Nat 38 mar_07 Olga Ábalos
Comença a haver-hi llum en el fosc carreró en què semblava que estaven les sales de Barcelona. Un recent acord amb l’Ajuntament farà que a partir de la tardor gaudeixin de subvencions per rehabilitar les seves infrastructures. I una modificació en les ordenances permetrà que els bars musicals puguin acollir concerts legalment. Però encara fa falta reformar una obsoleta legislació vigent.
Als balcons del carrer Tigre de Barcelona encara hi ha llençols penjats amb lemes com: “Cliente Paloma, tu diversión es nuestro infierno” i “Ayuntamiento, La Paloma destruye nuestras paredes paredes”. Fa dos mesos que una ordre judicial va obligar al propietari de La Paloma, mítica sala de ball de 103 anys de vida i amb un interior modernista de gran interès artístic, a abaixar les persianes i a cessar totes les activitats, incloent-hi les sessions de balls de saló dels diumenges per a la gent gran. Un veí d’origen filipí, etnia majoritària al barri, em comenta que des de que la sala ha tancat, per aquella zona ja no hi passa tanta gent, que tot està més tranquil però que els bars i els comerços de la zona se’n comencen a ressentir. Diu que els veïns es queixaven sobretot del soroll que hi havia de nit i de matinada els caps de setmana, que els concerts no donaven problemes. “Salón de Baile, Paloma legal. Discoteca ilegal”. “Contaminación acústica=$”. Tan sols al carrer del darrera quatre pancartes repliquen tímidament que “La Paloma fa barri i el barri vol La Paloma”, ‘casualment’ penjades en l’edifici que acull el magatzem del local. A les parets de La Paloma, una dotzena de cartells possiblement inútils demanen silenci com si d’una sala d’espera mèdica es tractés. Al seu costat, uns, signats pel propietari, Pau Solé i Riba (ho és també de La Cibeles, tancada també per denúncies per soroll) comunica als seu estimats clients que desitja que en el termini “més breu possible” es pugui re-iniciar l’activitat.
A uns minuts a peu d’allà, al carrer Nou de la Rambla 34, la porta del London Bar llueix dos retalls de diari: un és un reportatge del juny de 1994 titulat “Barcelona apuesta por la música en vivo”, on es feia un recorregut per sales petites com el Harlem, el Pipa Club, Los Tarantos, el Jamboree, La Boîte, KGB, el Magic, la Cova del Drac i el mateix London Bar. I l’altre és una entrevista recent a l’alcalde Jordi Hereu on proclama: “Vull que la ciutat tingui música en viu”. A l’interior, hi ha penjats més articles de premsa que posen al dia el visitant dels esdeveniments més recents: la setmana de concerts reivindicatius gratuïts de les sales sota el lema “M’agrada la música. Jo també voto”, el recent tancament del mític bar Mas i Mas a Sarrià, la prohibició de les actuacions al London Bar i la reunió del Conseller de Cultura Joan Manuel Tresserras amb la Ministra Carmen Calvo per intentar trobar solucions a aquests temes. De moment, sembla que hi ha el compromís de destinar subvencions a les sales de música en viu perquè puguin rehabilitar-se i condicionar-se segons exigeixen les noves normatives de medi ambient, que són les que determinen que el màxim de decibels que poden emetre són 90, actualment. Entre els retalls de la paret també es distingeix algun article d’opinió en què es defineix la complexa situació actual com el resultat… d’un garbuix de lleis i normatives deeee… medi ambient, interior i urbanisme que fan prevaldre la seguretat ciutadana per sobre del dret a la cultura. Un altre es fixa en com n’és de difícil combinar l’oci nocturn i el descans dels veïns… Inconscientment els ulls es paren en frases lapidaries com “encara estem a temps de salvar la música en directe”, declaració de Joan Mas, president del grup Mas i Mas i secretari de l’Associació de Sales de Concerts de Catalunya (ASACC) al diari El Punt.
També hi ha una foto d’Elia Bertran, la tercera generació de propietaris del London Bar, un local amb gairebé un segle de vida que ara ha perdut part del seu encant sense la música en viu. Està ja un pèl resignada. “M’agradaria reempendre la programació musical. Sortim a moltes guies internacionals i ve molta gent de tot el món només per veure el local i escoltar música en viu, com sempre ha estat tradició aquí. Però ara arriben i marxen decebuts”. Explica que tot va ser degut a un problema amb les llicències. “Vam reformar el local completament el 1994 per insonoritzar-lo com cal però llavors ens van dir que l’antiga llicència que teníem no servia per fer concerts. I quan en vaig demanar una de nova, llavors em vaig trobar que ja no donaven llicències noves per fer concerts”. De fet, qui llegeixi el pla d’usos del districte de Ciutat Vella de Barcelona veurà que queden “prohibits” els establiments del tipus “sala de festes amb espectacle” i “cafè concert” (local amb taules i cadires), que són els dos únics que permeten la música en viu legalment segon la llei 10/90 del Joc i l’Espectacle, aprovada per la Generalitat el 1990. La prohibició del barri s’estén a tota Barcelona i gairebé a tota Catalunya, on tan sols a poblacions com Terrassa o Mataró es permet obrir sales de concert en polígons industrials. I la rigidesa de la llei fan que actualment es donin situacions tan lamentables com que el fet de tenir un piano en un restaurant o que un grup de nens visitin un matí una sala per veure una actuació siguin accions il·legals.
Aquesta penosa situació sembla que donarà un gir de 180 graus a partir de la propera tardor. Just en el tancament d’aquest número de Nativa es feia notori en una improvisada roda de premsa l’acord al qual han arribat el consistori i l’ASACC i que tot apunta que farà que l’escena musical barcelonina comenci a respirar amb més llibertat. L’alcalde Hereu i el regidor de Cultura, Carles Martí, s’han compromès a modificar les ordenances municipals per a que els bars musicals, uns 191 en tota la ciutat, puguin acollir concerts de forma legal i, alhora, subvencionar amb un milió d’euros les sales de música en viu i el bars musicals per què compleixen les noves normatives de medi ambient. Segons fonts de l’administració, s’ha pogut realitzar aquesta reforma gràcies a que els serveis jurídics de l’Ajuntament finalment han trobat una petita escletxa en la Llei de l’Espectacle després d’un any d’estudi minuciós que ha estat acompanyat sempre per un sentiment d’impotència davant d’una legislació gairebé blindada. L’estratègia legal aconseguida i maquinada com una jugada d’escacs permetrà que es modifiquin les ordenances sense contradir la llei vigent, una solució que redreçarà notablement la situació musical a Barcelona en espera que arribi la nova legislació que haurà d’aprovar el Parlament de Catalunya en un futur no gaire llunyà.
Serà, però, durant la propera tardor quan entrin en vigor tots els nous acords consistorials amb que els bars musicals com el BeGood, a la zona de Poble Nou, puguin reprendre la seva programació en viu…
El London Bar, però, no podrà veure’s beneficiat ja que només té llicència de bar. Martí Perramon, Cap del programa de Promoció i Difusió de la Música e l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), proclama que, tot i que hi ha més d’un centenar de bars musicals que no segueixen la llei vigent, l’Ajuntament no persegueix aquest incompliment. “Ara, quan hi ha una denúncia… s’ha d’obligar el propietari a tancar el local, perquè sinó la situació passaria al penal”. Tot podrà millorar així que es modifiqui la llei que regeix la Direcció del Joc i l’Espectacle de la Generalitat.
Els acords han arribat en un moment clau: tant perquè les eleccions municipals estan ben a prop com perquè la situació de les sales havia entrat en un carreró sense sortida en una ciutat implicada enèrgicament en una ofensiva contra el soroll i amb mesures implacables com el protocol d’execució ràpida, que des de l’any passat, permet “xapar” un local, pim pam, en 48 hores. Sense cap mena de dubte, és una mesura que ajuda a la convivència i el confort dels ciutadans però que no discrimina entre un aire condicionat sorollós, una moto amb el tub d’escapament trucat o un bar musical que acull jam sessions, com el Jazz Sí Club, una de les sales que podrien precintar-se en un futur no gaire llunyà. L’alarma social cap als establiments d’oci hi és, però tan sols el 8,8% dels locals que es van tancar per sorolls el 2006 eren bars musicals o similars. Curiosa dada.
SER O NO SER CULTURA
Per aconseguir una certa discriminació positiva, des de l’ASACC s’ha demanat a les administracions que se’ls reconegui com a cultura. Podria considerar-se que la demanda redunda en ella mateixa, però sembla que calia posar-ho per escrit i ben clar perquè no ha estat fins aquest 2006 que el ple de l’Ajuntament de la Ciutat Comtal ho va reconèixer també per escrit en una mesura de govern. Perramon ho matisa: concretament es reconeixen les sales “com a centres de programació cultural”, i recorda que l’any passat es van destinar 64.000 euros en ajuts per a les programacions. L’objectiu ara és que el reconeixement com a “espais de cultura on es desenvolupa una activitat d’interès sociocultural” quedi reflectit en la propera llei d’espectacles que té previst aprovar la Generalitat (de fet, el conseller Joan Saura sembla que té ben present la reforma, ja que la va incloure en els deures de la present legislatura. Ho diu a la seva web oficial). Si això passa, segons diu el propietari de la sala Apolo i la [2], Alberto Guijarro, “les sales serien un espai a protegir. És obvi que a ningú se li ocorriria tancar una biblioteca així com així. Això implicaria que s’haurien de fer obres, insonoritzar i readaptar espais antics com La Paloma o l’Apolo, perquè els balls d’ara no són com els d’abans. I si hi ha un problema, doncs es parla i es soluciona. I no cal tancar un local a les primeres de canvi”.
Un bon resum de la situació el planteja el president de l’ASACC, Pau Manté, quan diu que hi ha “tres problemàtiques: La de les llicències, que fa que no puguis fer legalment l’activitat tot i que no generis cap tipus de molèstia. Que la teva sala no estigui adequada per a complir les normatives de soroll de medi ambient i la tercera, l’encaix de les sales a la ciutat”. Segons Manté, també propietari de la sala Clap de Mataró, adequar les sales “comporta costos molt elevats que no es poden assumir només des de l’àmbit privat. Per això volem crear un consorci”. I de moment, el compromís de la ministra Calvo per crear-lo hi és. Amb aquest possible acord entre el Govern central, la Generalitat i els ajuntaments, prenent com a model el ja existent de les sales de teatre, una dotzena de sales catalanes podrien acollir-se també a les noves subvencions que es repartirien. Amb tot plegat es donaria un pas endavant per modificar la legislació, cosa que a més, tal com assenyala Manté, “faria que el departament de Cultura intervingués en positiu en les sales per potenciar la música”. Des de l’ICUB es comenta el tema amb una pregunta: “Intervenir per dir a una sala què ha de programar?” I un silenci posterior. “Saps a què està obligat un ajuntament en una població de més de 5.000 habitants?” A tenir una biblioteca? “Exacte!” Resulta especialment difícil definir els límits del negoci privat i la funció pública en aquest cas per la barreja d’interessos existent.
DISCOTECA, POTSER. SOROLL, NO.
Carrer El Tigre altre cop. La Paloma, tancada. “Sala de baile sí, discoteca no”. “Paloma, no cumples las ordenanzas”. “La Paloma no es sostenible para actividades con contaminación acústica”. Els llençols escrits amb queixes dels veïns ocupen tres illes de cases. Diuen que els molestava el “txunda-txunda” de les nits de dijous a dissabte que sobrepassava els límits oficials de decibels i els centenars de persones que anaven amunt i avall. Una pregunta pertinent: la combinació “sala de música en viu + discoteca” és l’únic model possible tenint en compte que l’oci nocturn és el que més perjudica la reputació social de les sales? Ningú vol que li posin una discoteca prop de casa.
“Mira, això dels concerts és totalment vocacional”, diu el propietari des de fa 25 anys de la sala Sidecar, Robert Tierz, que afegeix que “dels concerts que programes, guanyes en un i perds en tres. La discoteca fa que el negoci es sustenti”.
“És impossible sense la discoteca”, interpel·la Jorge Rodríguez, propietari de la sala Bikini. “Això només ho poden fer els de l’Espai Movistar al Fòrum perquè els sobren els diners. Però això és competència deslleial. Sense la discoteca, sales com el Sidecar, Apolo o Bikini no podem mantenir el negoci”, agrega.
“Si una sala rep moltes subvencions, podria fer concerts i ja està. Però en el total dels diners que entren, el 80% ve de la discoteca i el 20% dels concerts”, explica Guijarro, de l’Apolo, no sense fer una altra reflexió: “I després has d’invertir per la música en viu el 80% del que inverteixes en la sala. No hi ha color. Els concerts no et surten a compte a no ser que siguis una entitat cultural”.
Sense criminalitzar la clientela que vol disfrutar de nit, Guijarro fa èmfasi en què és un tipus d’oci que té unes necessitats però també uns deures. “El moviment de gent al carrer existeix, i com a sala hem de fer que la gent no s’estigui pel carrer. Hem d’actuar sense tenir poder per fer-ho i això a la gent li costa d’entendre. Potser haurem de fer campanyes de civisme o buscar una solució mixta amb les autoritats”, diu Guijarro. En aquests moments, la llei fa responsable a l’establiment del que passi a 100 metres de la seva porta, cosa que Pau Manté, president de l’ASACC, considera una “autèntica animalada”.
L’esforç d’algunes sales per arribar a una bona convivència al barri poden emmirallar-se amb el gegantí projecte que la sala Bikini ha iniciat per reformar la seva entrada principal amb un túnel. Pau Manté també explica que davant de la sala Clap s’han arribat a muntar batucades a les tantes de la matinada. “Llavors, què fas?!”, i assenyala un bloc de pisos de construcció recent a 500 metres. “Els veïns no estan precisament contents”, afegeix Manté. L’exemple de París podria ser una bona referència a estudiar per a aquests casos. A la capital francesa hi ha un observatori que fa de mediador entre les parts en conflicte, veïnat i sector de l’oci, a més d’utilitzar un altre barem de valors: si algú es compra un pis en una zona amb un local de concerts o discoteca se l’avisa abans i aquell n’ha d’acceptar les conseqüències.
“Per sort o per desgràcia la música moderna s’ha fet en les discoteques. Per sort perquè sinó probablement no s’hagués fet un lloc (falten espais públics per a la música moderna) i per desgràcia, perquè això ha fet que es faci en situacions precàries”, assegura el màxim representant de l’ASACC. Sembla clar que l’oci nocturn és el que realment dóna diners. Seria, doncs, molt útil poder tenir capacitat crítica per distingir algunes qualitats dels empresaris: quins estan compromesos i tenen una proposta musical en ferm, quins donen facilitats als músics i els paguen com a professionals que són i quins són els que només tenen signes de $$$ sota les parpelles i s’escolten sota el demagògic lema “música=cultura”. “Paloma, tus noches son un infierno”. “Salón de Baile sí, discoteca no”.
Cap al final del carrer Nou de la Rambla, en la tradicional zona de teatres i sales de festa del Paral·lel, no hi ha cartells-protesta dels veïns però és probable que en un futur hi pugui haver problemes. La sala Apolo, al número 113, s’enfronta a un nou repte: a la vorera del davant s’hi està construint un bloc de pisos. “És un geriàtric”. Encara pitjor. Des de l’establiment es pregunten: “Com és que algú va donar permís per construir? Hi ha una llei que prohibeix que hi hagin escoles, hospital, etc, a prop de sales com la meva. No crec que ens facin fora perquè nosaltres hi erem abans! La norma no existeix per aplicar-la al revés?”
PER QUÈ NECESSITEM SALES DE MÚSICA EN VIU
La propietària del London Bar, Elia Bertran, em llença un pregunta: “On tocaran els músics joves si comencen a tancar locals com el nostre? Al metro?” La pregunta té lògica davant de l’enorme dèficit de sales de petit aforament tant a Barcelona com a la resta del territori català que, d’altra banda, està farcit d’ateneus, casals i associacions amb auditoris preparats per la música però que per tradició i anquilosament no s’obren ni al jovent ni als gèneres populars. Potser per la seva relació amb l’alcohol i les drogues, potser perquè no s’ha fet prou esforç pedagògic per explicar que no sempre això és negatiu. Amb els nous compromisos del consistori barceloní per modificar les ordenances i permetre que els bars musicals puguin programar música en viu dins de la legalitat, és molt probable que el panorama canviï i es comencin a saciar les necessitats d’una ciutat de més d’un milió i mig d’habitants, imparable i prolífica. “A Barcelona hi haurien d’haver almenys 30 o 40 sales petites”, diu Albert Guijarro de l’Apolo.
Davant d’una mancança d’espais per tocar, certàmens com el LEM o el Festival de Jazz a Ciutat Vella han fet un esforç per redescobrir la topografia musical de Barcelona, encara que amb la llei vigent a la mà, resultin pràctiques no legals. Almenys fins ara. La propera tardor previsiblement ja no caldrà que parlem d’il·legalitat i de legalitat, però podem igualment aprofitar l’exemple d’aquests festivals per a anar més enllà i posar sobre la taula la possibilitat de reinventar nous circuits de sales gràcies a aquesta oferta, encara verge, fruit de l’associacionisme català i, si cal, apostar per nous hàbits i noves franges horàries per la programació en directe.
Les característiques tan especials de la música popular fa que necessiti un lloc físic perquè pugui explotar tot el seu potencial comunicatiu. I el club, la sala de música en viu o un escenari a l’aire lliure són els espais ideals. A diferència de la música clàssica, necessitem al músic com a icona o imatge per a integrar-lo en el nostre imaginari i sentir que el missatge de la música és complet, tal com explica Héctor Foucea “Música pop i rock” (UOC, 2006). A falta de lletres massa profundes i farcides de tòpics, ens cal una veu a la qual poder col·locar atributs per sentir-nos-hi identificats o no i captar per què aquelles paraules i aquells acords, dits i usats mil vegades abans, aquesta vegada estan dient alguna cosa distinta. Moltes vegades no importa el que es diu, sinó com es diu. En el rock i el pop prima l’expressió. Per això el sociòleg Simon Frith assegura que la música popular s’acosta més al teatre que a la poesia. En l’actualitat, però, els video-clips i els estilistes ja ens proporcionen una imatge de l’artista que a vegades és tan artificial i calculada que quan tenim l’oportunitat de veure’l en carn i ossos ens podem emportar una decepció, precisament perquè no ens han deixat que l’integrem a la nostra manera en els nostres caps. O el que és pitjor: fan desapareixen la curiositat d’assistir a un concert pensant que tot ja està vist.
Calen sales de concerts. Sí. Perquè els músics pugui sentir que comuniquen i el públic, que algú està comunicant amb ell. Cal un lloc on es produeixi una interacció a base de crits, cants, exclamacions i aplaudiments, ja siguin d’acceptació, emoció o pura cortesia. Cal un lloc per sentir que hi ha altres desconeguts que senten el mateix que nosaltres o potser per reafirmar la nostra discrepància. És un procés comunicatiu ben vàlid i, a més, intensíssim, reconfortant i desinhibidor. Si ens quedem tan sols amb l’mp3 i les imatges prefabricades de la majoria dels videoclips i altres derivats, la música queda amputada de la seva capacitat per provocar-nos una experiència real, social i única.
CANVIAR, MILLORAR L’OFERTA MUSICAL (RECULL INCOMPLET DE DECLARACIONS)
ROGER ROCA (EL PERIÓDICO): “Els grans esdeveniments que reuneixen molt de públic tenen bona salut, però com sortiran bones propostes artístiques locals si no hi ha un circuit on es puguin rodar? Es donen paradoxes com que hi ha bandes que treuen discos i amb prou feines han tocat abans en públic, i la qualitat del seu directe se’n ressent”.
LUÍS HIDALGO (EL PAÍS): Per millorar l’oferta musical caldria… “Vincular la música a la vida cotidiana. Que la música en directo no sólo sea algo que un consumidor va a buscar deliberadamente, sino que sorprenda como de hecho ahora lo hace la música enlatada, que te aborda mientras compras un pantalón en H&M, haces cola en la taquilla del metro o consumes el tiempo en la sala de espera del dentista. Esta sería una medida estructural, estratégica. En el plano táctico estaría muy bien legislar en el sentido de entender la música no como un problema sino como una solución que ayuda a mejorar la calidad de vida de las personas”.
RAMON SÚRIO (LA VANGUARDIA): “Per tenir una millor oferta musical (a Catalunya) s’haurien de crear uns circuits estables de petits locals o sales que programessin (pagant els musics) en directe tot tipus de música amb regularitat; una oferta privada (rentable) i no institucional (subvencionada). Però això és complicat perquè el gran problema del nostre pais es la falta de cultura musical. A veure si ara, amb les noves tecnologies, canvia la cosa”.
VÍCTOR VELASCO (DISCOGRÀFICA STRANGE ONES I PROMOTOR): “Fora de l’àrea metropolitana hi ha petits oasis com la gent del TCC (Tarragona), del Clap (Mataró), de Bacco (Vic), … però, per norma general, els problemes són els mateixos: saturació de dates per la poca oferta, poc interès per part del programador de la sala, alts preus de lloguer, pocs mitjans per promocionar el concert localment, deficiències tècniques, horaris reduïts, … Ara estem parlant de Catalunya, que encara pots anar i tornar la mateixa nit si ets valent, pero a la resta d’Espanya la cosa és igual o pitjor, i allà has d’afegir els quilòmetres i l’estança… Tinc curiositat per aquest Pla Estratègic de Cultura que ara començarà a aplicar l’Ajuntament de Barcelona, amb totes aquelles fàbriques reconvertides en cases de cultura. Sospito un control i direcció molt d’esplai, molt d’ajuntament falsament “progre””.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.