressió cultura gratuïta s’han d’inscriure en el si d’aquesta lluita, o encara millor, en un moment molt específic d’aquesta, i relativament recent, a més.
Què succeeix, mentrestant, amb la paraula gratuïta en la mesura que forma part de l’expressió? Sembla clar, en aquest cas, que el que volem dir per mitjà d’aquesta té a veure abans que res amb l’“accés gratuït (del consumidor) als productes culturals”. Això explicaria que els problemes relacionats amb aquest tipus d’accés a la cultura no s’hagin plantejat en una etapa qualsevol del capitalisme, sinó en un moment molt determinat del seu desenvolupament. Doncs bé, quines són les etapes fonamentals que es poden diferenciar en l’evolució d’aquesta forma d’organització econòmica? Hi ha, sens dubte, un gran nombre de respostes possibles per a aquesta pregunta, de les quals aquí, per no estendre’m massa, tan sols en consideraré dues.
3. Les etapes del capitalisme i la repercussió en el món de l’art
Jeremy Rifkin manté, al començament de la segona part de la seva obra titulada La era del acceso. La revolución de la nueva economía, que el capitalisme ha adoptat fins avui dues formes, la primera de les quals (anomenada, seguint la denominació d’Arnold Toynbee, era industrial) tindria l’origen al final del segle XVIII o l’inici del XIX, i operaria convertint els recursos físics en béns de propietat, mentre que la segona (per a la qual estableix el terme era de l’accés) s’hauria anat forjant durant gran part del segle XX i consistiria en la tendència creixent (i fins i tot, segons aquest autor, ara com ara predominant en molts àmbits) “a transformar els recursos culturals en experiències personals i entreteniment de pagament” (p.128). Davant la propietat, afegeix Rifkin, seria l’accés el que cobraria cada vegada més importància en l’estructuració actual de la vida econòmica, la qual cosa està relacionada amb el fet que les nostres vides són cada vegada més mediatitzades pels nous canals digitals de comunicació entre éssers humans. Aquesta divisió en dues fases planteja, no obstant això, el problema següent: si l’accés al qual es refereix Rifkin és necessàriament de pagament, aleshores no seran els usuaris, després d’haver-lo pagat, propietaris de l’accés, amb la qual cosa no hauríem sortit veritablement del paradigma de la propietat (i, per tant, de l’“era industrial”), sinó que ens hauríem inventat una variant peculiar d’aquest?
És per resoldre aquesta dificultat que prefereixo adoptar una altra divisió, aquesta vegada en tres etapes, de la trajectòria històrica del capitalisme. Anne Cauquelin, en el llibre L’art contemporain, parla d’aquestes tres etapes i de la manera com han condicionat un domini, el de l’art, que gairebé amb tota seguretat és el que de manera més immediata solem identificar amb el terme cultura. En els orígens, el capitalisme havia estat un règim industrial l’objectiu primordial del qual consistia en la satisfacció de les necessitats bàsiques dels éssers humans. Amb vista a assolir aquesta fi, aquesta organització hauria privilegiat la producció (la qual cosa comporta la tendència a elaborar productes de la millor qualitat possible) i hauria dedicat la major part de les energies a afavorir la creació de nous mercats. Aquesta fórmula econòmica, tanmateix, no podia durar indefinidament per tal com, una vegada satisfetes aquestes necessitats bàsiques per mitjà de productes d’alta qualitat (una cosa que, en molts casos, comporta que els productes funcionin durant molt de temps i no els calgui, per tant, ser substituïts per d’altres durant aquest lapse), el sistema de producció corre el risc de bloquejar-se, en resultar-li cada vegada més difícil trobar compradors per a les mercaderies que continua produint.
Amb la finalitat d’exorcitzar aquest perill, el règim industrial clàssic s’hauria transformat en un règim de pur consum, en el qual s’entén que “la simple llei de l’oferta i de la demanda en funció de les ‘necessitats’ ja no és vàlida: cal excitar la demanda, excitar l’esdeveniment, provocar-lo” (p.18), l’increment del consum és l’element decisiu per rellançar la producció i, consegüentment, que la renovació dels mercats és molt més important que la creació d’aquests, d’una banda, i que la novetat dels productes (el fet que estiguin “de moda”, això és, que formin part de l’últim “crit” de la producció rellançada pel consum que l’ha precedit immediatament) és més decisiva que la funcionalitat que té o la qualitat de la seva elaboració, de l’altra.
posa l’èmfasi en la integració en l’àmbit mundial dels mercats (i no tant en la seva creació o renovació) i en la proliferació de necessitats, no ja supèrflues –és a dir, efímeres–, sinó directament fugaces
Ara bé, si el primer mecanisme per a la renovació del mercat és la moda, a aquest el segueix (i, en ocasions, fins i tot el supera) en importància en el règim econòmic de pur consum l’anomenada disfuncionalitat artificial o vici de construcció voluntària, que consisteix en la fabricació conscient i planificada de productes d’una qualitat deficient amb vista a la renovació d’almenys una part del mercat. Aquesta pràctica, com ens recorda Jean Baudrillard, va ser somerament descrita per Brook Stevens en els termes següents: “Tothom sap que escurcem voluntàriament la durada del que surt de les fàbriques, i que aquesta política és la base mateixa de la nostra economia”. (p.165)
Sembla, no obstant això, que hem topat altra vegada amb una contradicció. I és que, retornant al nostre tema de partida, cal que ens preguntem el següent: com és possible que certes entitats (les grans corporacions internacionals) íntimament vinculades a una configuració social amb l’objectiu de fer-nos consumir –i, per tant, de gastar– ofereixin la possibilitat d’accedir de franc als productes culturals? Per contestar aquest nou interrogant, em sembla convenient tornar al text de Cauquelin. Segons l’autora, de la mateixa manera que l’era industrial va desembocar en la societat de consum, aquesta no podia sinó derivar, al cap de cert temps, en una nova configuració econòmica i social que es caracteritzaria per privilegiar, no la producció o el consum, sinó la tercera instància fonamental de l’economia clàssica, és a dir, la distribució. Amb aquest últim terme no em refereixo aquí únicament a la translació física dels productes amb vista a l’adquisició per part del consumidor, sinó també, i sobretot, al sistema de la publicitat, és a dir, a la distribució “virtual” de certes informacions (amb independència que aquestes siguin verdaderes o falses) relacionades amb els productes que tenen per objecte rellançar el consum.
Aquesta tercera instància és la que privilegia l’economia actual, de la qual procedeix no tant una societat de consum com una “societat de la informació”, que consegüentment posa l’èmfasi en la integració en l’àmbit mundial dels mercats (i no tant en la seva creació o renovació) i en la proliferació de necessitats, no ja supèrflues –és a dir, efímeres–, sinó directament fugaces (és així com les “tendències” tendeixen a ocupar, en el món d’avui, l’espai que omplien les “modes” en la societat de consum i els -ismes en la societat industrial). Doncs bé, aquest privilegi concedit al distribuïdor encarregat de reactivar la demanda –la qual, al seu torn, haurà de rellançar la producció– es manifesta, segons Cauquelin, de manera particular en el domini de la cultura, això és, dels béns “simbòlics”, perquè en aquests, com que no constitueixen necessitats vitals, sinó simples signes d’una adequació a la lògica del consum, és el mitjancer que institueix la regla.
4. El preu de la cultura gratuïta
a) La imatge corporativa
Tornem, però, per uns instants a la pregunta que plantejàvem en les primeres línies del paràgraf anterior, i que reformularem ara de la manera següent: quin benefici obtenen les grans corporacions proporcionant accés lliure a la cultura per a un nombre cada vegada més gran de consumidors potencials? Aquest benefici no pot ser directament econòmic, però ho ha de ser en darrer terme (perquè això és al que aspiren sense excepció aquestes corporacions); així doncs, l’obtenció del benefici econòmic adopta aquí la forma de preàmbul, al llarg del qual el benefici en qüestió presenta una aparença no manifestament econòmica. Quina forma és aquesta? Per dir-ho breument, la inversió en accés gratuït a la cultura per part de les grans empreses millora la seva imatge, això és, els confereix certa legitimitat. A més, els permet intervenir en la definició del rumb que han d’adoptar a partir d’aleshores els corrents culturals (la qual cosa constitueix l’“aspecte conservador” de tot mecenatge).
b) La reducció de la vida social i política a l’activitat econòmica
Però la millora de la imatge corporativa i l’adquisició d’una influència cada vegada més gran en la redefinició del terme cultura (amb totes les conseqüències que això últim té per a la pràctica de la producció, la distribució i el consum dels béns culturals) no són els únics beneficis que les grans corporacions obtenen gràcies a la promoció de l’accés gratuït a la cultura. En virtut d’aquesta estratègia es consolida, a més, un cert vincle entre la producció cultural i el lliure comerç, que descansaria sobre la idea que aquestes pràctiques s’han de poder exercir lliurement, és a dir, al marge de qualsevol intervenció de l’Estat.[1] D’aquesta manera, es tendeix a tractar com a sinònimes dues paraules (gratuïta i lliure) que en principi no ho són (tendència que, en la llengua anglesa, ve reforçada pel fet que totes dues es diuen per mitjà d’un únic vocable, free).
Ara bé, si s’accepta aquesta premissa, la lluita per la llibertat s’entendrà d’una manera summament restrictiva, això és, com l’apologia d’una determinada configuració econòmica, una cosa que no tan sols no és òbvia, sinó que comporta ni més ni menys que una ideologia: l’economicisme (en aquest cas, de signe liberal). Amb això, no tan sols s’empobreix brutalment el sentit que per a nosaltres pugui tenir la paraula llibertat, sinó que s’ofereix una imatge molt concreta de la societat, i fins i tot de la mateixa naturalesa humana, els orígens de la qual es remunten, segons Karl Polanyi, com a mínim fins al segle XIX.
“Els pensadors del segle XIX suposaven que l’home, en la seva activitat econòmica, buscava el benefici, que la propensió materialista l’empenyia a optar pel mínim esforç i a esperar una remuneració per la seva feina, en resum, que en l’activitat econòmica l’home havia de tendir a adaptar-se al que ells descrivien com una racionalitat econòmica, i que els comportaments contraris a aquesta racionalitat provenien d’una intervenció exterior. D’aquí es deduïa que els mercats eren institucions naturals, susceptibles de sorgir espontàniament per tal que es deixés llibertat d’acció als homes. Res, per tant, més normal que un sistema econòmic constituït per mercats governats únicament pels preus, i una societat humana fundada en aquests que apareixia com l’objectiu del progrés. El que era important no corresponia tant a si aquesta societat era desitjable o no des del punt de vista moral, sinó a si era realitzable a la pràctica per considerar que estava fundada en característiques inherents al gènere humà.”
c) El caràcter “miraculós” de la publicitat
L’empobriment de la nostra concepció de la vida social i política no és, tanmateix, l’únic preu que sobresurt per l’horitzó de la cultura gratuïta. A la segona secció del llibre Imagine… no copyright, Joost Smiers i Marieke van Schijndel revisen diversos plantejaments que suposen algun tipus d’objecció al copyright com a eina de domini social. Després de mostrar-nos que les alternatives no són precisament miraculoses ni en l’àmbit digital ni en el no digital, aquests autors examinen un cas, el de la indústria musical, en què s’ha revelat més clarament que en cap altre que l’ús creixent per part dels consumidors de l’accés gratuït als productes culturals constitueix un fet que no es pot obviar. Una vegada acceptada aquesta realitat, les grans corporacions musicals semblen haver raonat de la manera següent: si una quantitat suficient de consumidors s’apunta al joc, l’amortització encara serà possible, malgrat que sigui a costa de dipositar totes les nostres esperances en la publicitat. Així doncs, per recurs als anuncis, l’accés gratuït a la cultura es convertiria en la nova forma de lucre per a aquestes empreses.
L’empobriment de la nostra concepció de la vida social i política no és, tanmateix, l’únic preu que sobresurt per l’horitzó de la cultura gratuïta.
Conferir aquest caràcter “miraculós” a la publicitat comporta, tanmateix, cert nombre de riscos. Els més notables potser són el fet que aquesta es pot convertir, a partir d’un cert grau de fustigació, en molesta. Com assenyalen els autors esmentats: “No es pot saber del cert fins a quin punt el públic està disposat a aguantar, ni en quin moment buscarà altres llocs que no lifacin perdre la paciència amb tants anuncis. I per això aquest model de negoci implica uns riscos considerables, no només per a les mateixes empreses, sinó també –a causa de tot el que hi ha en joc en la indústria cultural– per a l’economia global”.
d) El “màrqueting híbrid”
De la conjunció dels dos últims costos esmentats (la reducció de la vida social i política a l’activitat econòmica i a les idees que hi estan associades, d’una banda, i la confiança cega en la publicitat com a “taula de salvament” del mercat, de l’altra) en segueixen molts més, i el més notable dels quals potser és el que fins i tot l’Estat, una de les funcions principals del qual consisteix a garantir la subsistència de les formes de producció cultural no directament lligades al benefici econòmic, renuncia de manera creixent a aquesta tasca. Les institucions estatals tendeixen, a partir de llavors, a imitar el funcionament de les grans empreses privades i a concedir, per tant, un paper cada vegada més decisiu a la publicitat (que no, com en un altre temps, a la propaganda, on el component ideològic és explícit) sense desprendre’s, no obstant això, d’una certa correcció política que no es troba necessàriament en els anuncis de les corporacions internacionals. El resultat de tot això és una mena de “màrqueting híbrid” que, com ha assenyalat Marc Fumaroli, “forma part, alhora, de l’argot d’una propaganda oficial i de la parafernàlia publicitària del gran comerç”.
Reducció de la política i la societat a l’economia, confiança cega en la publicitat i el “màrqueting híbrid” per part de les institucions estatals són, doncs, algunes de les principals conseqüències no evidents ni necessàriament desitjables que pot comportar la cultura gratuïta. Es tracta, com ja he anticipat, només de la superfície d’un vastíssim domini de problemes que si analitzéssim detalladament desbordarien àmpliament l’extensió i les ambicions d’un text com aquest. Amb tot, si gràcies a aquestes poques línies el lector ha pogut entreveure un cert nombre d’interrogants on no semblava haver-hi lloc sinó per a la calma i el consens, em donaré àmpliament per satisfet.
[1] Com ens recorda Richard Bolton en l’article “Enlightened Self-Interest: The Avant-Garde in the 1980’s”, citat a Smiers, Joost, Un mundo sin Copyright. Artes y medios en la globalización, Barcelona, Gedisa, 2006, pàgines 79-80; aquesta posició va ser exposada clarament per William Blount, de la BCA, en una conferència anomenada “Las artes y los negocios, socios para la libertad”.
Referències bibliogràfiques:
- MUÑOZ, Carlos, “IU apuesta por el acceso gratuito a la cultura y el aumento de la inversión pública hasta el 1,5% del PIB”, a https://www.aragondigital.es/asp/noticia.asp?notid=43224
- https://www.cedro.org/vLeerNoticia2.asp?Ide=1986
- “Préstamo bibliotecario y derechos de autor”, a https://www.abysnet.com/tema/tema32.html
- RIFKIN, Jeremy, La era del acceso. La revolución de la nueva economía, Barcelona, Paidós, 2000. p. 187
- CAUQUELIN, Anne, L’art contemporain, París, Presses Universitaires de France, 7a edició, 2002. p. 18
- BAUDRILLARD, Jean, El sistema de los objetos, Madrid, Siglo XXI, 13a edició, 1994. p. 165
- POLANYI, Karl, La gran transformación. Crítica del liberalismo económico, Madrid, Endymion-Ediciones de La Piqueta, 1989, p. 390.
- SMIERS, Joost, VAN SCHIJNDEL, Marieke, Imagine… no copyright, Barcelona, Gedisa, 2008, p. 126.
- FUMAROLI, Marc, El Estado cultural. Ensayo sobre una religión moderna, Barcelona, Acantilado, 2007, p. 13.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.