Consum musical i posició social _10/06/08
De la mateixa manera que sobre les plantes poden dir-ne coses diferents els botànics i els poetes, la visió del sociòleg sobre la música ens proposa una perspectiva prou diferent a la dels qui ens trobem immersos en el seguiment d’artistes i tendències. En particular, en aquest esmorzar es posava sota el punt de mira el gust.
El gust és aquest esplèndid do que d’entrada ens fa detectar el que val la pena, però que també ens distingeix els uns dels altres. Aparentment, les diferències de gustos són gairebé una qüestió de caràcter o personalitat. Tants caps, tants barrets. Vull dir que es sol suposar que no hi ha dues persones iguals a l’hora d’escoltar, de la mateixa manera que els artistes són diferents entre ells. Doncs en aquest esmorzar tanta fe en la personalitat trontollava. D’entrada, som molt més previsibles del que ens pensem. Encara hi ha classes. Les marcades per l’economia, però també pel gènere, l’edat i l’educació. I, emmarcats en la nostra posició social, es pot preveure amb força fiabilitat el nostre consum i les nostres costums.
El Josep Verdaguer, el sociòleg que va introduir i servir de referència al debat va insistir en denunciar un cert racisme cultural, més agut, segons va dir, que el de la pell, pel fet de ser més invisible. Alguns fan servir el seu coneixement cultural com a distintiu de noblesa, i per manifestar la seva suposada superioritat sobre altres. Si en algun moment històric el gust es va sustentar en uns cànons, en l’actualitat la cosa és més complicada encara, ja que, en funció del context, una cosa pot ser de bon gust o no, fins arribar al punt en que no hi ha més referència que el criteri dels detentadors del bon gust, per definir el que és vàlid o no.
Davant d’això hi va haver debat i divisió entre els qui deien que el bon gust existeix i el que cal és difondre’l per què el puguem compartir, i els que reclamaven la llibertat de cada u a definir el seu sistema de referències.
Vist ara amb la distància, penso que cada extrem té els seus riscos. El fet que el gust sigui relatiu, variable i una convenció no vol dir que no tingui sentit. Assumir que cada u té el seu gust, i la impossibilitat -inclús inadequació- de compartir-lo té quelcom de renunciar a un llenguatge comú, a unes referències que ens permetin construir comunitat. Defensar la objectivitat del bon gust, emmascara una certa voluntat d’imposar una pauta a tothom, encara que sigui la pauta de la pròpia sensibilitat.
