Nat_ 34 set-oct_06 Anna Cerdà
Vam descobrir el duo Pantanito-Sanjosex en una de les sobretaules al Llantiol, aquesta primavera. I ens intrigava saber què feien junts un dels exponents de la nova fornada del pop-rock fet a Catalunya, sector La Bisbal, i un flamencorro com en Pantanito, que com qui no vol la cosa, s’ha inventat el neocalorrisme i guanya cada cop més adeptes. Preneu nota.
Carles Sanjosé Bosch
29 anys
Nascut a La Bisbal
Treballa com a arquitecte a Girona
Actualment viu a La Bisbal
José El Pantanito
35 anys
Nascut a Palma del Río, Còrdova
Treballa com a professor d’escoles-taller i formació professional a Barcelona
Actualment viu a Gràcia, Barcelona
Dissabte, 5 d’agost de 2006. Creuem mig Empordanet, deixem enrere 300 rotondes i nombrosos i amenaçadors anuncis d’un circ i entrem a La Bisbal. En Carles Sanjosé ens rep mentre acaba de muntar l’escenari pel concert que farà a la nit davant del Cafè Bouquet, i el deixem treballar mentre no arriba el Pantanito, que és a la platja a Pals. Ens dediquem a observar la gent, l’Eduard Farelo —sí, sí, el de Nissaga de Poder!— no para de passejar pel carrer de la Riera seguit d’una munió de nens i tothom saluda en Sanjosé. A les botigues, cartells de l’actuació del Peseta, la mejor voz del Baix Empordà, organitza la Casa Cultural de Andalucía. M’agrada molt, s’hi està molt bé.
Com us vau conèixer?
CARLES SANJOSÉ: De fet va ser El Chico (Rubén …), que va sentir una cançó de Pantanito a la ràdio. Després va anar a un concert que feia a l’Heliogàbal, amb la formació petita, i li va encantar. Se li va acudir que podria fer un dels concerts a duo que llavors preparava al Llantiol, les sobretaules, però ja estava tancat. I m’ho va comentar, vaig sentir coses… I com que jo pensava en les meves, de sobretaules…
JOSÉ EL PANTANITO: Jo de seguida vaig dir que sí, si més no per curiositat. Em van passar el disc (Viva! 2005) i de seguida vaig pillar el “racaraca de fondillo” d’en Carles, i vaig pensar que seria compatible...
I després de coincidir, heu fet la típica xerrada en què surten els referents que teniu en comú, o heu tirat milles directament… Com arribeu a acordar quins temes feu junts, quins toca un de l’altre?
PANTANITO: No, què va, directament, sense parlar-ne massa, no calia… (Aquí intervé la Cristina, la parella del Pantanito): Síííí! Hi va haver un dinar, tots nosaltres, la gent de Bankrobber, vam menjar, vam beure… I allà van sortir Kiko Veneno, Radio Tarifa… Vau dir que als dos us molava molt la cançó del “Currito”, la de bressol…
PANTANITO: Jo crec que és molt important que els dos siguem de poble, per això ens hem entès. Els dos hem tocat de tot.
SANJOSEX: I tant! El Pantanito ha fet molt de rock, toca la guitarra elèctrica amb un estil psicodèlic… I a mi sempre m’ha interessat la rumba, tocar el cajón… Vam veure on hi havia l’espai en comú i, per exemple, hi ha cançons que ja ni les pretenem tocar junts. D’altres tenia molt de sen- tit fer-les, com “El camí”.
Us vam veure a l’abril a la sobretaula del Llantiol, fa no res vau repetir a l’Helio… On més us podrem veure, tindrà continuïtat la vostra col·laboració?
PANTANITO: Bé, el proper dissabte 2 de setembre actuem junts al festival Acústica de Figueres. Està molt bé, perquè és una història que ens dóna molta llibertat però també porta feina, és clar, per això avui he pujat a l’Empordà, per assajar…
SANJOSEX: Estem en un moment similar, a punt de treure discos tots dos… És qüestió d’organitzar-se l’agenda…
I com van els discos?
SANJOSEX: La idea és que el meu segon disc surti a principis de l’any que ve…
PANTANITO: El meu igual, el primer… Tot i que encara no tinc discogràfica. Alguna novia però res tancat.
Pantanito, tens algun tema en què cantes en part en català, com t’hi has sentit?
PANTANITO: Doncs molt bé, la veritat. Imposto una mica l’accent. És una mena d’homenatge que faig als catalanoparlants, vinguin d’on vinguin. M’he passat anys cantant en anglès sense saber què coi deia, i ningú no em deia res, en català almenys me n’assabento!
SANJOSEX: Ei, que va fer un curs de català i de mitjana va treure un 7,5! És molt millor ell amb el català que jo intentant cantar en andalús…
A banda de la complicitat en els estils, la influència flamenca, el to rumbero… Pel que fa a les lletres, no creieu que també teniu coses en comú?
PANTANITO: Sí, crec que coincidim en el fet de no buscar certa introspecció intel·lectual que només entendria jo i els meus amics. Per exemple, “Les mitgeres”, per mi és una oda a La Bisbal però alhora amb un cinisme i una mala llet… Em va molar molt, sempre he volgut fer una cançó així sobre el meu poble. De fet vaig intentar-ho, amb un tema on em posava amb el Rocío i tal…
SANJOSEX: En plan Mártires del Compás?
PANTANITO: Sí, però a ells els va quedar bé i a mi no… Em mola la proposta de Sanjosex perquè és molt catalana, en el sentit que barreja tot el bagatge musical que ell té però l’expressa recorrent a les seves arrels, d’una forma natural. Jo fins a començar com a Pantanito no cantava com parlava, i ara sí. Això ha canviat la sonoritat de les cançons.
SANJOSEX: Quan et dónes la llibertat per fer servir expressions en què et sents més còmode… t’hi identifiques més tu i qui t’escolta. Si dic “xifrers” enlloc de “xiprers” és perquè aquí ho diem així i punt… Quan parles el teu idioma rimes de forma natural…
PANTANITO: Jo vaig començar aquesta història mig en conya, quan estava amb Anita Miltoff, fèiem una cosa rara, folki noise cantat en català, una barreja de Mercury Rev amb flauta eivissenca… Recordo que la gent deia, “ai, però ho feu en català?” Joder! En què vols que ho fem?
I és només una impressió o també coincidiu en la forma “tranquil·la” de plantejar-vos això d’estar al món de la música?
SANJOSEX: Crec que quan parles de propostes tan personals…, estem una mica fora del circuit aquest de premsa, promoció… Tu fas la teva música, intentes passar-t’ho bé i punt.
No us han encasellat massa (encara), per exemple…
PANTANITO: Jo crec que era molt difícil que al Sanjosé el posessin al sac del rockcatalà, estava clar que no anava d’aquest pal. Però a mi sí que em preocupava que ens col·loquessin amb el rotllo del mestissatge, i jo no m’hi sento còmode, així que em vaig inventar la meva pròpia etiqueta, el neocalorrismo, i ha colat! Ara en parla alguna i revista i tot, i vam fer un petit festival…
Carles, i aquesta frescor i espontaneïtat no creus que corres el risc de perdre-les, al segon disc?
SANJOSÉ: Bé, és una pressió que assumeixo, i que també m’imposo. Vull fer alguna cosa diferent, no quedar-me allà mateix. Hi haurà una evolució. Potser es notarà la influència d’en Pantanito! La mala llet amb què toca la guitarra, per exemple, m’agrada. Ara per ara sembla que serà més obscur, menys fresc i menys divertit.
PANTANITO: Joder, esto vende que te cagas!
SANJOSÉ: Ho sé, ho sé. M’estic concentrant en coses que em fallen, en punts flacs, no ho sé…
José, a tu et comenta alguna cosa la gent de la rumba, o del flamenc, del que estàs fent?
PANTANITO: Sí, hi ha puristes de la rumba estàndard que es fa ara que creuen que qualsevol variació és un desastre… Però és clar, no tindríem rumba si no s’hagués barrejat amb altres músiques… És absurd! A la rumba i al flamenc només poden aportar-hi novetats gent que s’hi acosta des de fora. El flamenc encara pot donar molt en el sentit del virtuosisme tècnic, però…
SANJOSÉ: L’altre dia veia un concert de Duquende, i tot: l’estètica, les lletres…ostres, és d’una altra època, està com passat…
PANTANITO: Sí, i et venen “Esto no se hace así”, o “Esto no es un bolero”. ¡¿Y quién coño te ha dicho que quiero hacer un bolero?!
SANJOSÉ: Això ho cuido molt, ho parlo molt amb els músics, quan les cançons s’assemblen molt a una cosa intento fugir-ne, i que acabin essent allò que no semblen.
PANTANITO: Sí, el pitjor de tot és un músic tocant amb patrons.
SANJOSÉ: Al meu nou disc faig servir acords flamencs, però no faig flamenc…
Hem d’anar acabant, però ja que som a La Bisbal no puc evitar preguntar pel boom de bandes que sembla haver-hi…
SANJOSÉ: Bé, jo crec que el secret és molt simple. Per exemple, hi ha un munt de nanos que estan aprenent a tocar la bateria. Aquí en Toni Molina ha estat clau, i l’Aleix Bou. Sense bateries no poden sortir grups! No és mèrit de cap institució, és de la gent, dels músics, de la tradició musical que hi ha aquí… Si no tenim locals d’assaig! Hi ha hagut certa eclosió generacional, hi ha ban- des que van fent coses… Però pot ser que en cinc anys no soni res que vingui de La Bisbal. Tampoc tenim sensació d’escenani un so comú, no hi ha res premeditat…
PANTANITO: Pues yo pienso que en cinco años sí se van a acordar de tu disco…
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.