Nat 49 maig_09 Olga Ábalos Cuevas
Conspiracions i cerveses
Amb només un any de vida, la banda d’improvisació conduïda La Orquesta del Caballo Ganador –el nucli estable de la qual és una amalgama dels barcelonins Za i dels germans Junquera de València (exEstrategia Lo Capto!)– ha fet una quinzena de concerts i han recorregut el circuit rock estatal amb el llenguatge de signes de Lawrence “Butch” Morris. Encara no tenen cap gravació discogràfica, però això no ha estat cap obstacle per poder actuar al Primavera Sound, el Tanned Tin i ara, ben aviat, ho faran al Sónar acompanyant els Tarántula, el grup de rockabilly de presets de Producciones Doradas, en la presentació del seu segon disc Humildad Trascendental. Parlem amb alguns dels implicats en aquest concert incògnita ideal per alimentar el sentit de l’humor i la capacitat de conspirar.
ORQUESTA DEL CABALLO GANADOR.
Fer Junquera, guitarra (exBalano, exEstatégia Lo Capto!, Negro); Marcos Junquera, bateria (exBalano, exEstatégia Lo Capto!, Negro); Alberto Alegre, baix elèctric (Za); Edu Soto, bateria (Za, Acrobática, Matapenas), Pau Rodríguez, guitarra i trompeta (Za, Matapenas) + Rafa Romero, saxo alt i tenor (exLa Orquesta de la Muerte, Homenatges, Hemisferi Dret, Matapenas); Morgan Caney, teclats; Dani Granados, guitarra (Tarántula, Anticonceptivas); Dani Blue, dj, oscil·ladors; + altres…
TARÁNTULA
Joe Crepúsculo, teclats, electrònica i veu (Joe Crepúsculo); Dani Descabello, guitarra eléctrica i veu (Orquesta del Caballo Ganador, Anticonceptivas, Centella, Orbison Brothers); Vincent Leone, veu i percussió (Orbison Brothers)
Abril 2009
No Tomorrow
“Som tots uns busca vides sense un ofici que ens moli, a part del Fer, de l’Edu [Soto] i del Dani [Granados]. El Fer és profe de filosofia en una escola d’Alacant, l’Edu és guionista de la ràdio i el Dani té Producciones Doradas”, comenta l’Alberto Alegre (baix elèctric), a l’altra banda del telèfon, sobre els seus companys de l’Orquesta del Caballo Ganador (OCG.). “Penso que tenim una mentalitat de No Tomorrow perquè, al cap i a la fi, el què tenim és una merda. Gastem les nostres energies en la música i ho donem tot. Estem molt entregats i quan toquem ho fem com si haguéssim de fer l’últim concert de la nostra vida. I penso, també, que el fet de ser uns ignorants musicals fa que arribem a fer coses que no faríem d’una altra manera. Fem les coses sense prejudicis i la vida mateixa te’n va ensenyant i et va donant trucs. El Rafa posa el bec del saxo a l’aigua i bufa, el Dani Granados fa monòlegs espontanis… Intentem ser sempre originals en el desenvolupament de la música. Cantem, fem veus absurdes, fem participar el públic, que acaba formant part del so final del grup. En un bolo, el públic va acabar fent la conga sobre l’escenari!”
Pinball
El Rafa Romero (saxo alt i tenor) acaba de baixar de l’escenari de l’auditori de Les Basses. Porta americana i fuma amb un estil desgarbat i peculiar. Fa uns minuts estava tocant el saxo esgarrapant-lo per dins, d’acord amb el projecte de sorollisme de freqüències Homenatges, amb l’Arnau Sala i l’Adrián de Alfonso, en el qual explota el seu vessant de terrorista del so acústic. Han tocat en el marc del festival International Noise Conference que tal com el nom suggereix és un certamen d’oscil·lacions, feedbacks, samplers, electroacústica i coses que fan soroll. A prop, el Dani Blue (discjòquei, electrònica), experimentat, amb bigoti noucentista, comenta amb alguns coneguts el set que ha fet minuts abans. S’ha basat en un collage sonor de crits extrets de pel·lícules porno. El resultat ha estat radical però amb caràcter i intenció. Morgan Caney (saxo tenor), l’estranger comunitari de l’O. C. G., pul·lula tímidament com a observador iniciàtic. L’Edu Soto (bateria), el guionista, enèrgic i extravertit, es mou com una bola de pinball entre els assistents i intenta improvisar una trobada entre els membres del grup que han coincidit allà: “Hem de fer una reunió ara mateix per decidir què farem al Sónar! El Dani [Granados] ens va dir que seria alguna cosa semblant al que Metallica va fer amb la Filarmònica de Londres!!! [riu amb sorna], però em sembla que serà una altra cosa… Encara no hem escoltat el nou disc de Tarántula, la veritat. Penso que serà un concert diferent al que acostumem a fer, però estarà molt i molt bé…”
Do it yourself
L’Alberto Alegre li suggereix que parli amb el Dani Granados, perquè ell és l’ideòleg de tot això… “Jo encara no sé què farem al Sónar! Bé, el que ens ha dit el Dani és que es volia fer com va fer Metallica amb la Filarmònica, oi? O ha canviat d’idea? No ho sé, no hem assajat i estem una mica dispersos…”. L’Alegre ja ha participat en el Sónar anteriorment amb projectes que comportaven un cert risc. El 2008 ho va fer amb l’amalgama Za + Nisei i el 2007, unint els Za amb el duo d’impro punk Les Aus. Enguany, de nou s’ajunta amb un altre grup per tal de veure què en surt. “Els de l’OCG. som una mica ‘Juan Sin Miedo’: volem fer-ho tot! Només cal provar-ho. Al lio, al lio! Aquest concert pot ser molt interessant…”
No necessiteu àvia…
Penso que un projecte com l’OCG. encara no s’ha fet mai a Barcelona o a Espanya. Sí que hi ha altres orquestres com la Foco, l’O.M.E.G.A. o la B.I.B. del Pablo Rega, però nosaltres tenim un plantejament molt hedonista, molt poc intel·lectual, no ens mengem el tarro, és molt macarra i riem de nosaltres mateixos.
Què et semblen els Tarántula?
El rotllo de Derribos Arias que porten no em mola. Però després tocant amb el Dani [Granados] ens entenem, encara que en qüestió de gustos discrepem una mica. Jo no sóc un rockero amb tupè com ell, sóc d’una altra escola. Al Dani també li agraden els cantautors, la cançó de protesta i jo passo bastant d’això. On sí que coincidim és en la Banda Trapera del Rio, Santana,… Penso que el que tenim en comú és el do it yourself, perquè el que fa a Producciones Doradas va bastant cap a aquesta direcció i ho veig molt bé.
Frankfurt “BJ 100”, el Raval (I)
Una televisió de moltes polzades projecta un partit del Barça que capta la majoria de mirades dels clients. Hi ha diverses taules enganxades al voltant de les quals s’asseuen una vintena d’amics. Beuen cerveses. Parlen animosament. Comencen a aparèixer plats de pa amb tomàquet, fuet tallat, pernil. “Som aquí gairebé cada dia”, comenta el Dani Granados (guitarra elèctrica) mentre saluda el personal. Al Vicente, el vocal de Tarántula, seu en un lloc privilegiat de la taula per veure el futbol. L’ambient de germanor fa pensar en alguns dels versos dels temes d’aquest grup –“¡amarraje!”, “jóvenes, juveniles, juvenciales”–. El Dani es demana una mitjana. La tercera ja. Comenta amb un tímid somriure de satisfacció que des de l’any passat Producciones Doradas (PRODO), el segell discogràfic que regenta, ja li permet viure de la música i poder dur a terme projectes multidisciplinaris com la Doropaedia (www.doropaedia.net). Explica com va néixer la idea que Tarántula toqués al Sónar amb l’OCG.: “El que vaig redactar pel Sónar va ser: ‘si Metallica lo hizo con la Filarmonica de Londres y U2 con la Orquesta Sinfonica de Chicago, Tarántula lo haremos con la O.C.G.’. És una orquestra bastant sorollista i amb detalls curiosos, així que… Però després de parlar amb els del grup vam optar per preparar alguna cosa més concreta: tocarem el disc nou de Tarántula, “Humildad Trascendental”, de pe a pa i optarem per una secció de vents, un PD, el Dani Blue que improvisarà amb colors per sobre i un bateria. I el director dirà als vents quan han d’entrar. Llavors serà una orquestra tocant sobre cançons ja fetes. Amb la bateria el so del grup serà diferent, no farem servir la caixa de ritmes”. I continua: “Aquest disc nou és diferent a Esperando a Ramón (PRODO, 2006). Potser no agrada, perquè és diferent…”
Què ha canviat?
Bé, no és un canvi buscat… Per exemple, les meves guitarres són bastant diferents a les del disc anterior perquè quan les vaig fer ara fa un any o així estava obsessionat amb Flying Burrito Brothers, que tenen puntejats molt característics. Però el so és el mateix i també les marranades que ja feia. Penso que és un disc més, és molt de festa i un disc molt humanista.
Humanista perquè parleu de coses diferents?
No ben bé. Parlem de la humanitat literalment. I parlem del que no ho és: dels extraterrestres, del passat, del futur… “Humildad Transcendental” es va fer en una època que jo treballava molt, el Joel i el Vicente estaven al local, un amb el teclat i l’altre posant-hi lletres i jo arribava més tard i llavors acabàvem de donar forma a les cançons.
És curiós que després les crítiques totes acaben dient…
Que som com Aviadro Dro i Derribos Arias?
… referències musicals que no són les locals vostres. Què recolliu de la tradició d’aquí?
Sisa, per exemple, és una influència de sempre. O Serrat [s’ho pensa una estona]. Però en el fons tot és molt natural. Tenim mil influències, et poden influenciar els primers discos de Loquillo, el Paco Ibáñez i, evidentment, Chico Sánchez Ferlosio. Al Joel li agrada molt Aute, Pink Floyd i Pixies. A mi m’agrada molt Jesus and Mary Chain. No podria dir-te una línia estilística perquè no existeix! A mi m’agraden grups de techo, el noise, el country… No tinc cap estil preferit i detesto allò de classificar-me i al Joel li passa el mateix. Menys el Vicente, que diu que és Rocabilly del 53 al 57. Però és pura conya perquè després escolta de tot.
A l’escenari, el Vincente [Vicent Leone] té presència de poeta: llegint les lletres amb el faristol…
M’encanta com escriu el Vicente, és molt bo comunicant. Si llegeixes les seves lletres, tenen un munt de podresías, com ell diu –això és una cosa personal d’abans de començar Tarántula– . Estic intentant trobar-li alguna cosa per escriure perquè penso que escriu per sobre de la mitjana.
Com et sents com a improvisador a l’OCG.?
Improvisar és el que més m’agrada! A Tarántula, poso guitarres que queden gravades i després, en directe, he de recordar què vaig fer a la gravació! La improvisació és diversió. Tarántula va sorgir de contínues improvisacions que fèiem el Joel [Joe Crepúsculo] i jo en uns locals d’assaig. Des dels 17 als 24 anys, portava un centre de joventut a Sant Joan Despí i allà teníem un local d’assaig. El Joel venia cada dia mentre jo treballava. Fèiem birres, tocàvem cada tarda: jo em posava a la bateria o a la guitarra i improvisàvem. De fet, el rock’n’roll i el blues és això! És el més divertit perquè sempre passarà alguna cosa nova.
Des de l’Albufera
El Marcos Junquera (bateria) s’escapa de la feina per atendre la trucada. Parla amb ganes d’explicar la seva història amb l’Orquesta del… “Aquí, a València, una proposta com la nostra no interessa a ningú. El jazz més conservador s’ho menja tot”. Confessa que els aficionats locals conspiren, amb la boca petita, contra un dels representant del ”jazz xé”, Ximo Tébar, fent jocs de paraules despectius amb el seu nom.
Encara que la majoria dels membres de l’Orquesta veniu del rock, tots teniu un background musical ben diferent…
Sí, cada un dels membres del grup som un món a part! Però també tenim interessos comuns. Hem escoltat molta música junts. A l’Alberto [Alegre] li agrada més la música ètnica, però també ha escoltat a l’Albert Ayler. El Dani Blue, que fa electrònica, es pot passar hores parlant del Captain Beefhart! Ens interessa molt la manera com el Rafa toca el saxo…
El teu germà Fer i tu vau ser els que vau tenir la idea d’utilitzar la conducció de “Butch” Morris quan els Za us van proposar de tocar plegats ara fa un any.
Vaig conèixer el mètode de Morris una mica per casualitat. Jo estava a la uni i feien uns cursos de música improvisada conduïda, d’aquests que et donen crèdits de lliure elecció. El professor era l’Agustí Fernández. Fa uns 10 anys, d’això. Llavors li ho vaig dir al meu germà Fer i es va apuntar l’any següent.
La improvisació conduïda s’utilitza, sobretot, en la música contemporània o en el jazz.
Quan vaig fer els cursos vaig veure molt clar que els signes de Morris també es podien aplicar al rock, i que es podien aplicar al nostre llenguatge. Hi ha coses que encara no ens funcionen [en l’OCG], com les textures o les parts més aleatòries perquè no som músics de free jazz o de contemporània. Però és un mètode en el qual entra qualsevol tipus de música i qualsevol el pot practicar. De fet, en el grup hi ha gent que no tenen una gran perícia amb l’instrument, però ho fan bé. A nosaltres, ens agraden els riffs, tenim un setlist amb regust de rock o de funk, perquè, per nosaltres, això és el més natural.
Havies tocat en algun grup d’improvisació abans?
No, els Estrategia Lo Capto! érem un grup de rock, fèiem temes amb canvis i tal…
Com reacciona el públic dels circuits de rock en què us moveu?
La majoria del públic que ens ve a veure no està familiaritzat amb aquesta música però es queden flipats quan ho “entenen”! La veritat és que és brutal poder fer música improvisada en un Apolo a petar, com ens va passar al Primavera Sound de l’any passat. La gent se sorprèn molt quan veuen que és música improvisada, ens pregunten si està improvisat perquè usem riffs. De fet, la base de la música improvisada és la música popular. Se l’ha posat a un nivell d’alta cultura, com si fos una cosa només per especialistes, però això ens ho passem pel forro. Quan toquem tenim un munt de bromes musicals internes: podem fer bromes de l’Han Bennik, per exemple. Volem ‘desdramatitzar’ la cosa, demostrar que aquesta música la pot fer qualsevol.
Frankfurt “BJ 100”, el Raval (II)
Dani Granados: “La música per mi sempre ha estat un mitjà molt bo per fer coses. Però per a mi mai ha estat un objectiu, en el sentit de fer música per fer música. Vaig deixar de militar en un partit polític per fer Producciones Doradas perquè per a mi això també és militància política. Tocar m’agrada molt, però per ell mateix, tot el que comporta tocar a Tarántula i tenir Producciones Doradas no m’interessaria. La música és un dels mitjans de comunicació i d’interl·locució més potents que hi ha. Aquesta és la part interessant de la producció musical, per això ho faig, si no, passaria. El que més m’agrada és la historia, la sociologia, la política. M’agrada molt fer música i estic fent tot el que faig perquè tinc aquesta perspectiva. La música és la producció cultural que més capacitat de transmissió de coneixements té. Per què? Perquè és molt més accessible. I tothom ha crescut escoltant música, fins i tot la gent que no en fa. És una cosa natural. Només he conegut una noia a qui no li agrada la música, i l’he conegut fa dues setmanes!” Al voltant de la música, la vida de bar, de barri, floreix com una flor: el futbol a la televisió, les converses, les sentències i la lliure circulació del coneixement, les rialles, el pèl al pit, la guerra contra el metrosexual. El cambrer sua darrera la barra tallant embotit i tirant canyes. Les cançons de Tarántula.
Epíleg
Juliol 2007. La Kasbah, Tánger
L’Albert Alegre i el Dani Granados, de vacances al nord d’Àfrica, es juguen una mariscada de peix sobre la lletra de la cançó “Rock the Casbah”, de The Clash. Finalment Granados perd l’aposta i paga la mariscada.
