Nat 44 mai_08 Marta Solé
“Que deixin treballar al músic com deixen treballar al lampista”
Una història d’extrarradi al volant d’un 124. Records d’un suburbi que la gran ciutat ha fagocitat però que segueix existint a la memòria i als carrers. Què en queda de tot això sota l’asfalt de la Barcelona ultramoderna? De tot això parlem amb Edu Chifoni i Dani Lillo, d’Electroputas.
El Justo Molinero ja us ha felicitat?
EDU: Qui? Nooo, nooo. Hem estat a la seva tele, dues vegades a més. Però no ens ha felicitat.
DANI: No ha habido la bendición, jeje.
Las Grecas, Triana, Camarón… Quin és el criteri?
EDU: A la web d’XX Records, que som nosaltres, estem penjant remixos que hem fet de cançons, per dir-ho d’alguna manera populars. Però 124 és un disc que surt de dir primer “fem aquestes versions”, per després canviar i fer uns temes totalment nous, temes nostres. Al disc no fem servir cap tema -excepte unes veus de Peret- ni de Los Chichos ni de Los Chunguitos. Sí que ho fem a la sessió d’Electroputas, la que serà… (a Dani) Tenemos que ponerle nombre a la gira, yo había pensado en “Rodaje”, de momento, no? Vamos a darle el rodaje al 124. Però en el 124 sí que ens hem concentrat en fer un disc que és tot nostre, tret d’uns samples de veu però que no defineixen la cançó. És una història que s’explica.
Com heu arribat a aquest disc?
EDU: Buf! Amb molts patiments perquè el disc ens l’hem fet nosaltres sencer, i ara és la nostra eina per començar a lluitar al món de taurons que és el de la música. Hi hem arribat amb esforç, hem creat la nostra pròpia empresa i d’aquesta manera volem continuar i anar creixent.
Pinker Tones, l.u.v.e., Electroputas… Està passant alguna cosa nova a Barcelona?
EDU: Jo crec que a Barcelona sempre estan passant coses, el que passa és que aquí ja veus què fan amb la música: tancar locals. Nosaltres hem marxat a viure fora de Barcelona per això.
Quines propostes constructives farieu per millorar la situació actual de la música i els músics?
EDU: Que deixin viure el músic com deixen viure el senyor que té una botiga o el que és lampista.
DANI: Que el músico pueda tocar y ganarse la vida.
EDU: A Barna, avui ho comentàvem amb el Dani, no sabem on tocar. Hi ha molt pocs nuclis de música. Avui venia en metro i se m’ha quedat la imatge dels Músics al Metro, se me pone la piel de gallina, es alucinante…
DANI: Pues pasan un examen, eh?
EDU: És molt fort, la professió de músic… Nosaltres portem dos anys vivint d’Electroputas, sense disc, malvivint molt.
DANI: Y se acaban los conciertos porque si aspiras a tocar en algún festival, aunque la gente te haya escuchado o te haya venido a ver, si no les das el disco en la mano es como si no existieses.
EDU: Si no tens un disc no ets ningú. El segell ara està completament enfocat cap a Electroputas però d’aquí uns mesos començarem a treure referències de gent que, com nosaltres, tenen uns mitjans mínims però que artísticament fan un treball bo.
DANI: Por filosofía te entiendes con ellos y se puede trabajar.
EDU: Les associacions artístiques existeixen, són reals i cada vegada ho seran més. Si no anem de la mà, que és el que passa aquí a Barna, la feina de músic no existeix. Jo una vegada em vaig apuntar a l’atur, perquè sóc guitarrista, i no em va trucar ningú! Devem de ser un dels oficis més il·legals, després de la prostitució. Tu vas a qualsevol lloc i et paguen sense IVA, tot en negre…
DANI: Y en sitios que te cagas, eh? Pa’ que veas.
EDU: Després les sales. Moltes no arrisquen res. No promocionen la música, aquí a Barcelona es promociona el negoci.
DANI: A hacer el cásting.
EDU: El cásting del metro, jaja.
De totes maneres, heu anat tocant a molts llocs i diferents…
EDU: Sí, alguna coseta. El que passa és que ara amb el disc endarrerit estem tancant coses molt a última hora però espero que aquest estiu tinguem bastants bolos. Al maig anirem a Tarragona, Granada, Bilbao. I aquí a Barcelona també tenim ganes de tocar. El que està aquí passant molt és, per posar l’exemple dels Pinker Tones que estan triomfant, ells primer han triomfat a fora…
L’electrònica està condemnada a ser el fill pròdig?
EDU: És bastant heavy. Nosaltres quan hem anat a tocar al guiri -Alemanya, França,…- la gent et tracta de puta mare.
DANI: ¡Te ven como a un músico! Te tratan de maravilla y vuelves aquí pensando “esto ha sido un sueñazo, esto es increíble”, y realmente es un concierto normal y corriente como deberían ser todos. Entre España y Francia la diferencia es mortal, así como Catalunya y Euskadi con el resto de España, en sonido, en material…
Tornant al tour que ha de començar…
EDU: El Rodaje.
DANI: Comenzar y no acabar.
… quines novetats introduireu al set?
DANI: Estamos en ello, barajando, y de momento va a ser sorpresa hasta para nosotros. Coreografía y escenografía va a ser difícil para este concierto.
EDU: Però algunes pintes sortiran.
Parlem del factor visual a Electroputas…
DANI: Yo no me dedicaba a esto y se quedaron ellos sin videojockey y me metí de lleno, montando pequeñas historias en directo, como el mismo disco lo es.
Con bastante sentido del humor por lo que hemos visto…
DANI: Sí, y usando mucho el dibujo animado, me gustan mucho las cosas caricaturescas y absurditas.
EDU: I que digui coses, com les està dient la música.
Ja esteu treballant en noves coses. Per on aniran els trets?
EDU: Ui, no sé si dir-t’ho. És electrònica, és Electroputas igual. Mira, t’explicaré, el Toni i jo hem heretat una col·lecció de discos, des de música clàssica a música disco dels anys 80, amb això estem treballant samplejant coses i començant a fer temes nous, però és una cosa que hem començat a fer per divertir-nos. De moment amb aquest 124 tirarem milles, milles. (A Dani) “Tira millas” también es un buen nombre para el tour, eh? Eso sí, cuando esté rodado. Quan tinguem calés anirem de gira amb un 124 maqueao, però de moment anem en tren.
124 està ple d’icones… Lola Flores, Gato Pérez, Los Chunguitos, Jimi Hedrix, Perros Callejeros, El Pico 2… són icones d’una època concreta. El 124 és una història de perifèria de Barcelona, és una història de barri amb els seus macarrilles, els xulos. També una mica l’experiència dels barris on ha viscut cadascun.
DANI: Grabado en la retina.
EDU: El Dame Veneno és una icona.
Són referents que, poc o molt, tothom té, i que ens desperten emocions; reconèixer que cantes las Grecas a la dutxa és una mica com sortir de l’armari.
EDU: Sí, sí, totalment.
DANI: Sí, sí, hay que ser consecuente. Con las imágenes pasa lo mismo, son una cosa que llevas dentro, a lo mejor no la vas a usar directamente pero sí que vas a poner ese pequeño guiño, o ese humor, para darlo a entender.
EDU: Cuenta además que nos ha pasado muchas veces que vamos a un sitio a tocar y ves a peña súper joven que está cantando “Dame Veneno”. Al sud és brutal, a la Industrial Copera de Granada es sabien totes les cançons, i aquí també perquè la cultura de la periferia continua existint, però d’una altra manera. El hip hop és un format perifèric.
DANI: Mitos y leyendas de los buenos.
EDU: És clar, i la idea era una mica captar aquesta història del quillo, que encara existeix però se li diu d’una altra manera.
DANI: Ahora a Santa Coloma llega el autobús pero cuando yo era chinorrisno, y los taxis te dejaban en el puente de Baró de Viver.
EDU: Cuando yo era chinorrisa a la calle Sant Pau no podías ir porque te atracaban y ahora el Raval está de moda en todo el mundo. És un disc que a la gent li agrada: te’l pots posar al matí, a la tarda o a la nit per anar a ballar.
PROPERS CONCERTS
3 may 2008, 2:00
fira de música al carrer vila-seca_tarragona
9 may 2008, 20:00
cafe la palma, madrid
10 may 2008, 1:00
sala fever_fiesta presentación bilborock 2008, bilbao
25 may 2008, 19:00
presentación 124_xxrecords sala de exposiciones niu, barcelona
30 may 2008, 3:00
sala el tren con dj chaman, granada
31 may 2008, 2:00
sala madchester, almería
