Nat 41 nov_07 Ramon Faura
Ens interessem per autors titllats d’escombraria
Per situar al lector, podríem dir que Brossa Quartet de Corda (integrat per Aleix Puig, violí; Pere Bartolomé, violí; Imma Lluch, viola i Oleguer Aymamí, violoncel) prové del món de la música clàssica. Tanmateix, la seva forma de comprendre i fer música els ha portat a tota mena de col·laboracions externes, ampliant allò que sovint s’entén com a música clàssica. Des de la seva formació l’any 2004 han tractat de confeccionar un repertori heterodox, i també una manera heterodoxa d’interpretar-lo, que s’allunya del que és habitual escoltar en els circuits de música clàssica. En certa manera l’experiment tracta de recuperar aquelles músiques menystingudes pels canons clàssics més conservadors.
Brossa pot fer referència a varies coses, imagino…
Sí… la idea neix com a acte reflex contra els prejudicis dels estudis de música clàssica. “Contra” en el sentit creatiu, és clar. Neix amb una voluntat de fer interactuar diverses músiques i també l’art. Brossa, doncs, com a música escombraria: ens deixem d’interessar per aquells autors canònics que es programen sempre i a tot arreu, i ens interessem per aquells autors que fins i tot han estat titllats d’escombraria. I després, evidentment, també per Joan Brossa i les seves accions musicals. Brossa, com a gran melòman que era, va fer moltes coses en relació a la música. En les seves composicions escrites hi posava tot allò que és escena i que mai s’escriu: arriba el pianista, seu a la cadira, obre i tanca la tapa quatre vegades, toca la peça, guixa uns números al piano… Accions poètiques que eren musicals i també visuals.
La vostra (la teva) formació musical és clàssica…
Sí, sí… Estudis musicals normals dins de la trajectòria de clàssica.
I com va això?
Comences de petit, quan ni te n’adones, vas fent i arriba un moment que et planteges dedicar-t’hi. Un dels problemes, al menys amb l’anterior pla, el de 1966, és que el tractament dels coneixements teòrics, més enllà de la pràctica musical és molt deficient. En el meu cas, després dels estudis clàssics vaig estudiar sociologia per tractar d’equilibrar-ho. Ara amb l’ESMUC ha canviat. És veritat que el pla actual té certes mancances, ha estat molt criticat, però comparativament és molt més satisfactori. Així com els formats pel pla del 66 ens hem d’obrir mentalment per compte propi, ara l’ESMUC té molt clar que la música clàssica no s’acaba en el que s’havia dit fins ara.
Els estudis de clàssica inclouen contemporanis com Boulez, Stockhausen, Berio?
Ara es té en compte molt més que fa deu anys. Abans era tingut per molt secundari. Qui s’interessava era perquè seguia una línia molt especialitzada. La tradició era no tractar aquesta música, considerar-la com no-música, dir que era soroll, … Això comporta que els compositors contemporanis, fins i tot els més consolidats, trobin moltes dificultats perquè s’estrenin les seves obres.
Com a produccions pròpies, quines coses heu fet?
Fins ara hem muntat tres espectacles, tres accions musicals. Conceptuals i visuals, a part de musicals. Primer, He posat la lluna al tocadiscos, un concert poètico-musical estrenat el 2005. Després Mos-art, que vam estrenar-la el 2006 i l’última, d’aquest 2007, Músiques de l’Holocaust. He posat la lluna al tocadiscos era música contemporània amb una visió oberta, ja que agafàvem des de música pop de l’Elvis Costello fins a música contemporània de Bruno Maderna, Xavier Monsalvatge o Philip Glass… tot això ho barrejàvem amb poesia contemporània del segle XX. Ho fèiem amb una actriu i un cantant de rock. Això va ser el primer que vam fer… El segon espectacle va ser Mos-Art. Va sorgir d’un encàrrec concret: fer una revisió de l’obra de Mozart en motiu del seu centenari. Com Mozart, en principi, no forma part del repertori que ens agrada tocar com a Brossa quartet de corda (una altra cosa és personalment cada un de nosaltres) en vam fer una revisió en clau de teatre contemporani. No agressiva, però sí en clau d’ironia i, sobretot, des de la desmitificació de la idea que es té de Mozart, sobre el mite de la seva genialitat. Ho relacionàvem amb les verdures, amb la cuina. A mesura que anàvem tocant obres de Mozart, amb un cantant d’òpera bastant histriònic, anàvem construint un tòtem de Mozart fet amb verdures… Després de l’espectacle va haver-hi una xerrada-debat i ens vam trobar amb diferents actituds. Nosaltres dèiem, que el re-actualitzàvem. El convertíem amb allò que volíem i fèiem broma, sí, però no escarni de la seva música. Certa gent del públic (era un cicle de música clàssica amb majúscules, diríem) es van ofendre, concretament dues persones…
Dues persones com cal…
Sí, com cal…. hahahaha!… doncs sí, dues o tres persones com cal que estaven ofeses. En el debat, molt interessant, els dèiem que Mozart és el compositor amb qui més es pot jugar…
Potser aquest és un dels problemes de la visió històrica, que fossilitza certes coses i, en certa mesura, les desnaturalitza,…
Sí, sí…. i en aquest cas, donàvem la nostra opinió, no tant de la música de Mozart que és magnífica, com del Mozart que hem estudiat. Des del punt de vista clàssic és una música que sempre està molt ben escrita, que fa el que li dóna la gana amb les estructures formals clàssiques i les porta a la perfecció… amb les accions que hi posàvem al mig, li donàvem la volta. Encara que en certs llocs no els cap al cap, troben que és massa, que Mozart no pot baixar del pedestal…
I l’espectacle que esteu fent ara?
El tercer espectacle, que ha tingut més repercussió que els anteriors, és Músiques de l’Holocaust, que estem fent ara. Vam estrenar-lo el febrer passat. Hem anat al Festival de Torroella, a la Porta Ferrada, al festival d’arrel tradicional de Manresa, i ara seguirem per arreu de Catalunya. En aquest cas ens situem a la frontera de la música folk. Col·laborem amb el Gregori Ferrer, un acordionista i l’actor Elies Barberà. Agafem cançons dels camps de concentració nazis que les víctimes utilitzaven per comunicar-se, per expressar-se, per revelar-se. Vam fer un treball de recerca, les vam escoltar, les vam adaptar a quartet de corda i acordió, i vam afegir textos de supervivents de l’holocaust.
Sobre el treball de recerca, aquestes cançons com estaven fixades?
Són cançons gravades de qualsevol manera. Després dels camps, alguns supervivents les van gravar com van poder.
I els textos són de les cançons o…
…no sempre, hem agafat textos d’escriptors que van sobreviure a l’holocaust, de Primo Levi, Amat-Piniella, i també d’altres textos de gent que no va patir l’holocaust però que en parlen, com Leon Felipe, Salvatore Cuasimodo, etc. L’Elies Barberà interpreta els textos i així, una concatenació de músiques i textos va perfilant tot l’espectacle.
No feu cap referència a tot allò de l’Entartete Kunst, la música degenerada?
En el nostre cas no ja que entenem que és una cosa ja revisada i rehabilitada. Hem agafat les músiques en minúscules, músiques populars, d’autor, de protesta que utilitzaven per reivindicar-se i criticar la situació en què es trobaven. És el cas d’una cançó molt curiosa escrita per un presoner dels camps, amb una melodia terriblement complexa de memoritzar. Quan la vam sentir, vam pensar que era molt rara. Després, llegint el perquè de la cançó, vam saber que la va fer especialment complexa perquè fos un exercici intel·lectual per a tots els seus companys, un exercici de memorització, per mantenir-se en forma, per mantenir la inquietud que els feia humans.
