Nat 46 set_08 Ramon Faura Coll
POP i revolució (1ª part)
Diuen que els transtorns alimentaris d’Elvis Presley tenen el seu origen en una infància turmentada per la gana. Una gana de guerra civil en un país on paral·lelament a l’american way of life creixien a un ritme no inferior que a Calcuta, bosses de misèria extrema. L’entorn familiar del Rei del Rock’n roll pertanyia a l’estament dels white trash, casta de pàries pitjor situada que els negres. De fet, també es diu que la seva extracció absolutament marginal va permetre que un Elvis Presley amb 9 o 10 anys freqüentés els ambients de música negra on cap blanc entrava.
Ringo Starr dels Beatles, va aprendre a llegir al voltant dels 10 anys. Liverpool, com tothom sap, era bàsicament una concentració obrera que va créixer durant la revolució industrial. Lennon mateix, no va conèixer al seu pare, que era mariner i va viure sempre mig adoptat per la seva tia Mimi. Parlo de memòria.
Jimmy Hendrix, era mestís, mig negre mig indi, les dues ètnies més marginades d’EEUU. En el cas dels indis, a més, o exterminats o abocats a punta de canó a diluir-se en alcohol en reserves cada cop més petites que no tenien res a envejar als camps de treball nazis ni als assentaments on els israelians anihilen els palestins poc a poc.
Roger Daltrey, igual que Rod Stewart, entre d’altres, sempre s’ha enorgullit de la seva extracció working class. Bill Wymann dels Stones treballava de peó. A meitat dels anys seixanta, estava tan clar que el Pop era una revolta obrera, pacífica, que fins i tot els músics d’extracció burgesa – Mick Jagger, per exemple – tractaven d’imitar els accents marginals.
De fet, el primer cantant pop pijo que no amaga el seu accent és Syd Barrett, que sempre va presumir, sense dir-ho, d’una dicció perfecta des del punt de vista de la coacció cultural classista. El fet que un cantant pop, utilitzés l’accent poshy per cantar pop, no s’ha d’entendre com una negació del fonament obrer del pop, sinó tot el contrari: atorgar a la nova cultura basura de les classes treballadores, el pop, la dignitat de l’alta cultura. Una operació similar a la que Mozart emprèn amb l’òpera al segle XVIII, fent-la parlar en alemany i fent-la participar de temes molt poc “aristocràtics”. De fet, els Pink Floyd son dels primers en plantejar-se un pop més transcendent que la cançó consumible de tres minuts; és a dir, els primers en tractar de preservar l’essència revolucionària del pop, impossibilitant el seu packaging en mercaderia.
Pel que jo entenc, des de 1977 no té cap sentit parlar de “pop”, perquè ja no es tracta de música popular dirigida a individus amb unes orelles diferents a les del pare, sergent o cap de planta, sinó de música industrial (és a dir, confeccionada industrialment) i destinada al consum indiscriminat de les masses, que per definició són estúpides, dòcils i acrítiques.
Hi ha un llibre imprescindible per comprendre aquest ambient arrasat, és de 1932, i està escrit per Erskine Caldwell: Tabacco Road. Existeix una traducció en castellà de 2008 de l’editorial NAVONA: “El camino del tabaco”.
