Nat 26 mai_05 Ramon Faura
Llengua, rèplica i tonteria
L’altra nit vaig trobar-me l’Eric Fuentes (Unfinished Simpathy) i entre cervesa i cervesa em va manifestar el seu desacord amb la meva columna inaugural (l’anterior, vull dir). Finalment les nostres posicions no estaven tan allunyades, entre cervesa i cervesa, i és clar. En tot cas, per evitar equívocs, ho diré clarament: No crec que cantar en anglès sigui sinònim de falta d’originalitat. En absolut. Sí crec que posar lletres en català o castellà a una música nascuda en anglès, ens obliga a filtrar les influències i, per tant, ens obliga a interpretar més que a copiar. Per desgràcia hi ha massa casos on cantar en català o en castellà no ha evitat la manca d’originalitat. Tractaré d’explicar-me.
Si parlem de música, cap llèngua fa un estil. És un bon recurs, això sí, per filtrar les influències de fora. Ens obliga en cas d’estar fascinats per la música britànica a introduir-hi canvis, encara que només sigui per qüestions de mètrica. I si estirem el fil, potser fem alguna cosa més que reproduir mimèticament allò que ens agrada. En tot cas, insisteixo, cap llengua fa un estil. Només cal veure el panorama dels anys 90 de música rock cantada en català. En la majoria dels casos (i dic casos per no dir accidents) no només no es digeria ni inventava, sinó que ni tan sols s’aplicava el model amb solvència. Tot un seguit d’aberracions i d’intencionalitats toves, per contagi, gairebé ens fa odiar la música dels Rolling Stones en la mesura que va inspirar tot aquell seguit de despropòsits sonors. I no ho dic tant per la poca pericia amb els instruments, que també, sinó per la absoluta carència d’ideologia, gust i cultura musical. Les meves costelles encara es ressenteixen de l’enorme riota que em va provocar un comentari sobre Pep Sala, a qui un locutor de TV3 es referia com el Keith Richards de Sau (no cal dir, doncs, qui seria el Brian Jones). En fi.
De la mateixa manera, l’ús de la pròpia llengua tampoc és l’únic recurs que existeix per construir-se una originalitat llampant. Penso, per exemple, en els Sidonie, que canten en anglès i sonen a Sidonie (amb totes les referències que vulgueu, però Sidonie a fi de comptes). O els mateixos Unfinished Simpathy de l’Eric Fuentes.
Sobre això de fer us de la pròpia llengua per filtrar un estil que ens fascina, a la península tenim un exemple admirable: els Tequila. Potser sense l’introducció del castellà haguessin sigut un calc dels Rolling Stones. Potser no. No ho sé. Però són un dels primers grups on el castellà va sonar convincent. En tot cas, s’ha de reconèixer, que el seu so no es deu només a l’ús del castellà. Però fenomens com Radio Futura, Alaska y los Pegamoides, Nacha Pop, Paralisis Permanente o Golpes Bajos, per citar-ne alguns, no s’haguessin produit si per apropar-se al so dels seus models haguessin optat per l’anglès. Aleshores la Movida madrilenya hagués estat un sofregit amb una mica de The Cars, bastant de Blondie, un pel de Nina Hagen, una guspira de Devo, una punteta de The The i un pessic de B-52. Coses.
