Nat 42 gen_08 Ramon Faura
Nadales
Un invent més son les nadales actualitzades. Tot té una data fundacional. Sovint cau en ple segle XIX ja que el segle XIX és burgés; i ja se sap, així com els cavallers s’aferraven a l’heràldica i al mite, els burgesos es sustenten sobre la tradició. La diferència és important: el mite fabula passats poètics, la tradició inventa coartades útils. En tot cas, la pregunta és una: És lícit que uns, autoanomenats rockers (amb accent a la e) gravin i publiquin un disc de nadales? A fi de comptes, tots sabem quina mena de gènere és la nadala. Tots sabem que la nadala, per definició, és un gènere repulsiu. Na-da-la: nom estúpid en la seva mateixa fonètica. La tovesa feta música. La hipocresia elevada a categoria estètica. L’únic gènere musical que pot ser interpretat per sords; a fi de comptes l’únic que val és la seva finalitat reconfortativa.
El tribut a no es sap què ho justificaria tot. Algú té algun bon record al respecte? Zambombas, panderetes de plàstic decorades amb pastorets de cap gran i ulls estràbics que sonen a venedor ambulant de rellotges i quincalleria. Uns es plantegen prohibir el vel a les escoles mentre els altres insisteixen en emmetzinar l’aire amb laments disfressats d’eufòria. Una nadala és una sintonia publicitària: la sintonia publicitària de la multinacional més nociva que es coneix al planeta. La mateixa multinacional que titlla de malalts els homosexuals, que prohibeix l’ús de preservatius (i condemna a mig planeta a emmalaltir de sida), que trafica amb armes, que practica la desobediència civil en estats democràtics, que beneeix dictadures cruentes.
Tornem als rockers (amb accent a la e): Algú recorda el xoc que va suposar la primera aparició d’Elvis Presley a la televisió? Nombroses lligues morals es van llençar al carrer a cremar els seus discos. Un fenomen similar a quan Lennon va dir allò sobre Jesucrist. Multituds de fonamentalistes cristians cremant edicions dels Beatles (primeres edicions!). O els avui tan depauperats Rolling Stones i la seva simpatia pel diable. O els pactes estranys de Jimmy Page, de Robert Johnson. La fotografia de Johnny Rotten crucificat… etc. Que què dieu? Ah, sí!… d’acord… ok… molts grans compositors del repertori clàssic s’han inspirat en el gènere: Bach, Mozart… és cert, sí… uns altres temps. Temps diferents… crec. També Miquel Àngel va pintar un judici final i Rafael unes quantes madones… i Bernini va esculpir èxtasis voluptuosos. Tanmateix, a banda del fet que en aquells anys encara no es tenia molt clar que la terra fos rodona i donés voltes sobre si mateixa i respecte del sol, a banda del context cultural, el talent estètic transcendia en molt la finalitat proselitista dels encàrrecs. De fet, si un talent com el de Bach hagués participat en aquest disc de nadales, potser no hauria calgut escriure aquesta columna.
