Nat_31 març-abril 06 Jordi Turtós i Xavi Estrígana
Una breu història de la rumba catalana.
No s’ha escrit encara la història de la rumba catalana (la rumba de Barcelona) com es mereixeria aquest estil mestís, probablement –com diuen els més savis– l’últim estil musical sorgit d’una realitat urbana en el segle XX.
No s’ha fet perquè és difícil separar-se dels personalismes que la dominen i que durant anys i anys han conreat recels i suspicàcies que no han ajudat la rumba a sortir de l’àmbit tancat en què els gitanos catalans l’han mantingut, l’han conservat, però que també l’han aïllat.
D’altra banda, el món paio que tant la va ballar i jalear durant els 60 i a començament dels 70, després es va girar d’esquena i va estimar-se més altres arguments musicals que varen arribar amb la postmodernitat. Sigui com sigui, si la rumba catalana està viva és gràcies als gitanos catalans i només a ells.
Sobre qui va ser el pare de la rumba, les discussions arriben al nivell de les disquisicions taurines sense que ningú en tregui l’aigua clara. Realment la importància de la paternitat i maternitat de la rumba és, a hores d’ara, molt relativa. Els records dels més grans ens parlen del Orelles que practicava la rumba flamenca allà per les acaballes dels anys 40 amb un toc molt personal i distintiu. Hi ha qui recorda al Toqui per la seva particular incorporació del ritme a la manera d’esquinçar la guitarra. També es parla del pare del Pescaílla (Antonio González), l’Onclo Polla (també conegut com Onclo González) com un dels responsables d’una evolució en la manera de tocar la guitarra que el seu fill (i el seu germà, no oblidem a Juan González) va portar al territori en què Peret va desenvolupar el ventilador com cap altre i el va projectar cap a les llistes d’èxit i cap a un cert reconeixement internacional.
En Peret sempre diu que el ventilador (la peculiar forma d’esquinçar la guitarra, incorporant la percussió del cop de bombo i l’esquinçat del güiro cubà) no és u, sinó que cada cançó té el seu propi. Per tant, el llibre d’estil de la rumba encara restava obert i cadascú aportava la seva personalitat. Així el gran Chacho, un gitano elegant i ben plantat, va ser un altre d’aquells pioners que interpretava la rumba des del piano i que va dotar l’estil d’una obertura estilística important. Al seu voltant, a més, una plèiade de tocadors de palmes, guitarristes i percusionistes va calar gràcies a la televisió (espanyola, l’única) que, des de Miramar, va mostrar al país aquella irresistible invitació al ball, a l’humor i a la desinhibició total que era la rumba catalana.
Peret omple d’èxits els 60: “Una lágrima”, “El mig Amic”, “Lo mato”, “Borriquito”, “El gitano Anton”, “Pensant en tu”… Rumbes referencials que no troben resposta enlloc; rumbes sorgides de l’encreuament entre el rei del rock (Elvis Presley) i del rei del mambo (Pérez Prado) com sempre ha mantingut el mateix Peret. Retirat el Pescaílla rere l’ombra de la seva esposa, Lola Flores, Peret és el rei indiscutible, l’artista popular que es prodiga al cinema, qui rep el reconeixement internacional i qui porta la rumba arreu. La rumba formava part de la cultura pop de masses.
Els 70 van sofisticar l’estil gràcies a Los Amaya, els germans José i Delfín Amaya, que van enriquir la rumba amb un sentit melòdic hereu dels Beatles i del pop dels seixanta. A partir de hits com ara “Caramelos”, “Zapatero Remendón”,…. dins de, diguem-ne, l’ortodòxia rumbera, van arribar a temes com “Vete” o “Decidle a ella que vuelva”, autèntiques joies pop d’una època en la que la producció de Tony Ronald i la presència de músics com Josep Más “Kitflus”, Max Sunyer, Santi Arisa…. als enregistraments o com a grup de directe, va situar la rumba en un punt molt alt que, potser, no va tornar a tenir mai més. Al seu costat, Rumba Tres, van ser l’altre nom destacable d’aquella època en què l’arribada de la Salsa com a fenomen social des de Nova York (Fania All Stars com a paradigma) va significar també el principi del fi de la presència rumbera en l’interès del públic.
Gato Pérez, després d’haver-se rodat amb bandes pròximes al country (Slo Blo) i al rock laietà (Secta Sónica) va enregistrar Carabruta (Ocre-Belter, 1979) un disc extraordinari que, a la seva manera, va marcar un nou punt d’inflexió. El fet que a principis dels 80 en Peret deixa els escenaris per dedicar-se a la església evangèlica va deixar la rumba sense el nom de referència. Al mateix temps, l’èxit dels Amaya decreixia, en bona part per l’èxit que, a partir de la segona meitat dels 70, va tenir la rumba provinent de l’anomenat “sonido Caño Roto” que va disparar l’èxit de Las Grecas, Los Chichos, Los Chunguitos i la sèrie de grups que van farcir els 80 amb una rumba flamenca, carcelària, marginal i rotunda que va absorbir totes les mirades i tot l’interès d’un moment (el de la transició) en què el rock urbà va popularitzar una mirada diferent sobre allò que passava al carrer i que el franquisme havia perseguit sempre. L’estètica cutre i hortera que acompanyava aquella rumba flamenca va començar a trobar un lloc entre el gust general d’una audiència que es preparava per temps pitjors.
Enmig d’allò, en Gato Pérez va ser el gran catalitzador de la rumba catalana dels 80. La seva insaciable curiositat el va portar a aglutinar els més joves rumberos del barri de Gràcia. Com diu l’escriptor i periodista Marcos Ordóñez, en Gato Pérez era l’orella enganxada al terra, a l’asfalt de Barcelona. En Gato era la curiositat insaciable per conèixer el món de la rumba gitana i va ser l’unificador de les energies rumberes que es dispersaven en aquella dècada. Amb les Estrelles de Gràcia va ressuscitar un estil llatinitzant-lo amb la incorporació d’un clar accent salsero i caribeny. Els joves rumberos de Gràcia o del carrer de la Cera van veure en ell un fugida endavant que, a la llarga, es va demostrar contradictòria.
Ho va ser perquè artistes com en Mayito Fernández (un pianista cubà instal·lat a Barcelona) o el Chango (un dels gitanos graciencs més salseros) van afegir-se a la tasca d’incorporar ritmes llatins a la rumba catalana fins ficar-la en una cruïlla de la qual no va saber sortir-se’n.
La mort de Gato (el 18 d’octubre de 1990) va ser un cop dur. Al temps que la tornada de Peret als escenaris i la Barcelona pre-olímpica, van donar un nou alè a la rumba. Va ser un breu període de popularitat que, de la mà de Los Manolos, la rumba catalana va tornar a instal·lar-se en les llistes d’èxits. Grups com els Chipen o Ai Ai Ai, artistes com Ramonet i la incorporació de l’escena de la rumba i el garrotin lleidatà (La Violeta, Marqués de Pota, Parrano, Beethoven, …), van agitar una escena que semblava ressorgir. Però tot va ser un miratge en un temps en què la proliferació de grups i formacions joves, hereves de Mano Negra, amants del reggae i crescudes en la familiaritat de la World Music més pròxima, van començar a posar en peu un discurs musical en què la rumba s’incorporava com a condiment que, poc a poc, esclataria, ja en el nou segle, com un dels signes d’identitat d’aquesta nova escena mestissa.
Pel mig, diferents intents per part dels gitanos catalans de tornar-li, a la rumba, el seu esplendor: Johnny Tarradellas (Ex –Chipen) va aglutinar tothom en el magnífic treball Som la Rumba (Zamfonia, 2000). Al barri de Gràcia, Sicus (Ex –Ai Ai Ai) va posar en peu Sabor de Gràcia i a Mataró en Rafalito va formar Paté de Rom de les cendres de Ai Ai Ai.
Però el públic en general i la societat catalana en particular es girava d’esquenes. La rumba catalana només sembla interessar (com un element més, no com a essència) al públic jove que l’escena mestissa ha incorporat, des de Dusminguet a Ojos de Brujo. La llista és enorme: Gertrudis, Andreu i els rumberus, La Sinfónica de Gavà, Cheb Balowski, … Noms que incorporen el ventilador empentats per la necessitat d’afegir la pròpia denominació d’origen que ajudi a localitzar el seu estil mestís i universalista.
La rumba catalana continua viva, als barris de Barcelona de Mataró, de Lleida i Balaguer, de Figueres o Perpinyà, però viu de portes endins, a les cases dels gitanos catalans que des de fa cinc segles, parlen i pensen en català, mentre que la resta del país ens neguem a reconèixer-los com es mereixen.
Assignatura pendent
És important saber qui va ser el pare de la rumba? Qui va inventar el ventilador? Qui és millor o pitjor? Qui va copiar a qui? Qui va posar més?… Aquestes i moltes altres preguntes han llastat, amb el temps, la rumba catalana. Mentre que, potser, la pregunta més important és: Per què la rumba catalana no ha reixit? Per què no reconeixem ja la seva importància, sinò la seva presència dins la música popular catalana dels últims cinquanta anys? Potser la resposta (o respostes) ens hauria d’avergonyir. Sense arribar a parlar de racisme, encara hauriem de fer-nos mirar la nostra relació històrica amb els gitanos catalans.
Curiós perquè en el període del 1965 al 1975, l’època daurada del pop, la rumba catalana gràcies a Peret, Chacho, el Pescaílla, Los Amaya, Rumba Tres, … va ser realment popular. Sonava a la ràdio, va entrar (tímidament) a les llistes d’èxits, es mostrava a la televisió sense prejudicis i Peret la portava pel món. Evidentment, des de les actituds del progressisme dels 70 fins les de la postmodernitat dels 80, el menyspreu per la rumba es va fer molt evident. Ni tan sols a Gato Pérez se li va donar l’atenció que es mereixia en el seu temps, en aquella època que aventurava futurs mestissatges amb el güiro a la mà alimentant l’autoestima dels gitanets de Gràcia, Hostafranchs o del carrer de la Cera, mentre feia i desfeia amb ells la rumba dels 80. La Rumba catalana és encara una assignatura pendent de la cultura catalana contemporània, un pou d’incomprensió i un oblit injust. Les joves generacions del mestissatge català només utilitzen la rumba i el ventilador com a condiment per asegurar una certa denominació d’orígen, però ells no estan resuscitant la rumba; en absolut. És magnífic veure com Ramón Giménez, el gitano d’Ojos de Brujo, ventila i aporta al grup un caràcter indiscutible. O com els grups mestissos de la rumba, diguem-ne vertical o alternativa, rescaten elements de la rumba original. Però mentre els gitanos catalans no afrontin definitivament, sense pors ni manies aquest estil seu, únic, i el reprenguin amb la seva personalitat, poc farà la rumba per seguir sent un estil de futur. Són ells els que tenen la última paraula, els que poden treure-la de l’aïllament, portar-la de nou als escenaris i fer d’ella l’estil popular que va ser. JT
La rumba alternativa.
Podem trobar en el nostre racó mediterrani un estil transversal on reconèixer la nostra tradició musical i fomentar nous sons, crear noves escenes on públic i músics se sentin mútuament reconeguts? Si la resposta pot ser afirmativa en algun cas, aquest és sense cap mena de dubte el de la rumba. Xavi Estrígana
So mediterrani provinent de l’evolució del flamenc amb bases caribenyes, originat al nostre país, ha estat l’estil que ha encapçalat els darrers 25 anys l’anomenat mestissatge musical, o de fusió de les tradicions pròpies amb els més avançats sons internacionals. Però el que ens interessa ara, el que volem destacar, és la nova generació de rumba alternativa.
Darrera les passes iniciades pel denominat so Barcelona i el mestissatge exportat a mig món, tota una nova fornada d’aquests músics que venen d’estils tan variats com el punk, el pop, l’electrònica o el hip-hop, ha vist en la rumba un codi genètic comú on retrobar les seves arrels musicals i evolucionar-les amb els sons internacionals. La nova escena és definida perquè pocs dels músics que la fan poden ésser considerats rumberos exclusivament, però han estat reconeguts pel públic nacional com a propis, on s’hi reconeixen, i tanmateix són reclamats en els escenaris internacionals com a creadors de flamenc urbà contemporani.
Coincideixen en la seva mirada i actituds davant la indústria i la seva manera de crear, comparteixen una nova visió de les noves tecnologies, o d’arts com el grafisme urbà. El seu so parteix de Kiko Veneno i Pata Negra d’una banda, i per l’altra del Gato Perez, Los Amaya, Chunguitos o Chichos, generant sons més enllà de la rumba tradicional. Grups com Ojos de Brujo, Muchachito Bombo Infierno, Martingala o Gertrudis representen l’avantguarda d’aquesta nova escena. Tot i que l’àrea geogràfica d’aquesta nova rumba s’estén pel panorama nacional, l’epicentre creatiu i de generació d’aquests nous estils, podem dir que és novament Barcelona i la seva àrea metropolitana, sent hereus del mestissatge, o evolucionant cap a una fusió de ritmes més propers.
Per constatar la vitalitat d’aquesta nova escena us presentem bandes emergents que representen diverses òptiques de les noves tendències en el “mondo rumba”. N’hi ha més, però d’aquests en sentireu a parlar. Ens responen al següent qüestionari:
a. Per què Rumba? Com hi arribeu?
b. Quines han estat les vostres influències?
c. Què podeu recomanar de rumba actual?
JALEO REAL
Un dels grups més autènticament rumberos en la seva totalitat. Rumba de carrer en estat pur, so autèntic de metròpoli urbana. Lideren la part més desparracada de la rumba de pati de veïns. Editen el seu primer treball Pichica (Ventilador music) i amenacen fronteres enllà amb “liar-la”. Ens contesta Sito, cantant de Jaleo Real.
a. La rumba és un estil que hem mamat al barri des de petits i ens permet fer música festiva, divertida, en la que ens reconeixem i sentim còmodes.
b. Clàssics com Chunguitos, Chichos, rumberos catalans com Toni el Gitano o el gran Camarón passant per Kiko y Pata Negra.
c. A part de revisar els clàssics, Ojos de Brujo, Pantanito o el Tío Montero.
LA SINFÓNICA DE GAVÁ
Mestres de la fina ironia en les seves lletres (els podeu recordar amb Azucarillo Kings), preparen el que serà el seu nou treball Rumba y Delincuencia, on des d’una òptica, si voleu, pop-canalla, es transformen en veritables hereus contemporanis dels Amaya, Els Chichos, o els Chunguitos, i versionen a alguns d’ells, oferint una proposta eclèctica per a paladars educats en l’univers musical. Parlem amb Carles Mestre, frontman de La Sinfónica.
a. Tot i que no ens considerem un grup exclusivament rumbero, va començar com un divertimento fent versions de clàssics de la rumba.
b. A nivell instrumental el nostre so prové de gent com Los Amaya o el primer Peret. Les nostres lletres mamen del gran Gato Pérez.
c. Recomano les rumbes d’Albert Pla, o del Gitano de Balaguer.
COSTO RICO
Exemple de com les bandes considerades del so barceloní s’acosten a la rumba mitjançant viatges que també transporten al reggae. Al seu primer treball, El patio, ataquen la rumba més clarament que en el seu nou disc Cosas Ricas (Ventilador Music), que presenten ara a nivell internacional.
LA TROBA KUNG-FÚ
Nou projecte de “música de vinya per ballar podant” que compta a les seves files amb En Joan Garriga (Dusminguet, Xerramequs Tiquis Miquis…) que ha col·laborat amb músics com Amparanoia, Papá Chao, o tants d’altres, i té temps per produir bandes com Rauxa (a tenir en compte) o preparar la seva nova aventura discogràfica, trufada de rumbes de carrer, sons balcànics o dubs instrumentals.
Mestissatge sònic en majúscules, referència insalvable. Contesta Joan Garriga:
a. És una música festiva que entre els músics d’aquí surt espontàniament als camerinos o a la “furgo”. Es un estil bàsic que sempre està allà.
b. A El Gato, sempre l’he tingut proper, però també als Gitanos de Perpinyà o a Los Amaya.
c. Recomano el disc dels Patriarca de la Rumba perquè fan rumba bàsica i força hipnòtica, so clàssic modernitzat, veu i ritme purs.
Són molts més (com les DES+KARADAS, els GAZPACHO, ANDREU I ELS RUMBERUS, EL TÍO CARLOS o la FAMÍLIA RUSTIKA), els que s’acosten musicalment a un estil que públic i creadors comencen a considerar com el més propi i autèntic de la nostra cultura musical. La rumba sempre ha estat aquí, però compte, ara més diversa i fecunda que mai. En breu, es publicarà un recopilatori d’aquesta nova generació de músics rumberos: Rambla Rumble Rumba! X.E
