Nat 38 mai_07 Anna Cerdà
Ens podríem dir Arty Monguis!
Rafael Tapounet, bateria i veus
Antonio Baños, guitarra i veus
Xavi Martín, baix i veus
Sospechoso tren de vida, Strange Ones, 2007
www.myspace.com/loscarradine
NATIVA: D’on surt el nom de Los Carradine?
RAFAEL TAPOUNET: Sortir, sortir, no surt d’enlloc. Tenim aquest nom des de fa disset anys, fent coses diferents. No el vam triar per res en particular. En aquell moment tots els grups de pop es deien “Los” i alguna cosa, ara es posen noms curts, com “Brócoli” i tal… Ens diem Los Carradine (no llegir-ho a l’anglesa!) perquè és sonor. Ens evocava cert sentiment de clan familiar, fraternal…
ANTONIO BAÑOS: Tampoc és malditisme, però descriu una familia d’artesans de la interpretació. Tampoc no està gaire pensat. Juraria que va ser menjant un pollastre a l’ast a Ciutat Meridiana.
XAVI MARTÍN: Amb un tio que portava una samarreta de Sonic Youth.
R: És més, no teníem ni grup…
N: Disset anys que funcioneu amb aquest nom! Vol dir que abans fèieu altres coses amb altres noms?
X: De fet ens vam conèixer, bé, veure’ns les cares, l’any 1985, a la Facultat de Periodisme de Bellaterra…
R: Bé, de fet jo a aquest el vaig conèixer l’any 1972 o 1973 (assenyala l’Antonio)…
A: Anàvem junts al parvulari.
R: Era el 1974, después del glam pero antes del punk…
X: A la facultat vam coincidir en un grup, després vam fer altres coses, i de tota aquella gent, els que quedem som nosaltres…
N: I us heu volgut dedicar mai a això professionalment? O no heu pogut?
X: I qui es dedica professionalment a això?
R: No, no, mai. Jo diria que el grup en cap moment no ha tingut vocació de res. Ni en els inicis ni ara. En els inicis era una manera de quedar i mantenir una mica la festa, i després ha estat una manera de veure’ns, de relacionar-nos… Pensa que durant molts anys el grup ha estat una cosa que era pràcticament per a nosaltres. Hem tingut èpoques que hem tocat, èpoques que quedàvem per assajar i no tocàvem…
A: És significatiu que la primera maqueta que vam fer, en cassette, és clar, va tenir una tirada de cinc còpies.
X: … I jo en tinc tres a casa… Una ens la va posar el Juan de Pablos, i ens va fer molta il·lusió. De concerts en vam fer uns quants…
N: I per què ara aquest disc?
R: Per circumstàncies. El 1992, 1993, 1994, gravar un disc era molt més difícil i molt més car que ara. Per nosaltres simplement fer una maqueta i treure’n cinc còpies en CD era una fortuna. D’allà en fèiem les còpies en cassette. Els estudis de gravació ara són un ordinador i micros i amplis.
A: I de preu surt relativament assequible, és una cosa que un grup pot assumir.
X: Dues setmanes et costen igual que abans gravar dues tardes.
A: Però crec que no només ha estat això. En aquesta última tongada de Carradines, des de fa uns quatre anys, si que teníem ganes de fer concerts. Li van passar un vídeo d’una actuació nostra al Víctor (Velasco, discogràfica Strange Ones) i ens va agafar com a manager, quan mai no n’havíem tingut, i tot ha estat com més fàcil.
R: La cosa ha estat molt natural, si no ens haguéssim creuat amb ell potser l’hauríem gravat, potser no, tampoc no hi havia una urgència…
N: I com ha anat això de treballar amb el Victor i la gent d’Strange Ones? Perquè són d’una generació posterior… o potser mitja… És estrany? Jo crec que no tindria perquè ser-ho…
X: Tu mateixa, ens fa molta il·lusió que hagis vingut, qualsevol persona que se’ns acosta ens fa il·lusió. I amb el Víctor va passar el mateix. I treballar amb ell… Ens faria molta mandra no tenir cap persona com ell que s’encarrega del que ens fa mandra fer…
A: També és una mica de sort. Ara això de Los Carradine sona una mica anacrònic…
N: No, ara sona retrofuture!
A: Ens pregunten, “Ah, sou retros?!”, i no, és que no ens hem mogut! No per voluntat essencialista, també per mandra. I jo crec que el Víctor va dir, ostres, això sona diferent, i no perquè haguem volgut explorar el so del pop espanyol dels 80 –potser m’avanço a la pregunta– sinó perquè simplement cantar en castellà i fer cert tipus de rock and roll et diferencia de l’escena indie dels 90, que ha estat molt poderosa, que era en anglès, amb unes referències concretes… Crec que l’engrescament del Víctor i d’altra gent ve del fet que els sonàvem diferents.
R: Sobre el tema generacional, que és evident, a nosaltres ens va donar bon rollo, un subidón, que un tio que no ens coneixia de res, que pertany a una altra generació i que en certa manera està connectat, de sobte et digui “m’agrada el que feu i m’interessa”. És curiós perquè a través d’ell hem descobert que la gent que porta la premsa musical és de la nostra generació. El director del Mondo és company nostre de facultat. El cap de redacció del Go va treballar molt de temps amb l’Antonio a l’ABarna fa molts anys… Hem tingut com vides paral·leles fins que ara a través de gent d’una altra generació hem tornat a tenir contacte. Nosaltres no teníem cap mena de connexió, personalment sí, però mai se’ns havia acudit utilitzar-la.
X: Hi ha moltes persones que ens diuen “No m’ho esperava, no m’imaginava ni en somnis veure’t a tu fent això”, i això mola.
A: No és que haguem fet arqueologia sonora ni vital, sinó que sempre hem anat amb un perfil molt baix, però fent sempre el mateix…
N: Parleu molt de la facultat, us dediqueu tots tres al periodisme? Perquè és curiós, no, tenir un grup estant també a l’altra banda…?
X: Això en part mola, no, que et fotin canya?
A: Jo crec que és refrectari ser periodista cultural i tenir un grup. Sembla que ens toqui anar a buscar vinils raríssims, en lloc d’agafar una guitarra. Alguns companys van per aquí i em sembla molt bé. I per això estem tan engrescats amb aquest tema. Cap dels tres hauria d’estar aquí amb una guitarra penjada o tocant la bateria… Familiares y amigos preocupados por su estado de salud… Ara hi ha crítics que treballen amb el Rafa i que de cop han de jutjar el disc.
R: Jo diria que per sort el disc surt en un moment en què no sóc el seu cap… Segueixo a El Periódico, l’Antonio és free-lance, i el Xavi treballa en un ajuntament. Aquesta possible contradicció amb el periodisme no me la plantejo. L’allau d’informació que rebo per la feina em pot fer refractari a determinades qüestions de la indústria, però no al fet de tocar. Per exemple no em ficaria mai a segons quina companyia, no treuria el disc segons com… Potser és producte dels anys que porto dedicant-m’hi, no ho sé. Jo el que tinc ganes és de posarme a tocar en sortir de treballar.
N: Arriba el bonic moment de l’entrevista en què toca que us etiqueti. He trobat al Myspace que un periodista diu que feu pop d’esquerres. M’ha fet força gràcia. Us agrada o què?
A: Ostres, aquesta no és nostra! Nosaltres diem que fem popbailongo. Al Myspace hi ha alguna nota que hem redactat els tres, però aquesta no…
R: No em repugna, eh? Això no ho pots triar. És veritat que el grup probablement ha tingut una deriva ideològica -quant a lletres-, durant els últims anys. En realitat perquè durant molts anys cantàvem en anglès i no havíem arribat ni a fer lletres…
X: Home, això no és veritat…!
R: Home, sí, Xavi, hem tocat cançons que no tenien lletra, i les hem gravat…
N: Jo feia temps que no sentia cap referència al sandinisme en una cançó, per exemple…
X: Sí, però potser és més una qüestió temporal, la crònica d’una decepció.
R: Pensàvem més en els Clash que en Carlos Mejía Godoy y los de Palacagüina, la veritat… Nosaltres a l’època que ens vam conèixer era l’època del Nicaragua Rock.
A: Has d’escriure una cançó i posar-hi lletra i és clar… estem tots prop dels quaranta anys, de què escrius? No pots parlar de l’amor adolescent, perquè les seves dones dirien alguna cosa…
X: “¿Quién es Sandy y en qué instituto dices que estudia?”
A: Si no és amor, que és el 90% del pop mundial, et queda la política, o el costumisme, o vinyetes post-adolescents d’un estiu… O el surrealisme. És a dir, paseando por el bulevar rollo Donosti Sound o en plan Niño Gusano, de la mujer portuguesa con bigote de gato…
R: És una cosa que t’ha de sortir natural. I a nosaltres aquestes altres coses no ens surten naturals.
A: Per tant et queda la contingència. Tenim una cançó que es diu “El empleado del mes”, en una altra parlem del sandinisme i sobre què va ser créixer als 80. Poc a poc, cançó a cançó, veus que aquesta temàtica té un pes. Però és que a més, nosaltres veiem molts més telenotícies que culebrots, i per tant ens interessen molt més aquest tipus de coses. Però no és un discurs previ.
X: De fet hi ha lletres escrites deu minuts abans d’entrar a l’estudi.
N: Però sí que parleu d’amor. A “Vietnam sentimental” feu un repàs del que és una ruptura de parella que…
X: Aquesta cançó té un component de geo-política, també. Estàs parlant d’una cosa i parles de l’altra.
A: Això ve d’una imatge, que hi ha relacions amoroses que semblen un Vietnam, en el sentit de l’empantament, em retiro d’Irak o em quedo? Envio més tropes o me’n vaig? La similitud era prou poderosa per desenvolupar una lletra. A vegades no hi ha manera, si me’n vaig, malament, si em quedo, també. A més tot són trampes i atemptats.
N: Canviem de tema. Com definiríeu el vostre directe?
R: Jo he arribat a la conclusió que el nostre directe funciona o no segons la reacció del públic. Si al primer acudit riuen, tot va bé. Si no, la cosa va trabada. Tenim un directe bastant espontani.
X: Fins i tot és espontània la manera de tocar l’acord… A mi m’agrada molt mirar la gent mentre toco, i veure somriures. Prefereixo això que una gran concentració.
R: Hi ha coses que tenim clares: estem allà per passar-ho bé i perquè la gent ho passi bé. Volem tocar les nostres cançons i el sentit últim és no amargar-li la nit a ningú, vull dir que no sacrifiquem una tonteria que se’ns acut en aquell moment perquè igual la caguem. Sacrifiquem la precisió per la màgia… Que la caguem a sac? Sí.
A: Quan parlàvem dels grups que es deien “Los”, la seva intenció era fer ballar i divertir. Això no vol dir que no ens agradin els tios que fan coses interessants, o que necessiten introspecció.
X: O que et volen torturar, directament.
A: Exacte. Però nosaltres no venim d’aquesta tradició. Fem 1,2,3,4! i a partir d’aquí entres en un món de codis compartits, i el públic ja sap què hi ha: una estrofa, que la cançó dura dos minuts, … Els codis són tan obvis que ens permeten comunicar, i podem equivocar-nos i que el públic no se senti castigat pels errors tècnics, etc.
R: Hi ha una certa idea d’interpel·lació directa.
N: I el tipus de lletres que dèiem, que tenen cert contingut polític o social… demanen més concentració per part de la gent?
R: El que demana és més concentració del tècnic de so perquè s’entenguin bé les lletres! Per nosaltres és molt important. Però tampoc no demanem res especial a la gent. M’agrada la sensació que la gent pensi que podríem estar tocant sense escenari. Ens agrada parlar, potser en excés…
N: A cada entrevista intento enunciar una teoria absurda (o no). La d’avui podria ser que hi ha dos tipus de grups, els que podrien tocar sense escenari, com vosaltres, i els que podrien tocar sense públic, perquè no els fan ni cas?
A: No me tires de la lengua… Jo tinc una creuada personal amb això, fins i tot paròdica…. És curiós el tema de les veus, ens ha passat amb el Santi [amb qui han gravat el disc] i amb altra gent, que ha crescut als 90, i que s’estranya que vulguem tenir les veus en primer terme. Perquè s’entenguin les lletres, per res més. Però durant una dècada la veu ha estat un instrument més.
R: Per exemple no entenc per què haig de llegir les lletres d’un grup que canta en català o castellà al llibret. En anglès, sí. Això en qualsevol altre gènere de la música popular és inaudit. Menys l’òpera, on la lletra també costa d’entendre. De fet nosaltres hem fet una cançó sobre això, que parla de cantautors. D’alguna manera podríem tocar sense públic perquè als assajos ens ho passem molt bé. Moltes vegades veiem segons quin grup i pensem “qué malament s’ho han de passar assajant!”
A: Veus un tema de catorze minuts, allà mirant a terra, i penses, “si això és el directe, com ha de ser l’assaig!” Has de repetir-ho cinquanta vegades…
R: Jo després de deu hores de treballar no em tanco en un local d’assaig amb tres paios per mirarme la punta de les converse…
X: Instrumentalment no ens distingim per la tècnica, però en els últims anys hem millorat i intentem suplir-ho amb cert desvergonyiment.
R: Ells estan aprenent a tocar malament sense mirar les cordes.
A: Per exemple, l’altre dia vam tocar fatal [Plaça Odissea, Maremagnum], però en el fons ho compenses. Per exemple, un dels nostres referents és Jonathan Richman, i una cosa que li hem intentat copiar directament, perquè hem anat a tots els seus concerts, és començar quatre vegades una cançó, parar-la, xerrar amb l’altre… Aquest tipus de deconstrucció ens agrada. Ensenyar una mica les cartes.
R: No considerem el concert una estructura tancada.
X: La idea seria tocar menys i intentar comunicar més.
A: També t’hem de dir, ja que sembles de confiança, que érem quatre i el guitarrista bo va marxar.
R: I vam dir, o ens separem o ens inventem un discurs propi…
A: I anem coneixent gent que té la mateixa relació complexa amb la tècnica….
X: Per això va ser fantàstic anar a Sant Feliu i conèixer gent com en Santi i el seu germà, que els preguntaves: “però tu ets músic?” I et deien: “no, jo ho intento”.
R: I ell és bastant virtuós, o sigui que…
A: T’estalviarem les estampes de ridícul musical que vam fer davant d’ell… I el tio ho va aprofitar i devia pensar: “no saben tocar però tenen una idea”.
X: Les cançons s’aguanten, aquesta és la gràcia.
A: Como un hijo tonto.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.