Nat 44 mai_08 Ramon Faura
A favor de l’autonomia mental
I és que la gent es lia que dóna gust… Així, alguns, obsessionats ara en combatre la impunitat amb què, suposadament, actua el SGAE, desqualifiquen també, i ja de passada, el concepte “autor”. No vull parlar del SGAE, però sí vull parlar de la paraula “autor”. La modernitat neix quan algú s’inventa la paraula “autor”, cap allà el 1420… a Florència. Molt més tard, ja al segle XX, a finals dels anys 50, però especialment als anys 60 -uns anys fructífers i gloriosos, però també replets de beneits- es posa de moda qüestionar la figura d’autor… els happenings, les performances… S’instaura així una de les majors demagògies de l’art contemporani: la intervenció del públic a l’obra d’art. La seva democratització, diuen alguns, COM SI EL TALENT FOS UN DRET CIVIL. I no és que estigui en contra de la intervenció del públic a l’obra d’art, sinó perquè molt abans de l’Allan Kaprow o de Wolf Vostell, el públic ja intervenia en l’obra d’art. El simple fet de mirar (no només veure) una tela pintada és ja una intervenció… I no cal dir comentar-la després. Cada un dels agents que participa en el diàleg artístic ho fa des la seva especificitat. Diluir conscientment aquestes especificitats és atractiu, però a la llarga s’ha revelat estèril: els artistes ens donen obres inacabades, la incompetència dels neòfits espatlla el resultat. I TOT ENS SURT MÉS CAR. Andy Warhol, que era més llest que la gana, ja se’n va riure d’això cap allà l’any 1962. Va pintar la sèrie dels “Do it yourself”, on el dibuix deixava àrees en blanc amb uns numerets que indicaven amb quin color l’espectador havia de pintar-les: COM SI L’ESPECTADOR FOS “GILIPOLLAS”. Si l’any 1900, la paraula “autor” hagués estat ben blindada, un ésser tan repugnant com la germana de Nietzsche, per exemple, no hagués pogut deformar i tergiversar tots els textos no publicats ni editats, i construir un fals al·legat sobre el que després anomenarien Nacional Socialisme. És a dir, amb uns drets d’autor regulats, Hitler mai s’hauria pogut inventar un llibre com La voluntat de poder. A tots els enrotllats anti-autor els fa molta gràcia la imatge “democràtica” d’un internauta descarregant-se música gratuïta… El problema no és aquest, que se la baixi, em sembla fantàstic… FALTARIA MÉS!… El problema és que la Benetton o La Caixa utilitzin l’obra d’algú, impunement, per a fins estrictament depredadors. Com s’ha demostrat que el principal instint de l’home rau en SER CONILL, és a dir, actuar des del linxament, fer mal sense donar la cara, llançar ampolles als futbolistes des de l’anonimat de la grada, Fuenteovejuna todos a una versió Big Brother, doncs… la idea que cadascú sigui amo de les seves paraules no está malament. Lliure i responsable. Fets i paraules amb un autor darrera també és una garantia que el pensament es mou. Saber amb QUI es parla. No és el mateix jugar a la bohèmia quan el teu pare té una petrolera que quan el teu pare fa xapes al Barça.
