(Text i vídeo de la intervenció de Núria Alcober al 12è Fòrum Indigestió)
He titulat la meva intervenció “construint a pams”, precisament perquè crec que els vint-i-pico centímetres d’aquesta mesura ergonomètrica són precisament els que defineixen el model de treball que practico.
No és que plantegi res de nou ni res sorprenent pel que fa al treball des del sector de la cultura, però des que Barcelona s’ha convertit en una espècie de sinònim de macro-plataformes de difusió d’una marca, de seu de mega-festivals, d’infrastructures culturals públiques amb pressupostos gegantins, una indústria cultural plena d’intermediaris, penso que el model de gestió i difusió de la cultura arrelat al territori és necessari.
I aquí és on jo em situo, fins fa pocs mesos treballant en equipaments municipals (l’espai jove de Boca Nord) i recentment en un espai cooperatiu i autogestionat, el Koitton Club.
En essència les tasques de producció son molt similars, el dinamitzador cultural ha de poder crear un espai físic i en el temps que afavoreixi l’intercanvi de propostes culturals, aquest punt de trobada generarà xarxa i sinèrgies per a la creació de continguts que després es poden transformar en programacions concretes.
Però quina és la gran diferencia entre els dos models de gestió que he exercit?
– Des del model de gestió d’equipaments públics, la metodologia de treball respon a uns objectius i les línies de treball venen donades per unes polítiques culturals que es pensen i es generen fora del context. Responen a objectius regits per interessos polítics.
I normalment la tasca del dinamitzador permet deixar signes d’identitat i de creació o aportació personal però mantenint una línia continuista.
Així com la resolució dels conflictes generats a partir de la praxis s’han de resoldre dins dels paràmetres institucionals.
– Des del model cooperatiu i autogestionat hem partit d’una idea, d’una inquietud i d’una necessitat. I hem construït seguint el model del DO IT YOURSELF, és a dir podiem pensar el què, el com i l’on.
Hem triat treballar al territori i que aquesta fos la manera de fer-ho, establint vincles de cooperació entre els diferents agents. Des de decidir que el projecte d’adequació de l’espai l’haviem de fer amb un col.lectiu d’arquitectes vinculats a projectes socials com el de l’adequació de Can Batlló, fins que l’assessorament tècnic de gestió fos a través de cooperatives amb llarga trajectòria al barri, o el finançament, en part, a través d’una cooperativa de finances també ubicada en el territori.
Per altra banda, el model cooperatiu, a través dels socis col·laboradors, ha permés vincular veïns del barri que econòmicament recolzen el projecte i que posteriorment participen en les assemblees en la definició del projecte i en els continguts culturals.
Tot aquest procés, de gairebé nou mesos ha generat una expectativa que en el moment que es produeix l’obertura es tradueix en un arrelament al territori que és real.
I pel que fa a la definició de continguts i la producció cultural també ens permet decidir de quina manera i quines línies volem treballar i un posicionament lliure a nivell social i polític. De la mateixa manera podem oferir espais de difusió en cicles de joves creadors audiovisuals, contribuir en espais de creació d’experiments musicals, donar sortida i oferir cicles culturals proposats per plataformes musicals, i a la vegada ens podem posicionar al costat i recolzant altres projectes d’autogestió i i centres socials propers física i ideològicament parlant.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.