Nat 45 jul_08 Ramon Faura Coll
Contra la «passió»: “Oh la la, toujours Descartes!!!”
La raó ens fa lliures, l’instint no. I tanmateix, els alumnes que menys saben, més aferrissadament defensen l’instint personal. Contra el dictat dels doctes acadèmics, clamen per un món regit per la insubornable subjectivitat. Com si el mercat i el capital no s’acuressin a produir un amuntegament de subjectivitats àvides per “entrar en tromba” als grans magatzems. Insisteixen en confondre l’ensenyament acadèmic amb l’adoctrinament moral. El món universitari té molts dèficits, però per fortuna, no el de la uniformitat ideològica. La pugna entre professors fa que els alumnes rebin doctes opinions en franca discòrdia. I així, es produeix aquell ensenyament veritable que consisteix en inocular l’esperit del dubte i mai de la certesa.
El saber instintiu forma part d’un altre món, aliè al verb i que, per tant, mai pot debatre. El saber instintiu és individual, intransferible, no verbalitzable… traduir-lo en paraules és ballar arquitectura. És evident que en tot procés creatiu (incloc els processos amatoris) l’instint juga un paper fonamental com a veritable motor. En tot cas, un cop dita la seva (Déu sabrà en quins termes), desapareix del mapa i deixa que altres parts del cervell concretin la feina amb total llibertat.
Sense la coacció d’un inconscient, que molts cops (ai, quin greu!) no ve marcat per un trauma infantil, sinó per la pressió mediàtica de les radiofòrmules i les companyies telefòniques. Qualsevol estructura social que operi amb cultura i operi, per tant, amb el producte de procesos creatius on l’instint ha estat fonamental, no pot mai apel·lar l’instint i encara menys argumentar des de l’instint (per estructura social em refereixo a escoles, acadèmies, gestió, ministeri, publicació, promoció, etc).
Qui ha estudiat música (o ha parat molt l’orella i entén que escoltar música, abans que una “passió” és una “acció”) sap quin és el valor del Bisbal o el Raimon a banda del que diguin els diaris. Més enllà del plaer, l’aprenentatge dóna eines per poder compartir l’experiència estètica. És impossible explicar com flipa un riff de guitarra si no sabem què és un riff ni com sona una guitarra.
Lamentablement, aquells que no saben (penso en alguns dels meus alumnes) s’obstinen a defensar la no-educació com a garantia de llibertat. Greu error: el món no és un camp neutre. Allò que anomenem gust personal és una minuciosa construcció ideològica de classe (Marcel Duchamp). En la mesura que tot objecte estètic implica uns emissors i un receptors, l’ensenyament els ha d’incloure tots dos. Cal doncs, pensar en la formació de receptors (que no és el mateix que consumidors). Contra la coacció del mercat i contra l’imperi de la fal·làcia, la intuició serveix de ben poc. L’instint sap menjar i sap cagar, fins i tot sap matar o obtindre plaer, però en cap cas el·laborar eines crítiques.
