e Entrevista: Albert Giménez |Nativa
Skip to content


Entrevista: Albert Giménez

Escrit el 10/05/2008 per German Lazaro a la categoria Entrevistes a músics.
Tags: .

Nat 44 mai_08 German Lázaro

“No té gaire sentit tocar com els altres”

La trajectòria musical d’Albert Giménez (Barcelona, 1956) s’ha caracteritzat per un seguit de canvis de rumb més o menys sobtats que l’han fet passar per l’electrònica de caire més còsmic, la música clàssica de guitarra, el free-jazz, la improvisació pura i sorollosa, o l’assaig de cantautor rocker (això sota el nom d’Albert Remi).

Som a una tarda de finals de febrer de 2008. La sessió no pot començar encara. Hi ha problemes amb l’amplificació de la Gibson de caixa. Mentre el tècnic prova de arreglar-ho, l’Albert Giménez no deixa de tocar la guitarra, de recórrer el mànec com si ja s’hagués iniciat la gravació. El seu company d’estudi és el teclista Conrad Setó, amb qui s’ha retrobat desprès de molts anys. Del que s’enregistri durant la tarda se’n extraurà un disc a nom de tots dos. Escoltant ara el tema Turó Park, composició seva del primer disc de Neuronium, recordo que ja llavors, quan va sortir Quasar 2C361(1978) era el tema que més m’agradava. Turó Park tenia alguna cosa de Fripp & Eno que la feia destacar del caire una mica pretensiós de la resta. Abans, en la segona meitat dels 70, l’Albert va formar part de dos de les bandes progressives més peculiars que llavors n’hi havia per Barcelona, els Suck Electrònic Enciclopèdic, els directes dels quals eren mítics, i els Macromassa, amb els que va despatxar el terrible atemptat sonor que és el single Darlia microtònica. Però, desprès d’enregistrar un segón treball amb Neuronium, arribà el primer dels seus cops de timó: cansat de la Les Paul, els pedals i els processadors, l’Albert es passa a la guitarra clàssica; abandona les atmosferes sintètiques i comença a interessar-se per la composició de miniatures musicals i per la improvisació. “És una mena d’esquizofrènia que tinc. Tant a l’hora de fer música com d’escoltar-la, puc passar d’una cosa rockera molt extremada a la música clàssica, que es una música que sempre m’ha interessat molt. De fet, vaig estar un temps centrat en la guitarra clàssica com a estil. M’havia fet un repertori propi i havia estat estat actuant amb ell. Però, al final em vaig adonar que el món de la guitarra clàssica era molt limitat i, sobre tot, que els intèrprets estaven capficats en veure qui tocava millor. I jo crec que la música per ser sincera no té que estar super ben tocada sinó que ha d’explicar alguna cosa. I no cal ser un virtuós per això.”

El primer dels dos dies que vaig estar a casa seva entrevistant-lo va tenir la guitarra entre les mans gairebé tota l’estona, practicava damunt la música que estava sonant mentre jo li feia preguntes: el primer, amb una guitarra clàssica, el segon amb una elèctrica, una Fender Telecaster que acabava de comprar-se. “Encara que vinc d’una família de músics clàssics mai vaig voler estudiar, sempre m’ho he fet tot sol. Volia posar-me a fer música de seguida. Així que vaig agafar la guitarra, vaig aprendre els acords i em vaig posar a tocar al damunt dels discos que em posava. Ho feia molt (i ho faig encara). Ja pot tractar-se de jazz, de discos d’en Django Reinhardt, com de coses que tinguessin guitarres molt processades, tipus Robert Fripp.”

La gravació segueix en el petit estudi de Gràcia. Mentre Conrad Setó anirà passant de l’acordió al piano, a la melòdica o a les veus, l’Albert no es despenja la guitarra quasi bé ni un sol cop. Hi ha una bona interacció malgrat no haver-hi res d’escrit: fa temps que no toquen junts però pel que sembla tornen a connectar de seguida. La improvisació, que l’Albert ha practicat sovint al llarg de la seva carrera, és una de les seves preocupacions. “La improvisació em va atraure des de ben aviat. És la instantaneïtat. Composes a l’acte. Crees al moment i per aquell moment. És diferent de la composició, a on penses, poses, treus, afegeixes. Actualment la improvisació és a l’únic a lo que em dedico. M’interessa molt tocar amb altre gent però des de aquest vessant. De fet, penso que els millors treballs que he fet al llarg de la meva carrera han estat aquells que he fet d’aquesta manera. No n’estic tant content dels que he fet d’una manera més preparada o escrita.”

El 24 de maig de 2007 va tenir lloc a Barcelona un concert d’homenatge a l’Hiroshi Kobayashi, músic japonès molt estimat a la ciutat. Allà, sobtadament, va nèixer el Trio Lio amb l’Albert, en Xavier Tort i en Quicu Samsò. Un trio de improvisació lliure abrasador que em fa pensar en algunes formacions d’aquí de finals dels 70 i que, avui per avui, és un dels projectes en que més interès hi té posat. “El Trio Lio va sorgir espontàniament durant aquest concert. En principi jo havia de tocar amb en Néstor Munt però no va pogué venir. Llavors, jo vaig demanar qui volia tocar amb mi i van sortir en Quicu i en Xavi. Vam veure que hi havia molta química i vam seguir com a Trio Lio. Vam enregistrar un primer CD, Òxid/Coure, i vam actuar al LEM. Tenim previstes actuacions aquest mes de maig a Perpinyà, desprès a Grècia, ara apareixerà un segon CD, i un tall de l’anterior ha aparegut en una recopilació de música experimental espanyola feta pel segell grec If a Mys Records.”

Una de les coses que destacaria del seu estil de tocar es la velocitat amb la que apareixen i desapareixen els motius musicals. No em refereixo a rapidesa en la seva digitació, sinó a que els diferents passatges mai arriben a formar-se del tot. Una mica com les etapes de la seva trajectòria, que mai arriben a fixar-se, els temes van caient durant la sessió i el que queda és una gran urgència expressiva. “M’interessa molt l’expressivitat. Com a guitarrista m’influeixen molt els trompetistes i saxofonistes. Em donen moltes idees, sovint més que d’altres guitarristes. Això ho deia en Jim Hall, que treia més profit a l’hora de tocar dels saxofonistes que no pas d’altres guitarristes. Els instruments de vent són molt expressius i et poden donar moltes idees i recursos. És una similitud que tenen amb la guitarra: pots donar l’expressió segons com trepitgis la corda o com mosseguis la canya. Està be tenir a alguns guitarristes com a referència, però no té gaire sentit tocar com els altres.”

I una altra cosa es que malgrat les frases roturades, els ritmes trencats, malgrat que mai no s’acaba d’assolir cap forma tranquil·litzadora, la seva manera de tocar és comme il faut. Això no ho troba gens estrany. “Derek Bailey, que ha sigut junt amb en Django el meu guitarrista de referència, tocava sempre amb la guitarra afinada, era un guitarrista amb totes les lletres, però alhora va ser el que va dur més lluny les possibilitats de la guitarra.”

El que sempre ha conreat amb èxit han estat els solos, en els que, normalment, ens ha presentat una faceta més tranquil·la. I des que a començaments de 2007 va començar a auto editar-se una sèrie de treballs n’hem tingut varies proves. També els duets, com el que va fer amb en Xavier Tort o aquest amb en Conrad Setò, ens mostren aquest Albert més modulat, a on fins i tot no és gaire difícil trobar traces de blues. Li esmento això: “El blues és un pilar del jazz, del rock, i en general de la guitarra. És important escoltar els vells blues i aprendre’ls per des d’ells desenvolupar altres llenguatges. I trobo normal que surtin aquests rampells de blues. És quelcom que acabes afegint al teu idioma, a la teva manera d’expressar-te.”

La sessió de l’Albert i en Conrad ha conclòs. Si va tenir lloc un dilluns, el següent divendres ja estava feta la mescla, i unes setmanes desprès ja escoltava el CD, que es diu Abisme i retrobament. Un treball fet com una exhalació, amb un resultat més que digne i amb alguns magnífics passatges.

DISCOGRAFIA APROXIMATIVA

  • Un somni petit [LP 1981],
  • Imatge…[LP 1982],
  • Naïf/Atlas [amb Víctor Nubla i Enric Cervera, LP 1982],
  • Escapada [LP 1983],
  • Música secreta [LP 1984],
  • Discours. Live Europa Jazz Festival Le Mans 85 [LP 1985],
  • Quietuds [LP 1988],
  • Mosdum [CD 1997],
  • Ziv [CD 1998],
  • Cosmic Ni. Live in Barcelona 99 [amb Dom F. Scab, CD 1999],
  • Mare Nostrum [CD 2000],
  • Raw Energy [CD 2003],
  • Tribut a Derek Bailey (1930-2005) [CD 2006],
  • Perllongat recès [CD 2007],
  • Passeig de Sant Joan [CD 2007],
  • Blues Out Blues In [CD 2007],
  • Òxid/Coure [amb el Trio Lio, CD 2007],
  • Somniavablau [amb Xavier Tort, CD 2007],
  • Exploració del temps. Cançons [CD 2008],
  • Abisme i retrobament [amb Conrad Setó, CD 2008],
  • GPS [amb el Trio del Sol, CD 2008].

0 Respostes

Si vols pots seguir els comentaris per RSS.



Pots escriure HTML senzill

Trackback?



Arxius

Authors

Què és Indigestió?

Indigestió és una organització professional, i no-lucrativa, creada el 1995, que treballa, des de Barcelona, per promoure la cultura musical, des de la perspectiva del ciutadà. El nostre eix principal no és la promoció dels artistes o el negoci musical, sinó l’aprofundiment en les relacions entre la societat i els artistes. Ah, i també tenim una medalla del FAD!

Contacte

Mail to info(a)indigestio.com

Política de privadesa

Donen suport

mininativa és una publicació d'mininativa subjecta a una llicència Creative Commons ( BY NC ND )