Nat 41 nov_07 Olga Ábalos
(text complementari de l’article “La música i el poder”)
Carme Pardo proposava algunes accions per aconseguir aquesta discontinuïtat en el “continuum” i trencar així la relació d’avinença entre les formes de poder i la música: “Creant activitats que s’allunyin de les fomes de consumir imposades; desmarcant-nos de les fomes de distribució determinades; i fugint de formes d’organització sonora que són també totalitàries. Cal crear uns microentorns en aquest macroentorn en què ens movem”. I en aquesta empresa, l’art seria una forma de resistència i l’artista l’únic capaç de provocar la discontinuïtat gràcies a la seva condició de mutant, de saber canviar davant dels propis canvis de la societat. Si l’artista és “l’únic capaç de crear una originalitat i un camí alternatiu”, tots podem ser artistes si fem la nostra pròpia revolució. Una microacció. Altres, com Radiohead i Prince, tenen la capacitat de fer-ho gran amb la seva decisió de saltant-se els camins marcats. Els primers, permetent descarregar per internet el seu darrer disc, i el segon, regalant les seves noves cançons amb la premsa diària.
Popularment i des que va néixer el terme, ha estat l’”underground”, la dimensió oficiosa paral·lela al “mainstream” on s’han trobat les actitud més reaccionaries a les corrents majoritàries. Tradicionalment, en el submon musical les coses sempre han passat abans i amb més puresa per després acabar nodrint d’idees noves les tendències i modes de la superfície. Amb l’auge dels mitjans de comuncicació digitals i les noves tecnologies, l’underground ja no es pot associar a cap gènere musical en concret i la divisió entre els dos móns s’ha tornat difosa i sospitosa. Germán Lázaro, col·laborador i descobridor de rareses musicals a “Cuadernos de Jazz”, confia, però, en què “hi haurà “underground” sempre que es pugui triar, i encara que siguin quatre qui ho facin”, ja que és “quelcom inherent a la cultura”. El periodista musical Nando Cruz (“El Periódico de Catalunya”) situa l’underground “en una manera molt concreta d’arribar al públic i que implica passar per alt els canals oficials”. I continua: “Estic convençut que existeix l’underground. I encara més convençut que no té res a veure amb el que se’ns fa creure que és. No té res a veure amb els grups indies de segells petits. Això seria com dir que tots els equips de futbol de segona divisió juguen a futbol underground (…) [D’underground] N’hi ha i de molts estils diferents que funcionen per canals veritablement autònoms. Des d’escenes marginals (d’avantguarda realment experimental, de rock de garatge, de hardcore-punk, de rockabilly, de ska…) fins qualsevol músic (de rock tibetà, punk balcànic,…) que prové d’un país sense una indústria musical mínimament desenvolupada. D’aquests músics, en principi, mai en sabrem res”.
