Fòrum Indigestió 2011. Marina Garcés, filòsofa, Espai en Blanc.
He de confessar que sovint, després de visitar una exposició, llegir segons quin llibre o assistir a una conferència, m’assalta la pregunta “I què?”. Em sembla que és una sensació molt habitual, encara que potser no ens atrevim a compartir-la o a dir-nos-la en veu alta. Vivim una atrafegada vida cultural que a més volem considerar interessant perquè ens fa a nosaltres mateixos interessants. Anem al teatre, a concerts, a conferències, a activitats de tota mena a les quals hem de sumar els llibres que ens queden per llegir, els processos de recerca experimentals dels què formem part, les revistes en què escrivim… Però quantes vegades no hem sentit, dins nostre, una veueta que diu: “molt bonic, però i què?”, “molt simpàtic, però i què?”, “entretingut, però i què?”, “interessant, però i què?… i a mi què?”
Realització del vídeo: Xavi Guillaumes.
Què ens estem preguntant quan ens assalta aquest insidiós “i què?”, i per què ens costa tant de pronunciar-lo? A què apunta? Potser ens falta missatge, una major densitat de contingut i de sentit. Potser ens falta sorpresa, una major valentia en les formes i en els procediments. Segur, és molt possible que tot això pugui mancar-nos en moltes de les coses que fem i travessem. Però sobretot el que jo crec que aquest “i què?” desvela és l’absència de compromís.
Que ens obri un espai de relació i de pensament que ens commogui, no en el pla només de l’emoció sinó de l’existència mateixa. Això és el que el món de la cultura, avui, no només no ofereix sinó que directament impedeix.
Absència de compromís en aquelles coses en què tantes vegades ens deixem la pell, els diners i les hores de son? Si. Ens hi falta la relació principal, la que dóna sentit a qualsevol pràctica creativa i a qualsevol idea: que ens comprometi. Que ens posi en un compromís. Que ens toqui, ens incomodi, ens desplaci, ens exigeixi posicionar-nos, donar respostes que no tenim. Que ens vinculi a un problema que no dominem. Que ens obri un espai de relació i de pensament que ens commogui, no en el pla només de l’emoció sinó de l’existència mateixa. Això és el que el món de la cultura, avui, no només no ofereix sinó que directament impedeix. La cultura és un gran mercat d’opcions i estils de vida entre els quals escollir; una fira de la qual entrar i sortir quedant sempre indemne. Canalitza els desitjos, els anhels i les necessitats reconduint-los a la lògica narcisista del projecte personal i del disseny d’un mateix, ja sigui com a públic, ja sigui com a creador o pensador. Així, cadascú juga sol en un ball on ningú no es juga res… excepte la pròpia i també solitària precarietat.
Encara avui associem el compromís de l’artista o de l’intel·lectual amb un acte de voluntat en favor d’alguna causa o idea. El compromís seria així un acte sobirà d’una consciència clara que té la capacitat de vincular-se, per decisió pròpia, amb alguna realitat que li és exterior. Res més lluny del vertader compromís. En aquest acte de voluntat l’intel·lectual reforça la seva distància del seu nom, la immunitat de la seva consciència i la llunyania respecte el món. El vertader compromís no depèn només de la voluntat. És la disposició a deixar-se comprometre, a ser posats en un compromís. És alhora actiu i passiu, decidit i receptiu. I no es resol en una declaració sinó que posa en marxa un procés en el que passen moltes coses que són difícils d’assumir. En primer lloc, ens sentim incòmodes, necessàriament incòmodes. El compromís, quan ens assalta, trenca les barreres de la nostra immunitat, la nostra llibertat clientelar d’entrar i sortir, de ser-hi o no ser-hi, d’agafar-ho o deixar-ho. Així, ens obre i ens desplaça en el que som o en el que creiem ser. Ens incorpora a un espai que no controlem del tot. Quan ens veiem compromesos ja no som una consciència sobirana ni una voluntat autosuficient.
El vertader compromís no depèn només de la voluntat. És la disposició a deixar-se comprometre, a ser posats en un compromís.
Ens trobem implicats en una situació que ens excedeix i que ens exigeix, finalment, que hi prenguem una posició. Prendre una posició no és prendre partit (a favor/en contra) ni emetre un judici (m’agrada/ no m’agrada). És haver d’inventar una resposta que no tenim i que sigui quina sigui no ens deixarà iguals. Tot compromís és una transformació necessària de la que no tenim el resultat final garantit. Això és el que generalment no passa ni ens passa. Això és el que potser temem que passi. I per això seguim embarcats en un hiperactivisme cultural, acadèmic i intel·lectual que ens permet seguir eternament en moviment sense resultar-ne realment moguts.
Hi ha situacions molt senzilles que ens poden fer imaginar quina podria ser la força del compromís que faria impossible o directament indecent un “i què?”. Recordem o imaginem una declaració d’amor: una persona, més o menys propera, ens assalta amb un “t’estimo”. El podem acollir o ens hi podem blindar, podem dir “jo també” o “jo tampoc”, o no dir res o sortir corrent. Però podem respondre “i què?”?. Sí, també… Però aquest “i què?” ja ens fa indignes de la paraula de l’altre, de l’afecte de l’altre, de la valentia de l’altre. S’ha produït una alteració dels nostres límits i de la nostra immunitat que no ens deixa indemnes, que ens afecta i ens transforma encara que no vulguem. Tot “t’estimo” deixa un rastre que no podem controlar.
Hi ha altres situacions menys amables. Fa poc se’m va acostar un home, a mig matí per Major de Gràcia. Feia sol i jo caminava amb els meus fills amb un tortell a la mà. Era diumenge. Em va dir, sense que m’ho esperés, “Tinc gana”. Tenia un aspecte corrent, parlava un català corrent, era un dia corrent. Un dia que no podré oblidar i que ha deixat en mi la ferida d’un compromís al qual no vaig saber respondre. Li vaig donar la bossa de “palitos” dels meus fills. Em va tornar a repetir “t’he dit que tinc gana”. El seu segon “tinc gana” va bloquejar tota la cadena de sentits que em permetien circular, passejar, anar a dinar. I jo no tenia o no volia o no sabia com prendre-hi una posició. Entre la seva agressió i la meva compassió es va obrir un abisme. Vaig passar de llarg. El meu silenci final, desconcertat, ja no era, però, d’indiferència. Era de ràbia i d’impotència. Contra mi, contra ell, contra el món.
Hem d’aspirar a la força comprometedora del “t’estimo” i del “tinc gana”, a una cultura disposada a exposar-se a la seva violència necessària i transformadora. Paraules, sons, imatges, idees que ens afectin, que foradin els dics de la nostra autosuficiència feta de por, d’impotència i, tantes vegades també, de mediocritat.
Provablement hi ha més compromisos en el “control social” del medi rural que en l’anonimat urbà