La tercera setmana de febrer van passar moltíssimes coses a Barcelona. Fets que van desafiar moltíssimes normatives, civils i íntimes, i que la majoria d’habitants de la ciutat potser no coneixeran mai. I seria una pena perquè res es va fer d’amagat. La mort de l’activista Pablo Molano va generar un seguit d’activitats on s’hi van barrejar la reapropiació de l’espai públic, la redefinició de la cerimònia del dol i, també, l’ocupació. Van ser dies inoblidables per als qui van conèixer el Pablo, però també va ser una revelació per als qui només passaven per allà.
EL BALL DEL VETLATORI, 1921
L’any 1921 es celebrava per últim cop el ritual conegut com «El ball del vetlatori» a Genovés, un poble de València. Era una cerimònia que va ser perseguida per l’església i els poders fàctics durant segles. «El ball del vetlatori» es celebrava quan moria un infant menor de set anys. Consistia en vetlar el cos mort en un lloc familiar, normalment en la casa de l’infant, acompanyant-se tota la nit cantant i bevent, com en una festivitat habitual, però al voltant del cos de la criatura. Els presents eren la gent propera dels pares, amics, veïns, companys de feina… que portaven els seus instruments, algo de beure i ballaven fins que es feia de dia. Normalment, a pesar de l’ambient festiu, els pares solien quedar plorant en algun racó de la cambra, amb la companyia de la seva gent.
Quin tipus de comunitat era aquella que podia passar una nit cantant, bebent i riguent davant del cos mort d’un infant? Quins llaços establia aquest costum? Quin valor tenia la música? Com es vivia la mort?
«Com vius la mort vius la vida, com vius la vida vius la mort».
En 1775 l’arquebisbe de Oriola, Don Josef Tormo, degut a l’alt nivell de mortalitat infantil que hi havia en aquella zona, té la necessitat d’escriure una carta a la Real Audiència de València demanant que es prohibeixi aquest ritual funerari. Ací va un fragment de la carta on expressa la seva intenció i els seus motius:
Ara, avui en dia, està clar que hem perdut l’espai de la mort. Està fora de la nostra quotidianitat, del nostre dia a dia.
“(…)En número considerable de estos pueblos se ha introducido la bárbara costumbre de los bayles nocturnos con motivo de los niños que se mueren, llamados vulgarmente “mortichuelos”, no habiendo bastado para exterminar los daños espirituales y temporales que de ello resultan, el desvelo de mis Antecesores y mío, y excomuniones fulminadas para desterrarlo. Por dos, y aún tres noches, y hasta que tal vez el hedor del cadáver les obliga a avisar al Cura, suelen juntarse hombres y mugeres, la mayor parte mozos y doncellas en las casas de los padres de los difuntos, y contra las leyes de la humanidad se gastan chanzas, invectivas y bufonadas contrarias a la modestia, y consideraciones cristianas que presentan la muerte de un hijo; y después se bayla hasta las dos o tres de la mañana, en que se retiran, alborotando las calles con gritería, relinchos y carcajadas, y muchas veces no dejando fruta en los campos, con no pocas quejas y sentimiento de sus dueños. La grande población de aquel territorio hace mui frecuentes estas funciones, por los muchos niños que se mueren, lo que ocasiona que se pierdan muchos jornales, pues como el retirarse a sus casas es a hora en que es mui difícil logren el descanso correspondiente de la noche para trabajar entre el día, se aumenta su infelicidad y miseria y se perjudican los expresados fines. (…)”
A mi, personalment, quan llegeixo aquest fragment, em vénen al cap articles del diari «La Vanguardia» quan parla de «los okupas» i els «antisistema» i dels seus comportaments incívics i bàrbars.
La resposta que va rebre Don Josef Tormo ja us la podeu imaginar. «Sí a todo y más».
Ara, avui en dia, està clar que hem perdut l’espai de la mort. Està fora de la nostra quotidianitat, del nostre dia a dia. S’ha convertit quasi en un tabú que és millor delegar en mans de professionals clínics i quirúrgics. Un ambient asèptic, com un tanatori, ens resulta més «natural» i pràctic. No siga cosa que ens contamine, ens trenque l’agenda, o pitjor encara, ens faça no respectar les civilitzades normatives europees.
Altres àmbits de la vida han seguit la mateixa sort o estan a punt de fer-ho. Un d’ells es el naixement, que també està cada cop més relegat als hospitals i a les mans de professionals universitaris.
Si tant el part com la mort són espais pels que passem tots els éssers humans i condicionen, inevitablement, la nostra relació amb el món i amb nosaltres mateixes, no les podem obviar, no les podem amagar per més que ho intentem. Si neguem la mort, ens neguem a nosaltres mateixos i dificultem la nostra autonomia com a persones, i per tant la possibilitat de comunitats autònomes.
Aquesta manca ens fa dependents d’unes estructures que ens debiliten i ens deixen exposats al cru consumisme. Un consumisme extès a tots els nivells de la vida.
EL BALL DEL VETLATORI, 2016
Jo coneixia a Pablo Molano com quasi qualsevol persona que haja participat en algun moviment social a Barcelona en els últims 10 anys. Era d’aquells «que estan a totes» i en la majoria dels casos com un dels principals impulsors.
Quan vaig rebre la notícia per telèfon el passat diumenge 14, a través d’una vella amiga, no la vaig assimilar, com sol ser habitual en estos cassos. Després vam anar junts a l’Ateneu Popular La Base de Poble Sec i tot es va fer real. L’espai, que ell havia participat a crear tan activament des de la primera assemblea, estava ple d’amics amb plors i frases fetes com sol ser habitual en aquestos casos.
Però encara no em podia imaginar que vetllar el cos de Pablo Molano anava a ser una de les accions més polítiques i poètiques que he viscut en vida.
El dilluns ja em va arribar el primer rumor de que es volia vetllar el cos durant una tarda i una nit a La Base. En un primer moment vaig rebre una forta fiblada d’orgull i satisfacció. Mai, en ma vida, havia sentit que es vetllés a ningú d’aquesta manera. Després, quan m’explicaven els detalls i que el volien portar a muscles per tot Poble Sec fins arribar al cementeri, vaig sentir por. Em pareixia que tot plegat podia acabar en una situació grotesca i desafortunada. «Amb la mort no es juga».
Després em van dir que havia sigut una idea proposada per la mare i això em va tranquil·litzar un poc; no era tan sols una punkarrada fora de to, tractant-se d’un tema tan delicat. La mare donava el consentiment. Però encara no em podia imaginar que vetllar el cos de Pablo Molano, com han fet tots els éssers humans des dels orígens del temps, anava a ser una de les accions més polítiques i poètiques que he viscut en vida.
Quan va arribar el cos de Pablo Molano a La Base, el dimecres al migdia, la seva extensa comunitat ja portava quasi tres dies de dol i acompanyament. A les vuit del vespre vaig arribar amb la meua parella a l’ateneu, que estava a barrotar de gent que s’amontonava al carrer. Hi havia nombroses companyes i companys que feia anys que no ens veiem; era un retrobament col·lectiu. Però tenia un neguit per entrar a La Base, per veure el cos mort de Pablo. Potser hi havia amb els meus nervis algo de morbo. No ho sé, mai abans havia vist un mort en un vetlatori.
Hi havia que passar l’estret corredor que hi ha a l’entrada, al costat de la barra, per arribar a la sala del fons. Estava plena de gent que mirava amb emoció els vídeos de Pablo que es projectaven a la paret. Passada la meitat de la sala estava el fèretre de Pablo amb el que havien fet un altar amb flors, fotos, dibuixos, frases… Abans d’arribar-hi vaig abraçar i compartir llàgrimes amb algunes amigues del col·lectiu okupa «Miles de Viviendas», que ara governen a l’ajuntament de Barcelona; és a dir, l’epicentre de la institució.
Finalment vaig arribar fins al cos. Estava ahí, el seu cos.
No sé quanta estona vaig estar al costat del fèretre. Es va parar el temps per un instant. Un moment d’intimitat a pesar de la gentada.
Quan m’apartava per segon cop del fèretre vaig vorer que en l’altar, col·locat al davant, hi havia, entre les flors, una vella «pata de cabra» i em vaig emocionar. És una eina que per a molts expressa una forma de vida: l’okupació. Amb ella es rebenten les portes tancades de cases i edificis buits. Vaig recordar la primera nit d’okupació de La Carboneria, per on vaig passar per saludar i donar ànims. Pablo tenia als ulls eixa excitació pròpia dels primers moments després d’una okupació. És una excitació difícil d’explicar, és com sentir-se prop de la llibertat o, com a mínim, prop de la llibertat pròpia.
El vetlatori va continuar públic fins a les dotze de la nit. Després va continuar per als més propers a Pablo. Jo no hi era però pel que m’han contat devia de ser algo molt semblant a «El ball del vetlatori» del què parlàvem abans.
El dia següent a les dotze del migdia es va fer una cerimònia dins de La Base, però amb amplificació sonora al carrer per a poder compartir-la amb totes les persones que havíem arribat i no podíem entrar dins de la base. Algunes de les persones properes a ell van dir algunes paraules.
«Que los muros que has destruido con tu muerte no los volvamos a construir».
A les dues ixia el fèretre amb el cos de Pablo portat per amigues i amics. “Oh! Oh! Oh! No hay que llorar, que la vida es un carnaval y las penas se van cantando” sonava per tot el carrer. Va començar un recorregut que va arribar fins al cementeri de Barcelona creuant Poble Sec, la muntanya de Montjuïc, les instal·lacions olímpiques i el barri de La Marina del Port. Unes tres hores de viatge amb una comitiva d’unes siscentes persones.
Santiago López-Petit, professor seu de filosofia, ens va deixar una pregunta en l’aire: “¿Que nos dice su muerte?
Jo no vaig arribar a entrar al cementeri, però sé que es van cantar cançons amb percussions i vents al voltant del fèretre. «El pescador habla con la luna, el pescador…». A la comitiva no se la va deixar entrar al crematori per la part «oficial» perquè no eren de bon veure, i ho van fer per darrere. En l’últim moment, quan deixaven el cos del seu amic entrant sol cap al crematori, ja en mans dels professionals de la mort, començaren a cantar totes juntes: «¡Fuego! Mantenlo prendido, ¡fuego! No lo dejes apagar…». Una lliçó de companyerisme, d’amistat, d’amor… de vida.
Però la cosa no va quedar ahí. Encara quedava el dissabte amb una «manifestació» per tot el centre de Barcelona, que anava fent parada en alguns dels molts llocs de lluita on Pablo va tindre una part molt activa.
Finalment, la ruta va acabar en una «acció sorpresa» que va reokupar l’edifici de La Rimaia, un edifici okupat i desallotjat tres cops que porta més de dotze anys buit. Un edifici il·legal, segons diuen, per estar construït damunt d’unes runes romanes.
L’okupació va venir acompanyada de tota una tarda de concerts i actuacions en record i despedida de Pablo Molano. Van ser moltes les que van passar per aquell escenari totalment equipat amb barra de llums, equip de so, monitors…
Eixa tarda de dissabte, que potser va passar com una tarda de dissabte qualsevol per a la majoria d’habitants de Barcelona, van succeïr moltes coses. La Ronda de Sant Pau va quedar tallada al trànsit durant set hores. Es van posar cadires i s’hi van aplegar centenars d’amigues i amics de Pablo. Hi va haver una llarga i ordenada estona de micro obert perquè pujaren a l’escenari, a recordar-lo i acomiadar-lo, companyes del barri, companyes de la facultat, companyes de lluites… Santiago López-Petit, professor seu de filosofia, ens va deixar una pregunta en l’aire: “¿Que nos dice su muerte? Hace días que me hago esta pregunta que no puedo dejar de plantearme continuamente. ¿Qué nos dice su muerte?”.
Algú, en algun dels parlaments, va agraïr a Pablo que aquesta volta el ‘nosaltres’ hagués donat cabuda a tantíssima gent
El mateix Santi ens havia comentat abans que mai en tots els seus anys d’activisme havia vist un enterrament com el d’aquesta setmana, una cerimònia de comiat tan desafiant de tantes maneres diferents.
Algú, en algun dels parlaments, va agraïr a Pablo que aquesta volta el ‘nosaltres’ hagués donat cabuda a tantíssima gent. I tenia raó. El micro obert va fer un forat al Sindicat de Manters. I els manifestants en suport dels titellaires de Madrid també van acostar-se a La Rimaia més tard. Alguns dels presents mai van conèixer a Pablo, alguns altres simplement passaven pel carrer, van sentir sonar una gaita o una cumbia i es van quedar encuriosits. Però allà estàvem totes. I érem moltes.
Van anar passant les hores, i els parlaments van anar obrint pas a la música. Es van interpretar cançons d’Ovidi Montllor, de Mercedes Sosa i també del repertori anarquista. Jo mateix vaig recitar “El vi”, de Vicent Andrés Estellés, que també havia musicat l’Ovidi. Va caure el sol i els plors i els records van obrir un espai als riures i els balls. No podien faltar els ritmes colombians tenint en compte que Pablo va nàixer allà. Va tornar a sonar “El pescador” de Totó la Momposina. I “La vida vale la pena”. A les deu pujava a l’escenari, perfectament il.luminat, el grup de salsa de combat Terroristas del Son. El ball del vetlatori en versió tropical. El ball del vetlatori estil festa major. El ball del vetlatori al carrer. I tot, presidit per una pancarta que deia: “Seguim sembrant #poderpopular“.
Poques okupacions he vist amb una posada en escena tan «professional». Tot plegat va ser un embriagament d’amistat i retrobaments.
No tinc cap dubte que les conseqüències d’aquesta mort i de la seva «gestió», aniran molt més lluny del que podem preveure ara mateixa. Per a mi i per a molts més és un canvi de paradigma, sens dubte.
EL VETLATORI QUOTIDIÀ
Pablo Molano, al igual que l’altre gran company i estimat amic Andreu Mesa, es va suïcidar. Es va treure la vida a si mateix. Crec que és molt important que no oblidem i reflexionem sobre aquestes morts que no han sigut accidentals, però que tampoc han sigut totalment voluntàries. Quan es van treure la vida es trobaven en estats d’alienació, no eren completament sobirans de si mateixa.
Durant els dies d’acomiadament de Pablo es va parlar molt sobre el que va passar el dissabte 13 a la nit. A mi em va cridar l’atenció la naturalitat amb la que es parlava d’amigues i amics que han tingut brots psicòtics o atacs d’ansietat. Tenim normalitzades situacions i estats mentals que no ho deurien de ser en absolut. Què provoquen aquestos estats? D’on venen? Quina relació amb el món permet que tot es torne tan espantós?
Un vetlatori és sanador perquè ens recorda que formem part d’un comú, per això es tant crucial
El que es considera propietat privada ha anat guanyant terreny des de que l’ésser humà va deixar de passejar-se amunt i abaix pels boscos. Els últims centenars d’anys ha agafat carrerilla dins nostre i pareix que la soledat avança cada dia un poquet més. A pesar de viure en l’era de la comunicació les misèries diàries se’ns van enquistant fins derivar en neurosis que ens deixem en herència uns als altres, de generació en generació. El límit entre la subjectivitat i el comú es sempre molt borrós i canviant.
Un vetlatori és un ritual capaç d’exorcitzar i netejar moltes d’aquestes pors petites que se’ns van acumulant.
Un vetlatori és sanador perquè ens recorda que formem part d’un comú, per això es tant crucial. Per això té una carrega política tan descomunal el que va passar a La Base el passat dimecres 17.
El vetlatori de Pablo Molano a La Base va ser un exorcisme a la inèrcia quotidiana que ens fa perdre algo tan bàsic com acomiadar-nos completament d’un amic quan mor. Una inèrcia que no es innocent ni casual.
Un vetlatori, a pesar de la pena per l’amic perdut, et permet quedar en pau amb ell i amb tu mateix. D’aquestos trànsits ixim enfortides i per tant les nostres comunitats.
Perdre el vetlatori és perdre una gran batalla, és perdre la mort. És acceptar una societat on els llaços personals estan debilitats, on el comú perd força i no te capacitat d’organitzar-se.
Un vetlatori empodera, dóna autonomia i dóna un estat proper a la llibertat, com a mínim, a la pròpia llibertat.
Sens dubte, un vetlatori com el de Pablo Molano, ajuda a evitar morts fruit dels mals de la soledat.
Gràcies Pablo i gràcies a totes aquelles que ens haveu donat aquesta lliçó de vida.
(Marc Sempere Moya és director de la pel.lícula "El ball del vetlatori")
Marc, Quin text sensacional. Pablo Molano ens va deixar massa aviat, Carles Hac Mor que va anar enllà dels 70 també: però gent generosa com ells aplega multituds i les multituds en onada no moren. Com les gotes d’aigua salada dels oceans.
Gracias Marc!! por recoger esta reflexión y compartirla. yo que viví algunos de esos momentos estoy totalmente de acuerdo con lo que dices. ellos se fueron… pero nosotros seguimos aquí…….
Emocionant reflexió. Moltes gràcies.
Trobo molt encertades les reflexions i molt vívida la crònica; gràcies, Marc!
Va ser memorable aquella setmana, certament…
Aquí les reflexions de Laia Vidal entorn a la mort d’en Pablo i la seves cerimònies:
https://integralivital.weebly.com/blog/recuperar-la-vida-recuperar-la-mort
Salut!
Blai