ACTIVISTES: ALFREDO DE JESUS
Nat 38 Maig_07 Marçal Lladó
Això no és una entrevista. Tan bon punt li explico a l’Alfredo de què va la cosa, deixa anar un “comencem pel principi” que ja no té aturador. És un torrent de paraules, salta d’un tema a l’altre, sempre endevina la següent pregunta i no cal ni formular-la. No he estat capaç, doncs,de reproduir un diàleg. He optat per fer un best of de les seves intervencions, en un esforç per ubicar la trajectòria i el punt de vista d’aquest històric de la indústria discogràfica catalana. Avui dirigeix la promoció de Blanco y Negro però en el seu currículum hi figuren EMI, Polygram, Ariola, Max Music, GDA, Tempo, Filmax i l’efímer però il·lusionant segell Zanfonía. Ara els seus fills Natàlia i Bruno continuen la saga des de Houston Party.
Un tastaolletes de la indústria musical
La música m’ha agradat tota la vida, des que era petit. Aviat vaig treballar de DJ a discoteques com Ciro’s, Metamorfosis, Bocaccio, … He fet els meus pinitos en premsa musical, però la meva principal vinculació al món de la música ha estat sempre des de les discogràfiques, des que a mitjans dels 70 em van oferir feina a Polygram. A mi el que més m’agrada és la part artística, a partir de la qual neix tot, però en l’època de les multinacionals vaig fer promoció i màrqueting. Encara que sempre ficava el nas per tal d’editar referències perdudes o que no interessaven comercialment (Velvet Underground, Van Der Graaf Generator, etc.). A Zanfonía vaig ser al capdavant, la qual cosa em va permetre aprendre de tot en el negoci musical. Sóc un cul inquiet.
Zanfonía: una il·lusió efímera
En aquella època, amb el meu amic i A&R, Lluis Beltrán, anàvem a treballar cada dia com nens amb sabates noves. Els dos teníem molt clar el projecte musical que volíem i formàvem un tàndem excel·lent. No podíem dedicar-li més hores i anàvem a veure tos els concerts que ens semblaven interessants. Hi havíem arribat a posar més que l’ànima però d’un dia per l’altre ja no van comptar amb nosaltres… i no vaig poder ni treballar el disc de Phila, que era per a mi, en referència al repertori local, molt més que un nou disc. D’entre tot el que he fet al llarg de la meva carrera, el projecte Zanfonía era especial.
La promoció, ahir i avui
Ha canviat molt. Als 70 havies de trucar a cada locutor i estar-li a sobre perquè et posés els discos. Tot just començaven les radio-fórmules i encara no havien arribat els colors per programar la rotació de les cançons i els directors que marquen la línia de las cadenes i els pactes d’empresa a empresa. Però és important no perdre la part humana, jo sempre he intentat cuidar bé tothom i nodrir-los de material. En els últims anys, internet i les noves tecnologies ho han revolucionat tot. Ja pràcticament no es fabriquen discos de promo, tot va per Ritmonet i mitjans similars.
Col·locar novetats, cada cop més difícil
La irrupció d’empreses americanes i europees que fan estudis a les emissores per mostrar com aconseguir audiència ha fet que les radiofórmules ja no programin novetats o ho facin amb molta
cura. Per tant, col·locar temes nous és dur, difícil i complicat. Quedaran sempre els programes especialitzats o emissores independents on encara trobes el tio que té il·lusió i fa el que li sembla. Això sí, has de tenir recursos per vendre els teus productes, però sense perdre la credibilitat ni la honestedat. Amb algú que es mou només amb un estil concret, entrarem, inicialment, en la seva òrbita i a partir de aquí “la imaginació al poder”.
Un bon single
La filosofia de l’elecció del single ha estat sempre la mateixa. Buscar una cançó bona i adequada, que pugui arribar al públic i en sintonia amb el moment i context en què es viu la música. Hi ha cançons que en una època poden ser èxit i en altres, no. Des d’una altra perspectiva, per exemple, és com el problema dels genis, que van quatre passes per davant i no connecten amb el poble. El que s’emporta el gat a l’aigua és el llest, que va dues passes per davant, aprèn dels genis i utilitza els seus coneixements amb visió comercial.
Un bon producte
La música pot ser millor o pitjor, hi ha patxanga molt ben feta i dissimulada, però, al marge de les qüestions de gustos, “aunque la mona se vista de seda…”. El que és innegable és que cal oferir el producte en les millors condicions. Hi ha hagut companyies que s’han dedicat a vendre música com qui ven sabates, per pur mercantilisme. Això ha fet molt de mal en aquest país. Es poden fer invents i productes de màrqueting, sempre que no s’enganyi el públic. Si només aprens a sumar mai faràs arrels quadrades, però això no treu que hi hagi sumes maquíssimes. Passa igual en la música, no pel fet de ser comercial ha d’estar exempta de qualitat.
Surten massa discos
Hi ha massa quantitat d’informació i per tant, sempre et pots perdre coses. És lamentable que, per culpa de tanta informació, ens perdem el que pot ser essencial o de veritable interès. Així, hi ha cançons i melodies fantàstiques que passen desapercebudes o les descobrim molt tard i fora de context, i el més fàcil és que no arribin mai a formar part ni tant sols d’un tram de la teva vida. Abans, una cançó podia acompanyar-te durant molt temps i ser part d’un mateix. Ara, en alguns casos, primer intel·lectualitzem la música per arribar després a la part sensible, mentre que abans entrava directament per la part sensitiva. Això no vol dir que s’hagi de limitar la part creativa dels artistes, però no hauria de ser tan fàcil publicar discos.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.