Nat 37 mar_07 Jordi Argenter i Hara Kraan
“Ara em presento a les eleccions de Salt, amb el lema: “Desde Montilla a Puntilla”. A veure que em diuen”
El passat 9 de desembre a l’Heliogàbal es va presentar en societat Josep Puntí. En la següent entrevista, feta moments abans del concert que va oferir, ens deixa clar qui és qui, o no…
Ja fa un temps des de l’últim disc, “Maria”, no?
Cap a sis anys… és del 2001. Però és que per mi els anys passen de diferent manera.
Tens alguna cosa en projecte, algun disc pensat o ja gravat?
Sí, però el que passa és que aquí, en aquest país, van molt endarrerits a nivell tecnològic. Jo n’he fet bastants, de discos, però la gent només s’assabenta de les novetats musicals quan vénen de fora. El 2001 el meu germà bessó, l’Adrià, va treure un disc. Llavors el van ficar dins la merda i va ser quan va començar a dissenyar tots els tsunamis que han anat passant durant aquest temps; ell porta molts discos gravats i jo a partir d’avui començo a fer créixer el tsunami.
És gaire habitual que facis concerts?
No, no. Aquest és el primer concert que faig en molt de temps.
Però no vas tocar al Festival PopArb l’estiu passat?
Bé, allà hi va anar el meu germà, i va estar molt bé.
N’hi haurà més, de concerts com aquest d’avui?
Home, si la gent vol que toqui, ho faré. Per mi és una putada fer només dos concerts a l’any. És millor fer una gira, perquè llavors fas uns quants concerts pilot, agafes embranzida i quan ho tens tot a punt, fas la gira. El primer dia és normal que falli un cable, que et surti alguna cosa malament… En canvi quan ja en portes uns quants gaudeixes molt més, però en aquest país sempre estem igual, començant de zero.
Quin és el procés de composició que seguiu o que segueixes o que segueix?
Ell sempre ho ha fet tot. El que faig jo ara és reciclar el llegat musical que ell m’ha deixat i interpreto les seves cançons, però d’una altra manera. Jo sóc més músic que ell, en canvi ell era més histriònic, més a l’estil David Bowie.
Llavors, les composicions són seves?
Sí, són seves, però de vegades jo n’hi colo alguna de meva pel mig.
O sigui que tant la lletra com la música són seves?
Sí, però, de fet, el que faci ell o el que faci jo, ve a ser més o menys el mateix.
Surt primer la lletra o la música? O tot junt?
És molt maca aquesta pregunta, però mira primer, normalment, surt la música, i la música en si et dóna una lletra que has d’anar treballant. La base és molt important, sobre una base musical hi ha d’haver una base conceptual a nivell lletrístic que vulgui dir alguna cosa.
Així, sembla que dius que primer va la música i després la lletra.
Normalment els músics funcionem així, sí, però el meu germà també ho havia fet a l’inrevés amb una cançó que penso que és important a la seva carrera, “Solitud”, que surt al primer disc, Pepalallarga, que ja ho anunciava: Pep a la llarga, tot i que molta gent no ho va veure…
Pep a la llarga, que eres tu, no?
Sí. Doncs la història d’aquesta cançó crec que és important. És la primera cançó amb la que el meu germà, després de 13 anys lluitant, va aconseguir alguna cosa que mig li agradés, i és que costa molt fer una lletra i després musicar-la.
En què s’inspiren les lletres? D’on surten?
Jo ara mateix m’estic inspirant, des de la mala llet a la solitud i el riure, tot m’inspira.
En aquesta cançó que deies, “Solitud”, fins i tot li dones la benvinguda, quan dius “Hola, bon dia”.
Sí, veus, hi ha punts que són tristos, però també tenen el seu cantó “xiripitifláutico”, sempre hi ha un punt histriònic i divertit. Tant l’un com l’altre tenim aquest tarannà optimista escèptic, que se’n diu.
Per tant, no veus la solitud com una cosa negativa?
No, no, tot i que la solitud és magra. Té els seus avantatges, però…
Parlem de referents. Abans citaves en Bowie… I actualment?
Jo no puc contestar pel meu germà, porta un tsunami el tio que no sé si està a la Polinèsia o a Honolulu. Jo puc parlar per mi. Òbviament tinc influències, hi ha una música feta d’abans, i no es pot dir que neixi tot d’un. Però jo ara intento no escoltar res.
Deu ser molt difícil!
Ho faig per dues coses, per sanejar l’orella i per no influenciar-me del tot. Hi ha molta música d’ara que m’encanta; ara mateix estic escoltant música, el ritme dels electrodomèstics per mi és techno, per dir-ho d’alguna manera. Son ritmes que m’ajuden, m’inspiren, m’ajuden a conversar. Ara mateix podria fer un rap, però he de guardar energies.
Per què?
Perquè he de fer el paperàs d’aquí a un estona. És el primer concert que faig com a Josep Puntí, és com sortir de l’ou.
El primer que fas?
Bé, com a Adrià Puntí n’he fet molts, però com a substitut del meu germà, al cel sigui o vés a saber on està, és el primer.
Com, que al cel sigui?! Que és mort?
Oh, per Internet diuen de tot.
Home, però tu ho deus saber millor que els que escriuen a Internet…
Bé, sí, no ho sé… Però estic segur que allà on sigui està molt millor que nosaltres, tot i que jo estic molt bé, m’esteu cuidant molt bé tots.
Aquesta distinció que fas amb el teu germà, això que dius que sou bessons…
No som ben bé bessons, el que passa és que ens assemblem molt. Un va néixer al juny i l’altre al novembre.
Hi ha alguna diferència en particular que vulguis comentar entre la manera de fer de l’Adrià i la del Josep?
A nivell ortodox moltes diferències no n’hi ha, però sí que jo m’he dedicat més al piano, a la guitarra, al violí, a la instrumentació, als arranjaments, i ell, tot i ser molt exigent a nivell musical, es dedicava més als grups, Umpapah i altres projectes; era més un xouman, massa histriònic pel meu gust, però suposo que per alguna raó ho devia fer. El fet de ser cantant i per tant d’estar més a prop del públic, et fa notar més si avorreixes o no, i per això ell feia més teatre que música, per no avorrir ni avorrir-se. Jo la part teatral la tinc a dins, com tothom, però miro de no exterioritzar-la, tot i que això no treu que ens haguem de divertir, que la vida són quatre dies.
Parlem de les teves cançons. En podrem sentir alguna aviat?
Sí, hi ha molta gent que ja en té…
Però hi ha algun disc en previsió? Alguna cosa més oficial que no sigui el que corre per Internet?
Ara estic fent la banda sonora d’ una pel·lícula.
Ja n’havies fet, oi?
Sí. Jo de fet vaig començar en el món de les Belles Arts, de la imatge, del disseny, del dibuix, … Tot això ja em ve de petit. La música va arribar més tard.
I a part de la banda sonora, trauràs algun disc aviat?
Això no es pot dir mai, a més, ara em dedico a altres coses…. Mira, jo tinc tractes amb gent que, si ens hi posem, en una setmana fem un disc. De fet ja tinc sis o set temes gravats, inèdits, amb en Quimi Portet. Però és que la situació del país és una mica… no vull entrar en polèmiques, però és això que em deies, que fa sis anys que no gravo un disc, però és que primer vull cobrar el que fa anys vaig fer! No pot ser que uns vagin amb Rolls Royce per la vida i que, en canvi, els que posem la matèria prima siguem els més pringats.
Saps que fa poc van fer un homenatge al disc Dioptria, de Pau Riba?
Sí, el Pau em va trucar per dir-m’ho.
S’havia dit que potser tocaries la cançó “Conxita Cases”. Com és que no hi vas participar?
Perquè no ho organitzava ell, no hi tenia ni veu ni vot. M’hauria encantat ser-hi, de fet ja havia començat a assajar i tot, i en tenia per triar i remenar, perquè m’agraden moltes cançons del Pau.
Així doncs, no t’hi van deixar participar?
No, i al Pau tampoc, tot i que al final ell hi va anar com a públic, en qualitat d’homenatjat.
I quan dius que estàs ocupat amb altres coses… Alguna cosa del món audiovisual?
No, estic ocupat a nivell polític. Ara em presento a les eleccions de Salt, amb el lema: “Desde Montilla a Puntilla”. A veure què em diuen.
Però no és que et presentis a eleccions, tu vols fer un Cop d’Estat!
El Cop d’Estat ja està fet, el va fer el meu germà. I que el busquin. Quan va anar al Liceu, a gravar una pel·lícula, el va inundar.
Com? Què vols dir?
Es va tancar a la dutxa i encara el busquen….
Però de veritat?
Sí!
I des de llavors no se sap res d’ell?
No. I ara em vénen a mi amb problemes de goteres… A mi que no em diguin res, que el busquin a ell!!
