Nat 40 set_07 Joan-Elies Adell
Panic Attack!
Si teniu la sort d’acostar-vos a Londres aquests darrers dies d’estiu, no deixeu passar l’oportunitat d’acudir a l’exposició que hi ha a la Barbican Gallery, sobre l’art als anys del punk. Es titula Panic Attack! i es tracta d’una mostra que s’obre, com no podia ser d’una altra manera, amb l’irreverent single “God Save the Queen” de The Sex Pistols, que van celebrar a la seva manera el jubileu de plata de la Reina Elisabeth II l’any 1977. Així, es poden contemplar els collages originals de Jamie Reid, creador de la identitat gràfica dels Pistols, en especial de la famosa coberta de l’esmentat disc, que es va convertir en la icona més important de la dissidència de l’època i que, amb el seu fulgurant ascens a les llistes d’èxits britàniques, no gens exempt de polèmica, fou un necessari contrapunt a l’efemèride. La mostra, doncs, se situa a mitjans dels 70, en el marc històric de la crisi del petroli. Un temps en què, a més a més, els EUA estaven ben preocupats pel Watergate així com les conseqüències imprevisibles de la fi de la guerra de Vietnam, mentre que la Gran Bretanya, a banda de trobar-se immersa en la fase més complexa del conflicte nord-irlandès i l’impacte constant dels atemptats de l’IRA, vivia amb preocupació l’intent del govern conservador d’impulsar importants retallades en la despesa pública i social. I acaba a meitat dels 80, emmarcada també per dos fenòmens bèl·lics (la guerra de les Malvines i la invasió nord-americana de Granada), una època, però, fatalment marcada per l’aparició de l’epidèmia de la SIDA, punt final de qualsevol intent d’innocència revolucionària en l’àmbit de la cultura i de l’alliberament sexual i social. El punk esdevé, doncs, símbol i resposta alhora per a uns temps convulsos. I aquí radica l’interès de Panic Attack! Més enllà de l’impacte, innegable, de les primeres bandes punk (dels Pistols i The Clash, a The Ramones o Television), i de la seva celebració de la dissidència, fresca i imprevisible, també es va produir un desplegament, conscient, d’una acció artística que volia ser crítica, especialment a través de la matèria primera de tots aquells elements que oferia un entorn urbà degradat, però també de l’ús desacomplexat de la sexualitat, la violència i el cos com a eina crítica. En aquest sentit voldria destacar el grup COUM Transmissions, en especial la “magazinaction” realitzada per Cosey Fanny Tutti l’any 1976, titulada Prostitution. Consistia en exposar totes les pàgines de les revistes pornogràfiques per les quals Cosey havia posat prèviament, amb l’objectiu de després usar aquestes imatges en una instal·lació que, en tant que estratègia “punk”, volia criticar les estructures de poder i el cinisme social imperant. Aquesta exposició va omplir els titulars de tota la premsa britànica de l’època, perquè va ser finançada amb diners públics, al·legant que amb aquests diners es difonia pornografia. Trenta anys després, certament, el gest de Coset Fanny Tutti no només conserva intacta la seva coherència crítica, sinó que ens fa envejar uns temps en què la potència transgressora tenia la voluntat innegable de canviar el món.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.