Nat 30 gen_06 Ramon Faura
És Barceloní qui viu i enverina a Barcelona (sóc tan cool)
La posició excèntrica de Barcelona en relació a la veritable capital de l’Estat, Madrid, ha tingut una conseqüència nefasta en la cultura local. I no pel mal, real o imaginari, que s’hagi planificat des de la capital, Madrid, sinó per una espècie de mal congènit d’una societat pervertida enterament per la demagògia de la seva oligarquia.
La posició excèntrica de Barcelona ha afavorit el discurs victimista de l’oligarquia. Les mateixes famílies que s’encarregaven de gestionar la regió catalana com si fos la seva masia trobaven un bon argument en els laments victimistes i es demonitzava la capital, Madrid, quan en realitat era gràcies a ella que podien continuar explotant la regió com una finca particular. Això va provocar una situació insòlita en el món, el poder i el contrapoder era en les mateixes mans; i el discurs de l’alternativa el construïen els mateixos que retenien el poder amb el beneplàcit de la capital, Madrid. Aleshores, quan algun obrer es revoltava o un estudiant pujava el to, al patró només li calia treure la senyera, posar un disc del Lluis Llach i cagar-se en l’imperialisme espanyol. Tot controlat: el patró era un patriota. Aquesta lògica malalta ha provocat situacions tan grotesques com les d’un partit manifestant-se contra un llei promoguda per un govern del qual ell també en forma part, per exemple. Aquí ningú dimiteix mai.
Aquesta lògica ha provocat que mentre a la capital, Madrid, la gent s’enorgulleix de la ciutat sense haver-hi ni tan sols nascut, a Barcelona qui no ridiculitzi Barcelona no és un veritable Barceloní. En el camp de les arts això ha tingut conseqüències verinoses. Només cal fixar-se en la mena de figures universals que la regió ha donat: exiliats. Per qüestions polítiques o personals, no hi ha ni una gran figura que no hagi hagut de trobar, primer, el reconeixement a fora: Dalí, Miró, Pau Casals, etc.
I així les coses, quan s’edita un recopilatori amb grups de Barcelona i els mateixos grups que hi apareixen són els primers en manifestar-se crítics. Crítics, més aviat criticons o criticools, respecte un projecte del qual ells, per voluntat pròpia, en formen part. No ser-hi era fàcil, però ja se sap… millor sortir a la foto per si de cas i, mentrestant, critiquem-lo, no fos cosa que pensessin que no som de Barcelona. Una cosa és l’autocrítica, l’altre és enverinar la pròpia collita. Incomprensible.
