Polítiques per la música centrades en els ciutadans. _ 29/04/08
Posar en contacte mons i discursos diferents és més difícil del que sembla. Connectar, si més no a Barcelona, els discursos que es fan sobre música, i els que es fan sobre el paper de l’Estat és com una d’aquelles proves de l’Hèrcules. Això va poder semblar en aquesta tertúlia en la que es proposava buscar polítiques per la música alternatives, partint de la idea que es mira prou cap als ciutadans que són fora del sector musical.
No hi va haver espai per anàlisis complexes. Va pesar més el qüestionament sobre si l’Estat havia de fer alguna cosa. El ventall de posicions liberals (o llibertàries-conservadores, segons va dir algú) anava dels qui afirmen que el que cal és que no es posin normes que impedeixin l’activitat musical, fins els que diuen que com a molt les administracions han de posar infrastructures per a que la gent -sobretot els creadors- les facin servir pel que vulguin. “La gent ja sap -o sabem- el que vol” es va dir amb contundència. Les veus que afirmaven que s’ha de fer alguna cosa diferent, eren més tímides.
Pel mig van sortir més coses. També vam sentir a dir que l’educació a l’entorn de la música és el més necessari (quina educació? ui, ui, ui,… no entrem en detalls, ara,…). Més que la falera programadora d’algunes institucions. I que el petit -els espais per la música de petit aforament- és més important que l’impressionant.
I hi va haver un debat aparentment perifèric, però persistent: La creació artística és el que fa l’artista en solitari o el que es produeix quan aquest treball es presenta davant d’algú? ens preguntàvem. Aquí les forces van estar més equilibrades. Hi havia diversitat a l’hora de posar l’accent sobre el moment creatiu. Algú va anar més lluny, per parlar de diferents qualitats en aquesta relació. I a mi em sembla que en funció com es contesti aquesta qüestió hi ha opcions ben diferents a l’hora de fer política.
Per acabar -la crònica, no el tema, que aquest no es mata en un plisplas- una proposta va aixecar ampolles. Es va afirmar la necessitat que la ciutadania manifestés la seva posició en la cultura, de la mateixa manera que es fa amb la defensa del medi ambient. Que algú pogués aixecar una veu no gremial qüestionant si Sabina i Serrat han d’actuar amb suport públic, per exemple. I els recels van sorgir de seguida. Alguns van considerar que això de les veus organitzades només interessa a l’administració, però que la realitat és lliure i dispersa. Però la proposta, estranya com tot el que no és habitual, va quedar en l’ambient.
