Nat 29 nov_05 Andreu Viñas
Divendres 21 d’octubre de 2005
Algunes raons per haver triat en Llibert Fortuny per ocupar aquestes pàgines són:
1. La casualitat d’haver-me comprat el seu primer disc Un circ sense lleons l’any passat.
2. Una conversa telefònica amb el director de Nativa proposant-me com alternativa fer una entrevista a un grup d’electrònica ultra.
3. Escorcollar a fons una de les bandes de jazz més sorprenents del panorama actual i futur de la vibrant escena jazzística barcelonina.
Sobre la necessitat d’incloure íntegrament l’entrevista fil per randa només he de dir una cosa: NO serà possible. Podria estendre’m en excuses i raons però ho deixarem en què la tecnologia està feta per no dependre cegament d’ella. Per tant, tot el que aquí s’escriu respon a les sensacions i frases que pengen de les dues neurones encarregades de mantenir viu tot el que es va dir en aquella conversa. Dit això, els que busquin rigor periodístic que passin al següent article, ha estat un plaer. No sé com acabarà això.
Al rerafons de la botiga Re-Think propera a l’escenari del born on dues hores més tard en Llibert Fortuny, en format inusual, actuaria dins el Ribermúsica 2005, un s’assabenta de coses que no deixen de ser confidències entre vestidors.
Confidència 1: Les noves tendències de la moda de vestir també arriben als músics de jazz. Oblidem-nos ja dels suèters de coll alt, les camises casual i les americanes foradades. Al Fortuny el vesteixen i el patrocinen, i no l’importa reconèixer-ho. Roba 100% musical.
Confidència 2: Ja ens agradaria a molts, veient com va l’euro.
El sentit d’una primera pregunta ben plantejada és no pensar-la fins que et trobes en el moment de fer la primera pregunta ben plantejada. “Estaràs prou content després d’haver editat un segon disc i haver sortit de gira per tota Espanya, tal com estan les coses…” És cert, no és una “pregunta Cuní” però va tenir els seus fruits. Interpreto que hi ha una certa eufòria continguda. Són dos àlbums en dos anys i la projecció d’aquest saxo alt i compositor prodigiós no té límits. Llibert Fortuny al parlar de Revolts (Nuevos Medios, 2005), la primera paraula que li surt de dins és “elèctric”. I la segona “tranquil·litat”. Suposo que les dues, a priori, no em semblen compatibles però quan un s’escolta el disc aprèn que es pot ser elèctric i tranquil al mateix temps; igual que un pot ser “bipolar” (la pista més impressionant d’aquest disc) i gaudir de la vida “amb molta calma”.
“The III generation” obre l’àlbum i és un homenatge a Walter Smith, membre del primer quintet del Llibert, i introdueix el discurs que configuren les deu cançons d’aquest disc, petites dedicatòries orquestrades a personatges/fets mítics, o no, sempre dins del seu món expressionista. A “Canta, Canta, Maria, Canta” no apareix cap veu femenina, però afirma que “la Maria va morir en l’intent”. “Crisi”, una referència òbvia a moments de la vida; icona d’alts i baixos sense concretar, esdevé tempesta i caos i sorprèn per la seva similitud amb “Auxili”, cançó que tanca el disc i que vol jugar al mateix però amb la discordança de la independència que els pols que s’atrauen també es contrauen.
Programa’m una setmana en un club, et faig un disc i m’invento un mètode. “Durant la setmana s’improvisa molt, s’intercanvien idees i es rectifica, observem les reaccions del públic, ens arrisquem tot el que podem i construïm sense límits el que ens agrada per descartar tota la palla innecessària”…Al setè dia ha nascut un àlbum. “Després s’entra en estudi i s’intenta llimar tot perquè soni coherent”. Poc a poc tot va encaixant. Les estructures melòdiques d’aquest disc són senzilles, és cert, però no triguen en avançar-se i demanar ser absorbides per paisatges més abstractes. Improvisada, artesana i sense pretensions de voler formar part de cap élite, la seva música és assequible per tot aquell que vulgui endinsar-se en el món d’una realitat purament jazz amb petits matisos electrònics.
Llibert Fortuny s’ha rodejat de nous músics per aquesta segona aventura discogràfica a excepció de David Mengual que repeteix aquest cop, però, amb baix elèctric. Les noves incorporacions denoten els nous horitzons plantejats. David Soler, per exemple, a les guitarres, sampler, pedal steel i dobro, aporta fructíferes opcions en els procediments a l’hora de buscar la correcció en els arranjaments; Quim Puigtió com a hacker sonor fa que s’arribi a respectar la frontera entre el jazz i l’electrònica sense caure en l’efectisme gratuït. “Reconec que al final de tot, perquè surti un disc del que estiguis satisfet han de conjugar-se uns quants factors. Jo valoro el fet de tenir la sort de comptar amb músics que a part de ser amics també m’ensenyen, comptar amb una discogràfica que et recolza cegament i una mínima infrastructura per poder sortir i tocar el màxim possible fora del teu entorn habitual”.
Com créixer i com informar al teu entorn que estàs de sobres preparat per enregistrar un disc, d’entrada no sembla tan complicat quan el que ho explica s’ho ha treballat des dels 7 anys. “La història d’aquests dos àlbums és bastant simple; una reunió amb la gent de Nuevos Medios en la que els explico les meves intencions, ells les capten i entenen al moment i em donen tot el suport. Els hi estic molt agraït per tot el que han fet, però ja que entrem en aquest terreny, també estic agraït als meus pares, que em van apuntar a Música i van encaminar-me per aquesta opció”. L’emancipació amb l’instrument que l’acompanya a tota arreu (el saxo alt), la fa als 11 anys. I a partir d’aquí, estudis musicals de Barcelona a Boston amb resultats espectaculars (premis i cum laude) i treballant al costat de noms importants de l’escena del jazz nord-americà i europeu.
El seu laboratori personal existeix, és un espai tranquil i necessari per a poder treballar i crear els seus projectes immediats i futurs. “Sento la necessitat de tenir un lloc fet a mida per poder treballar tot i que realment on em sento més profitós i còmode és en la pura acció que suposa estar al damunt d’un escenari amb més músics”.
El seu calendari està farcit d’encàrrecs específics de col·laboració en festivals, classes magistrals, enregistraments d’estudi per amics i concerts amb el seu quintet. Però si teniu ganes de veure’l en acció i en format repte, no puc deixar de mencionar el projecte de la Big Band que el Festival de Jazz de Barcelona li ha encarregat per la seva cloenda al TNC de Barcelona. Una vintena de músics interpretant temes de Revolts i d’altres d’inèdits dirigits en exclusiva per Llibert Fortuny. Un esdeveniment que serà enregistrat amb la intenció d’immortalitzar-ho en format cd-dvd. L’esdeveniment és, juntament amb una gira mundial amb Chano Domínguez programada per al 2006, els dos grans impediments que potser faran endarrerir el seu tercer llançament discogràfic.
“En aquests moments escolto bàsicament música…(rialla) no,… ara estic escoltant sobretot clàssica, algú m’ha parlat d’alguna peça de Bartok que no puc deixar d’escoltar; també Frank Zappa perquè algú m’ha dit que tenim coses en comú; però també escolto electrònica en tota la seva varietat”.
El sistema d’encriptació que utilitza Llibert Fortuny, que improvisa per deixar el màxim de clar possible el seu missatge, l’has de buscar : 1. En els petits detalls del directe (un luxe) 2. Mirant detalladament tota paraula viva que visqui en el cd (un joc) 3. Parlant amb ell (un privilegi).
Cloenda del Festival de Jazz de Barcelona: 5 de desembre 2005
