- Aquest article és part del llibre “La música més enllà del comerç”. La resta del llibre i descàrrega en pdf aquí
Per Josep Perelló
Professor a la Facultat de Física de la Universitat de Barcelona
Per parlar de les connexions entre música i ciència ho podem fer des de diverses perspectives, moltes de les quals ja estan àmpliament documentades. El tema dóna per a molt i em voldria limitar a adoptar una mirada només des de la ciència. M’interessa fer una aproximació en què el coneixement i la cultura científica tinguin un pes especialment rellevant. Jo sóc físic i la relació amb la música ha estat contínua en tota la història de la meva disciplina científica. No obstant això, ara mateix, ben entrat el segle XXI, també resulta interessant l’aportació d’un neurocientífic, d’un expert en llenguatge i comunicació, d’un biòleg evolutiu i fins i tot d’un químic. L’article vol ser una pinzellada de totes aquestes visions esperant obrir unes portes que són típicament de difícil accés des del món estrictament musical.
A l’hora de buscar una empremta en el passat, la majoria dels historiadors de l’art es fixen sobretot en la relació dels grecs amb les matemàtiques. Almenys des del segle III aC, la composició musical obeïa unes relacions aritmètiques que pretenien remetre l’espectador a l’ordre, la perfecció i l’eternitat associades a l’esfera celeste immutable. La pràctica musical representava, per tant, una ascensió cap a allò diví i perfecte del cosmos. El savi Pitàgores tenia la profunda convicció que l’univers es regia per relacions numèriques i que l’essència de la naturalesa ens havia de ser revelada a través d’equacions matemàtiques. El matemàtic, astrònom i pare de la trigonometria va establir el fonaments de l’harmonia mitjançant relacions de proporció. Pitàgores va definir l’octava, la cinquena i la quarta expressables a partir de les fraccions més simples possibles: 1/2, 2/3 i 3/4, respectivament. Per entendre’ns, el salt d’una octava representa escurçar a la meitat la llargada de la corda de la guitarra o del violí, i així successivament. Aquest joc de proporcions remetia directament a l’harmonia de les esferes en contrast amb la imperfecció terrenal. Pitàgores proposà que el moviment dels planetes al cel generava una combinació harmònica de sons. Cada planeta orbitava en una circumferència (símbol de perfecció) a una velocitat uniforme. El valor del seu període determinava aleshores la nota musical corresponent. La combinació de tots els planetes, de totes les notes musicals, a través de les relacions esmentades proporcionava finalment el retrat harmònic del cosmos en el seu conjunt. La música era, per tant, un canal perquè les persones (micro) ens poguéssim sentir part de l’univers (macro). Els números i certes relacions perfectes adquirien així una dimensió espiritual gràcies a la música.
Aquesta representació cosmogònica a través de la música va perdre consistència quan es descobrí el telescopi i se n’estengué l’ús durant el segle XVII. D’una banda, a través del telescopi, Galileu Galilei observà que els astres com ara la Lluna distaven de ser perfectes, ja que estaven plens de protuberàncies (cràters) i la seva forma era només aproximadament esfèrica. D’altra banda, Johannes Kepler descobrí que les òrbites tampoc eren circulars sinó que eren el·líptiques, un altre signe d’imperfecció que semblava indicar que l’esfera celeste no era tan diferent del món terrenal. I encara més. La tercera llei de Kepler proclamà que la velocitat dels planetes deixava de ser constant: s’acceleren quan s’aproximen al Sol i s’alenteixen quan se n’allunyen. No obstant això, aquests canvis en la velocitat no són arbitraris sinó que obeeixen una relació: el radi mitjà de l’òrbita alçat al cub és proporcional al quadrat del període orbital. La constant de proporcionalitat d’aquesta llei va aconseguir mantenir la fe en la relació entre astronomia, aritmètica i música de Kepler. El seu llibre Harmonices Mundi (1619) donà nom a la relació constant de l’harmonia de l’univers. Les notes deixaven d’associar-se unívocament amb un únic planeta sinó que cada planeta tenia la seva pròpia escala musical que anava cap als aguts quan s’apropava al Sol i baixava als greus quan se n’allunyava. La música del cosmos en el seu conjunt es componia aleshores d’aquesta remor permanent i sense aturador que proporcionaven tots els astres en moviment.
Durant la Il·lustració, la música encara s’estudiava dintre de les matemàtiques. Potser era cada cop més dificilment associable a l’astronomia i a l’univers però encara s’insistia en el coneixement abstracte inferit per les ciències exactes. El tractat Compendium Musicae (1650) de Descartes defensa una estructura geomètrica de la música i proposa organitzar l’escala musical en set notes circumscrites en un cercle, de manera que es configurava l’octava. Poc temps després, Newton descobreix que la llum blanca es descompon en un espectre de colors quan traspassa un prisma. Reprenent el discurs musical de Descartes conjuntament amb l’analogia dels antics grecs entre so i color, Newton va considerar lògic pensar que la llum també podia contenir set colors diferents circumscrits en una roda de colors. Pura transfusió de coneixement entre ciències i arts. El segle XVIII representa l’entrada de la composició musical com una branca més de les belles arts i, en conseqüència, l’allunyament de les matemàtiques. L’harmonia es deixa d’ensenyar en els termes de la física, l’astronomia i les matemàtiques i es fa amb relació a l’estètica. Podríem dir que la música polifònica (com ara una fuga de Bach) es pot considerar la representació d’allò diví, inmutable i propi de l’ordre còsmic. En contraposició, la nova música de mitjans del XVIII (com ara una sonata de Beethoven) s’ha d’interpretar com una representació de les irregularitats del nostre entorn. Així, l’individu es comença a despertar dins de la composició musical, que es considera una expressió de l’esperit del compositor i no pas de tot el cosmos. Kant, que també era científic, culmina aquest canvi de perspectiva. El filòsof considerava l’experiència musical com un procés de síntesi per part de l’espectador que en recollia els sons. Aquesta interpretació cognitiva de la música, en què el cervell de l’espectador juga un paper essencial, s’avança a la interpretació proporcionada per l’art pictòric abstracte de Kandinsky i la Jugendstil. Els compositors del segle XIX desenvolupen i prioritzen per sobre de tot l’anomenada música absoluta i es desvinculen així de qualsevol referència a l’ordre diví o a qualsevol so pertanyent a la naturalesa. Ja en plena eclosió del Romanticisme, existeix la percepció que la música emprava el llenguatge del cor, mentre que les paraules utilitzaven el llenguatge de la raó. La música expressava allò que era “impronunciable”. El mateix Hegel també arribà a afirmar que la música absoluta havia esdevingut la forma més elevada de l’art perquè era el millor mitjà per expressar i comunicar la “vida subjectiva”. Aquesta era, doncs, la manera com s’entenia aleshores la connexió espiritual suggerida inicialment pels grecs.
Tornem a mirar cap a la ciència. L’analogia entre música i color, so i llum, es va veure reforçada a principis del segle XIX. Thomas Young va comprovar que la llum també es trasllada en l’espai com ho fa el so: mitjançant ones. El so efectivament es compon d’ones transversals que corresponen a les vibracions entre partícules veïnes com ho són les ones del mar. Gairebé en sincronia, els fisiòlegs van concloure que escoltar sons i veure colors són accions, des del punt de vista de la ment, comparables: impulsos nerviosos. So i llum, llum i so, semblava que eren fenòmens intercanviables. Per aquesta raó, a mesura que creixia la neurologia com a ciència, diversos creadors van expressar el desig o el plaer d’escoltar colors i veure sons. Paul Gauguin va arribar a reduir la percepció fins al punt que “tots els nostres sentits arriben directament al cervell”. És en aquest context, que l’any 1862 el polifacètic científic Helmholtz dóna les primeres bases físiques a la nostra capacitat auditiva i de l’harmonia. Se sabia des de feia segles que la còclea, l’estructura de l’orella interna enrotllada en forma d’espiral i situada en l’os temporal, contenia els òrgans essencials de l’oïda. Però les vibracions com afectaven la nostra orella? Helmholtz va trobar dins d’aquest òrgan una membrana que respon a la freqüència que entra a l’oïda i que està coberta per tres files de cèl·lules nervioses. Aquestes, amb una estructura esfilagarsada i sensibles a les vibracions, es comuniquen amb el nervi auditiu i finalment, mitjançant impulsos elèctrics, amb les neurones del cervell. Potser el més interessant del que ara ens ocupa és que el científic va descobrir que aquestes cèl·lules nervioses esfilagarsades s’especialitzen, és a dir, cadascuna percep una tonalitat diferent. De fet, ara se sap que es tracta de 24.000 files de nervis capaços de distingir 15.000 tonalitats diferents. A més, Helmholtz observà que, quan un d’aquests conjunts de cèl·lules rep un estímul, activa una vibració en consonància corresponent a les tonalitats de l’octava, la quarta i la cinquena. En altres paraules, la percepció d’octaves, quartes i cinquenes és un procés innat de l’oïda humana.
Tots aquests mecanismes de percepció són clarament diferents als de la vista. L’ull no descompon les tonalitats del vermell. L’oïda, en canvi, està preparada de manera innata per discriminar tonalitats. De fet, quan ens arriba un so, l’oïda el descompon en diverses tonalitats i envia aquesta informació al cervell per separat. Aquesta habilitat per descompondre resulta impensable per a la vista. Helmholtz va arribar a afirmar que l’ull no té el sentit de l’harmonia que l’oïda posseïa. I d’una forma absolutament radical va defensar científicament que no hi havia música per a l’ull. Per tant, la manera com escoltem una peça musical no té res a veure amb la manera de contemplar un quadre, tot i que els senyals rebuts pels dos sentits es tradueixin al final en impulsos elèctrics que afecten les neurones. I vist això, no sembla casual que el pintor Kandinski, quan caminava cap a l’abstracció, s’inspirés en la música.
So i llum elements són anàlegs en molts aspectes, però efectivament no tenen una naturalesa idèntica. Tornem a la física fonamental. Dèiem que el so efectivament es compon d’ones que corresponen a les vibracions entre partícules veïnes, com són les ones del mar. Aquestes ones són transversals i és important recordar que, a diferència de les ones electromagnètiques de la llum, sense partícules a l’ambient no hi ha transmissió possible del so. Tal com passa al mar: sense aigua no hi ha onades. És així com en el buit, per exemple, més enllà de l’atmosfera terrestre, el so no es transmet. La densitat de partícules a l’espai és molt baixa i el silenci hi és gairebé total, al contrari d’allò que mostren les sorolloses pel·lícules de ciència ficció. Les vibracions de les partícules que a última instància generen el so només poden ser aturades si hi ha congelació, és a dir, quan la matèria arriba al zero absolut (-273 graus centígrads). El famós silenci de John Cage i els concerts de silenci actuals per desconnexió dels aparells elèctrics no són res més que un ideal inassolible mentre hi hagi matèria en interacció. Ens hi podem apropar però mai assolirem la perfecció absoluta del silenci, ja que aquest només és estrictament possible en el no-res. Sales de silenci com ara les de l’IRCAM parisenc el que fan és procurar absorvir qualsevol ona emesa mitjançant les parets de la sala. Però així, què ens passa si ens introduïm a la sala? Percebrem els batecs del nostre cor, la nostra respiració, segurament també el rec sanguini o el cruixir de les nostres articulacions. L’oïda esdevé introspectiva.
Si finalment ens endinsem en la ciència del segle XX, podem parlar de la relativitat, la quàntica i de la teoria del caos. Pel que fa a la relativitat, podem destacar que existeix un replantejament de la mesura del temps, valor essencial en la música. Aquesta esdevé una mesura condicionada a l’estat de l’observador, a la seva velocitat. Pel que fa a la quàntica, conclou que podem entendre totes les partícules com si fossin ones en què la freqüència queda íntimament lligada amb l’energia de la partícula. També respecte a la quàntica, hem de recordar que gràcies a ella tenim els ordinadors que tenim i que ens permetre compondre música d’una manera impensable fa només vint anys. Actualment, en un pla més teòric, també cal destacar l’esforç d’enllaçar ambdues teories (la de la relativitat i la quàntica): es planteja la possibilitat d’entendre els objectes puntuals en les nostres tres dimensions de l’espai com un objecte de caràcter ondulatori vibrant en un espai d’onze dimensions. La teoria s’anomena teoria de cordes i supercordes i vol proporcionar un formalisme unificat: la teoria del tot. I ja hi han compositors que s’hi estan inspirant.
D’altra banda, vam encetar el segle XX amb la teoria del caos en sistemes amb dos o més cossos. El francès Poincaré considerà que el moviment del sistema terra-lluna-sol és caòtic, impredictible. Va ser un resultat que tombava el determinisme clàssic de la ciència i que obria la porta a altres aproximacions com ara la de la teoria de la probabilitat. A les acaballes d’aquest segle, hi ha hagut una evolució important d’aquests estudis. A la pàgina Youtube s’hi troben diverses filmacions (per exemple, www.youtube.com/watch?v=yysnkY4WHyM). Poseu dos o més metrònoms desincronitzats i amb una freqüència diferent sobre un llistó. En pocs segons observareu que els aparells acaben sincronitzats. Com pot passar? I el parpelleig a l’uníson de les cuques de llum? I les cèl·lules del cor per què decideixen de cop començar a bategar al mateix ritme? Són fenòmens que apareixen quan ens referim a una unió de cossos en interacció, independentment de la seva naturalesa. Es fan servir termes com ara autoorganització, fenòmens col·lectius, cooperació, adaptació, sincronització, emergència, tots encabits dins l’anomenada teoria de la complexitat. Un exemple paradigmàtic n’és Internet, que no ho una estructura fractal. I totes aquestes idees a hores d’ara també estan creant noves formes de composició musical.
Per acabar, donaré uns breus apunts sobre cervell i música. També podria apuntar algunes idees sobre bioacústica (vegeu www.eartotheearth.org), però serà millor que ens centrem en aquesta meravella que és la nostra ment. És un tema actualment molt candent i fructífer. El camp de la neurociència està agafant la música com a vehicle per estudiar el funcionament del nostre cervell. És a dir, la ciència es dedica a obtenir imatges del nostre cervell en activitat, tot escoltant música, mitjançant les ressonàncies magnètiques i les tomografies de positrons. Us han fet mai un escàner cerebral? Bàsicament detecta on hi ha més consum energètic, més activitat. La imatge resultant conté zones vermelles i blaves amb gammes més o menys intenses. A través d’aquestes tècniques es procura localitzar les zones actives segons els estímuls rebuts.
S’agafen persones voluntàries prou diferents i se’ls fa escoltar música o imaginar-se que estan tocant mentalment la peça. Les dades obtingudes aporten un coneixement més enllà dels sons que percebem i que està esdevenint una font inesgotable de coneixements. Us donaré només alguns apunts i frases, titulars d’aquests que tant agraden a la premsa. Per exemple, la famosa oïda absoluta és innata o no ? No hi ha una resposta concloent però se sap que si no l’entrenes abans dels 15 anys, no seràs capaç de discernir les notes sense una referència. Més resultats que criden l’atenció: quines zones activa la música? Activa els dos hemisferis. La part auditiva és a la dreta, però a l’esquerra hi ha el discurs. I la música consta dels dos ingredients. Per tant, fa funcionar el cervell d’una manera molt completa i integrada. D’altra banda, la música també serveix per estudiar sentiments d’empatia. Per què els micos aprenen el que aprenen? Perquè ho veuen fer al company. Com saben que el seu company té por? Perquè es posen a la pell del veí. En el cas de la música, despertar aquests sentiments és molt fàcil. Se us ha posat mai la pell de gallina escoltant música? Les parts del cervell que s’activen aleshores són les mateixes que quan necessitem menjar o quan
tenim altres sensacions molt intenses com ara el desig sexual. La música, en última instància, acaba resultant una experiència visceral. Científica o no.
molt bé !!