Nat 49 mai_09 Ramon Faura Coll
Crítica musical contra l’etiquetatge industrial: Roy Carr i Tony Tyler
En una llibreria de vell hi he trobat una joia de 1976. Una guia il·lustrada dels Beatles editada per Lumen en la versió en castellà i escrita, en l’original anglès, per Roy Carr i Tony Tyler. Fa parella amb una altra guia dels Rolling Stones, publicada més o menys en els mateixos anys i que, en aquest cas, ja coneixia (i tenia). La compra, com és natural, m’ha provocat la lectura, tot i que ara no era un tema sobre el qual volia llegir. És una guia on s’hi ressenyen cada una de les edicions discogràfiques dels Beatles, cada single, EP i LP. No s’atura en la separació del quartet, sinó que continua després de 1970, ressenyant el que cada membre dels Beatles ha publicat en solitari.
És curiós veure la tranquil·litat amb què s’aborda el fenomen dels Beatles sis anys després de la separació, quan la seva música és a punt de caure en l’oblit (ja arriba el punk) i quan encara falten uns 20 anys per a la seva recuperació via britpop (anys 90), i consagració definitiva com a clàssics indiscutibles de la música del segle XX. Quatre anys abans, també, que l’assassinat de Lennon el convertís en un mite venerat com ara San Juan de la Cruz, Companys i, el seu principal competidor, Jesucrist.
A banda de l’interès documental, el text és molt bó i el rigor informatiu, impecable. El rerefons marxista de molts dels comentaris crítics ataca bàsicament l’orientalisme de Harrison i el sentimentalisme de Mc Cartney. Cançons com ara “Michelle” o “Yesterday”, són tirades per terra (m’han convençut, si encara no ho estava). L’anàlisi filomarxista no invalida el text, tot el contrari. Només els ignorants (o els malintencionats) defensen que de Marx ja no se’n pot treure res. En aquest cas, el marxisme confereix discurs als arguments dels autors, al marge de si coincidim o no amb allò que es diu sobre una cançó determinada. Hi abunden reflexions sobre la complicada relació amb la indústria fonogràfica, en concret, i amb els mitjans de producció capitalista, en general; sobre la coherència ideològica; sobre la seriositat o no dels músics a l’hora de comprometre’s en moviments contraculturals, experimentals o orientalistes. Cap renuncia a exigir al producte musical (comercial o no) una transcendència ideològica més enllà del pur efecte immediat. Els autors no es ressignen a parlar de música pop com a futilesa per entretenir cretins.
Però el que de veritat emociona és que gairebé mai apareix cap etiqueta estilística com a explicació concloent sobre la música. Es parla de la lletra, de l’harmonia, dels timbres i dels instruments, de la tecnologia, de les estratègies de màrqueting; però els autors mai cauen en l’error de creure que etiquetar les coses sigui dir res sobre les coses. La seva intel·ligència i sobretot la manca de rencor insà, els permet generar discurs sobre la música. I això és molt més important que intentar incidir en la compra o no d’un producte.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.