Text i vídeo relacionats amb el 24è Fòrum Indigestió.
Mentre dinàvem despreocupadament a les portes de l’istiu amb un amic, jo li explicava el llibre que més m’havia agradat de l’any. «Avís d’incendi» de Michael Löwy, una revisió comentada de les tesis de la història de Walter Benjamin editada a casa nostra per la fantàstica Flâneur. Ell em va etzibar que a Walter Benjamin l’entén tothom perquè cadascú interpreta el que vol. I potser sí que cadascú entén el que li sembla, però barrejar revolució, temps, i història és tan suggerent que si no permetés interpretacions imaginatives no seria un text tan genial.
Bàsicament, Benjamin entén el progrés econòmic i la socialdemocràcia com una amenaça per a la humanitat. Una locomotora depredadora que pot esdevenir feixista si l’ordre social i econòmic trontolla, i la revolució socialista és l’única possibilitat d’interrompre la deriva catastròfica que provoca. A unes lletres escrites mentre Hitler acumula cada vegada més poder, la crítica al liberalisme com a germen dels règims autoritaris és central. I la insurrecció apareix com un accident que atura el tren esgarriat, irromp al present, i salta al passat i al futur alhora.
La societat de persones lliures que els revolucionaris anhelen pel futur requereix un fil que la connecti al passat, com una constel·lació d’antecedents que li permeti existir al present. Així, el temps es converteix en fonamental per destarotar el projecte civilitzatori del progrés, i la història, com un armari de gestes antigues, ha de triar què explica del passat, perquè encunya el present i condiciona els somnis de futur. Que l’ofici d’historiar fugi de la cantarella servil dels vencedors i reciti les victòries fugaces dels subalterns és una condició imprescindible per la revolta.
D’aquesta idea al segle XXI se’n diu memòria històrica i és terreny de batusses als llibres de les escoles, als museus i als actes oficials. El relat que ens fem a nosaltres mateixos, inclosos el llegat i el sentit de l’existència, és directament proporcional a les possibilitats d’emancipació de la nostra vida. En funció de qui es tregui a passejar, es comprenen els grisos.
I si la revolució és una insubordinació a la línia narrativa, el temps és cardinal en aquesta equació. A les tesis de la història de qui es va llançar pel penya-segat de Portbou per evitar ser detingut per la policia franquista, totes les coses tenen una dimensió profana i una altra de teològica. Hi ha el temps infinit, aquell que ho envolta tot, i que és el ritme de la prosperitat, lineal i atroç. Empeltat de violència civilitzatòria, el temps de les calamitats causades per la voracitat de l’ordre, la llei, i la raó d’estat. I, per contra, hi ha el temps de la revolució: l’accident, l’esdeveniment, la catàstrofe. Aquell gest col·lectiu d’insubordinació, messiànic, que permet atropellar l’hàbitat rítmic de la norma. Quan la síncope popular deixata la consistència de l’engranatge, el temps adquireix un talant místic perquè corre al ritme de la gent senzilla.
Segurament el meu amic té raó amb això que passa amb Benjamin, que cadascú entén i pensa el que li dona la gana, perquè jo veig una continuïtat entre el temps, la història i la cultura, en concret per la relació que fa el text de Löwy entre la història i la política, i entre l’ofici de l’historiador conformista i el del cortesà barroc.
He estat badant imaginant quin temps és el nostre, i pensar en el temps de l’ordre social m’evoca el despertador, que de sobte se’m rebel·la com l’artefacte principal que fa a la gent de classe obrera. El despertador també és el ritme de la cultura que acompanya la simfonia del poder i la redimeix als productes econòmics que amplien la tolerància moral dels subalterns. Em ve al cap la corrua de sèries de televisió que alimenten el pànic als robatoris i als assassinats, apuntalen la desconfiança en la humanitat i alimenten el negoci de la por que ven seguretat amb càmeres i assegurances. O les d’històries romàntiques que plantifiquen l’amor com un huracà de sacrificis i patiments revestit de competència i gelosia. Poso al sac de la cultura del temps lineal fins i tot els guions aparentment desobedients, aquells que dibuixen individus emancipats de la col·lectivitat per trobar una essència pura, única, però que a la pràctica és pur oxigen per la intuïció neoliberal.
Parlem-ne de l’astrologia! Aquari, ets un ésser creatiu i especial; Leo, aquesta setmana has de pensar amb tu; Tauro, escolta la teva naturalesa encara que sembli que vagis contra el món. De cop es fa evident quan la cultura balla al ritme del poder i n’és un accessori.
I si aterrem la cultura, el temps i el relat a la política, a mi em ve el cap el món del centre Madrid, allà on els circuits de la producció cultural es creuen, geogràficament, amb el poder polític i econòmic. «A Madrid quan vas al teatre està ple» diuen els de la companyia de teatre La Calòrica a «La Brama del Cérvol», una crítica brillant a la constel·lació del teatre a casa nostra. I a la capital tot passa al centre, on també hi ha la Cort, el cortal del poder visible constituït pels barris que envolten la seu del Parlament i el govern, i que alberga les seus dels principals bancs, alts tribunals i mitjans de comunicació. En aquest escenari en el qual el rei és el grup que regeix l’estat en el moment concret, hi ha els cortesans, els súbdits privilegiats que remenen a les qüestions de palau. Els d’esquerres són els que treballen perquè el govern progressista sobrevisqui, i són periodistes, alts càrrecs als grups mediàtics espanyols, personatges de la faràndula, assessors, diputats i fins i tot algun despistat que comparteix classe social amb els que manen i, per tant, té les portes obertes a qualsevol cantó de l’escenari de les estrelles de la progressia.
Entre els palatins comparteixen la set d’ambició, la convicció que són la millor generació de Palau, i les conspiracions. Ho fan sopant, traficant amb informació, participant de cadenes de favors, follant i afartant-se de l’elixir de l’èxit quan cau el sol i les oficines tanquen. I n’hi ha de purpurina, els que repeteixen com lloros allò que senten a la ciutat on les barres mai tanquen; però també hi ha els que posen i treuen càrrecs, decideixen portades, i assessoren els moviments més astuts dels cercles petits del poder votat pel poble. Tots ells s’han conjurat per fer sobreviure el progressisme, i s’emancipen de l’evidència que hi ha poders que no estan posats a discussió i fa dècades que es reprodueixen amb les generacions dels que neixen amb la flor de la riquesa. I com que no pensen en aquest detall sinó en la seva supervivència, perquè els cortesans depenen de la condició que no abdiqui el rei, tot allò que produeixen és un accessori de l’ordre. Per això les seves opinions no tenen una linealitat lògica, i són capaços d’elevar i d’escorxar una persona o una idea amb pocs dies de diferència, perquè el sentit últim d’allò que diuen, interpreten, escriuen i canten és mantenir l’ordre social. Són els guardians il·lustrats del temps del progrés.
Afortunadament, de cultura també n’hi ha que està feta per obrir les portes de la imaginació d’allò impossible, com un virus per l’homo economicus, aquell que viu la vida com una variant de la teoria del joc. La música que es resisteix a la radiofórmula, la literatura que narra el sense sentit i desplega el surrealisme com la porta a l’enginy, la fotografia que mira al celobert, la pedagogia que escolta els marges, o la política que inventa llocs perquè habitin els que no tenen res per guanyar.
I si penso en la cultura lliure, aquella que no reposa als circuits de les vendes ni viu estressada per les reproduccions, evoco un metrònom, l’instrument que pot marcar el ritme que calgui. És un giny fascinant, sobretot quan manté la forma triangular amb la broca al centre que es desplaça a dreta i a esquerra al tempo que li marquis. El tic-tac pot tenir les revolucions que li posis i es pot modificar. Tal com l’esdeveniment col·lectiu quan irromp al temps infinit de la civilització jerarquitzada. Com quan els francesos assalten la Bastilla al juliol gloriós de 1789 i destrossen els rellotges com a metàfora de l’anorreament del règim que recula al pas dels assaltants.
La línia de connexió entre el temps, la revolució i la cultura és similar a la que dibuixa Walter Benjamin amb la història: per insubordinar-se a l’ordre s’ha de poder pensar que és una opció versemblant, ha d’haver passat abans. La probabilitat d’inventar mons que no estiguin estacats als carrils de la normalitat és proporcional a la gosadia d’imaginar sense amarres, i és possible que atrevir-se a tenir esperança tingui a veure amb permetre’s la temeritat. Des d’aquesta perspectiva la cultura revolucionària emergeix com aquella que contribueix a l’alliberament intel·lectual i col·lectiu del progrés catastròfic i del temps lineal. Potser la gimnàstica cultural revolucionària, l’antídot per esberlar els despertadors i entronar els metrònoms, és la pràctica permanent per desbordar l’estructura quotidiana. Si fos així, de l’absurd, l’art, la bellesa, i la creació sense pretensions en dependria la condició de possibilitat de la revolta.
Intervenció al Fòrum Indigestió:
