Nat 23. Nov_04. Jordi Oliveras
En Santi Carrillo, director de Rockdelux, assumeix amb convicció el seu compromís amb la realitat musical. En la conversació que vam mantenir, gairebé no hi ha tema que deixi penjat, assumint en moltes ocasions una posició crítica. A l’hora, però, a mi em sembla que lluita contra el personatge incòmode –però necessari- que representa, matisant, contrapesant i delimitant força les crítiques que formula.
D’altra banda, mostra passió pel projecte en que treballa. Val, Rockdelux està celebrant el seu vintè aniversari -editant un número especial dedicat a la música espanyola-, i la ocasió ho afavoria. Però, més enllà del moment, determinats salts en la conversa de la opinió personal al “nosaltres”, reflecteixen una identificació altíssima amb la seva feina. Segons diu, el procés que l’ha portat on està és una mica casual. “Com moltes coses a la vida. M’agradava la música. Idealitzes una mica això d’escriure quan comences a llegir revistes. Un dia –era l’any 1981- vaig enviar a la revista “Rock Especial”, una crítica d’un concert a Badalona, on vivia jo, de Pau Riba i Suc Electrònic, i la van publicar. També en vaig enviar una de Borne. Vaig trucar per telèfon i vaig començar a parlar amb el Jordi Beltrán, que era el director. La revista va fer 16 números des de Madrid, en una època hortera molt horrible, que barrejava heavy i música comercial. El Jaime Gonzalo i l’Ignacio Julià van marxar per fer el Ruta 66. Jo ja estava a la redacció en aquesta època. Vaig compartir la direcció amb el Francesc Fàbregas, l’abril del 87, quan la revista es tornava a fer a Barcelona. Després ell s’en va anar a la tele i em vaig quedar jo, a partir del 89.”
“Quan vam agafar la revista, el 87, era molt poc usual que les revistes de pop i de rock parlessin de hip-hop, de música negra, de música electrònica, de flamenc,… Vam obrir aquesta via, intentant trencar prejudicis. Les revistes que han vingut després ho han tingut més fàcil. Llavors no ho era. Popular 1 o Ruta 66 eren revistes rockeres en el sentit més estricte. Ruta 66 va perdre una oportunitat històrica per què en el seu moment era molt millor que el Rockdelux. El que passa es que es van tancar i van acabar amputant aquesta llibertat que ells pretenien trobar creant una nova revista. Les revistes gratuïtes que han sortit després són molt millors que el Ruta 66, en el sentit que són molt més actuals, molt més dinàmiques, molt més atrevides, encara que, com que juguen amb la publicitat, algunes d’elles són molt més acrítiques.”
Li pregunto que en pensa, de la crítica al món de la música alternativa que feia en Genís, d’Astrud, a l’anterior número de Nativa, on venia a dir que aquesta implica servituds tant o més grans que l’anomenada comercial. Es nega a assumir que Rockdelux faci bandera de l’alternatiu. “Parlem de tota mena de músiques. L’any passat, el millor disc per la revista va ser el de Robert Wyatt, un clàssic, i el segon Dizee Rascal. Intentem trobar el millor de totes les músiques. No ens vinculem a cap moda alternativa. Sí que va passar que els 90, a partir del BAM, intentàvem trobar coses que donessin la volta al que s’estava fent i l’escena independent semblava que aportava això. Però la veritat és que aquesta escena s’ha vist clausurada sense aportar gaire. Discos cançons,… però no més de 10 grups imprescindibles. No estem per la tonteria de la moda per la moda.”
També qüestiona l’evolució de la música electrònica. “Nosaltres ens hi vam volcar molt en el seu moment per què hi havia un moment en que el rock estava una mica saturat i era buscar un nou camí. Però a mi, 10 anys després, m’ha decebut per què s’ha estancat d’una manera molt ràpida. S’ha convertit en un estil més com poden ser el jazz o el blues. Penso que la gent que paga una entrada per anar a un concert de rock, en general, està més disposada a gaudir de la música que no de tot el que l’envolta, com a la música electrònica.”
Com veus la música a Barcelona, tant a nivell institucional, com artístic? “La música és una excusa a la que no se li dona importància. No es fan coses efectives per què les coses tinguin continuïtat. Es una llàstima que s’hagin carregat el BAM d’aquesta manera. Diluir-ho en una cosa que intenta ser més representativa del que està passant però no,… Ja s’anava perdent en els darrers anys amb el tema de l’Estació de França, on havies de pagar una entrada, castigant el fet de la música. Per què altres coses que es fan dins la Mercè no s’han de pagar i la música sí? Caldrà veure també que passarà amb el Primavera Sound i el Sonar. On s’emplaçaran. En el cas del Primavera, d’una banda l’Ajuntament afavoreix que es facin aquestes coses, i de l’altra, el Districte hi posa problemes.”
“Artísticament, sembla que estan sortint nous grups. Hi ha una activitat bastant important. Però a la vegada em dona la impressió que seran grups de temporada, que estaran una època de la seva vida fent això però que no tindran continuïtat, perquè tampoc obtindran una resposta comercial al que estan fent. Encara que siguin interessants, si no tenen la oportunitat de demostrar-ho o de donar-se a conèixer d’una manera més oberta, s’acabaran avorrint i ho acabaran deixant.”
Acabem l’entrevista, compartint certa complicitat generacional. “Tenim la sort de conèixer els clàssics i a l’hora connectar amb les noves coses que es fan. Això no és gaire habitual.”
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.