Nat 52 Nov_09. Xavi Guillaumes
Esperant l’hora per entrevistar el Xosé Aviñoa al seu despatx a la Universitat de Barcelona, tenia certa sensació d’estudiant que espera per a enfrontar-se a un examen oral mal preparat. I és que el Xosé no és un activista “de carrer” com altres que havia conegut. Respectat dins del món de la música acadèmica com a historiador, és conegut també per provocar recel entre determinats sectors de la música clàssica per ser poc complaent amb el seu acomodat ambient. “Tinc fama de ser una persona que denuncia molt. Quan faig conferències, sobretot en el món universitari, que és molt conservador, remoc molt les aigües. Això als estudiants els hi agrada, perquè estem acostumats a la idea de que això de la música és abaixar el cap”. De fet, destapat el cas Millet, creix la sensació que el món de la música acadèmica havia abaixat el cap molts anys; “No és cert que el músic sigui dòcil, però depèn molt dels diners públics i per això està molt sotmès. Tot i això, hi ha molta gent irritada pel cas Millet”. Potser massa tard… I és que més enllà de tractar amb uns caradures, tot plegat sembla conseqüència d’un error més de fons; “Era necessari tenir un orgue al Palau que val 150 milions de pessetes? Potser teníem altres necessitats, però la gent paga per mantenir un status, i la música acadèmica el que fa és servir a aquest status”. Vaja, que hem estat pagant entre tots una cultura elitista que necessiten alguns per tenir on poder lluir vestits i posició social. “El cas Millet pot fer que la gent s’adoni que la música és una indústria, amb interessos econòmics que poden ser bons, dolents o perversos, perquè a vegades s’actua com si fos una mística”. Una suposada mística que molts s’han encarregat d’alimentar des de dintre, quan “per definició, tots busquem fer-nos rics, però això és més il·lustratiu quan es tracta de gent que t’ho negarà sempre”. Acostumats a la imatge del compositor entregat en cos i ànima a l’art, ens sobta sentir dir que “hi ha músics molt rics; Ells t’ho negaran, però fa esfereir els diners que arriben a donar des del Ministeri a singulars compositors famosos, de l’ordre de 200.000 euros per un any! Però a aquest senyor l’aniràs a entrevistar i et dirà que malviu, collons! Si cobra més que un ministre!”. La conversa avança posant en dubte un malaltís sistema d’ajudes institucionals que no controla si val la pena comprar un orgue ni “tampoc perquè ens gastem fortunes per al Liceu”.
Tot això, des de fora de la música acadèmica encara ens ho mirem amb més recel, perquè a les “altres músiques” les han obligat a ser indústria vulguin o no. “És un escàndol que a un sector de creació musical se li digui que ha d’assegurar que omple i a un altre no. Jo he anat a concerts de música molt creativa, molt contemporània, amb tres persones de públic!”. A aquests també s’els hi hauria de dir que es posin en mans del mercat “a veure quin empresari els lloga. Perquè si ho paga el papà Estat, que no obligui a les altres músiques a omplir, perquè sinó el que es fa es pagar-li una subvenció al nen de papà que fa parides”. “I això, diu el Xosé, és un socialisme mal entès. Els resultats han de comptar perquè estem fent cultura per a la societat, no cultura per al melic del creador”. Però malauradament sembla que no canviarà, perquè “els polítics, tant de dretes com d’esquerres, volen que la cultura estigui ben alimentadeta, perquè saben que és l’altaveu de les seves polítiques. Ja correrà tot el sistema polític, econòmic i cultural a considerar com un càncer el cas Millet i aïllar-lo. Però la gent del carrer, si sabés els diners que es gasten en cultura, s’espantaria”.
Però Aviñoa és per sobre de tot historiador i, per tant, intenta que els estudis històrics al voltant de la música tinguin també un enfocament social. “Es important relacionar el context històric i social. Una determinada música la podem escoltar en segles successius però la gaudirem sempre en funció dels valors de cada moment. Una tempesta en mig d’una òpera de Rossini ara ens sembla una tontería, perquè podem fer més soroll amb un tambor i un altaveu, però per al públic del 1816 era impressionant”. I això val també per a les músiques actuals, i es que “una tonteria com “que bonito es hacer el amor en un Simca 1000” d’aquí 50 anys no s’entendrà, perquè no sabran que era un Simca 1000 ni cardar en un cotxe. D’alguna manera era una música lírica que tan sols s’entendrà revisant el moment en el que va ser escrita”. Però si d’aquí cent anys estudiem una peça actual d’un compositor de música acadèmica contemporània que passarà? “Si que hi ha referents a les seves obres, però els saben ells. Es trist fer una música que no entenen en la teva època i que en el futur no voldran escoltar. A l’època de Beethoven potser hi havia mil compositors i en recordem pocs, però almenys intentaven satisfer els gustos del seu moment. Si no ets capaç de sintonitzar amb la teva època el problema és teu, i no de la època, però si dius que el compositor que no omple és un fracassat et diuen que tu no entens el talent. Però el talent en abstracte no existeix, tan sols existeix al servei de la comunicació artística. Després hi ha el concepte de la renovació com a concepte absolut. Renovar no es una virtut per si mateixa, el que és intocable és que l´art és exposar una obra a un públic, i per tant si en aquesta exposició no ve públic, considera’t un fracassat, oblida’t de que tens un talent incomprès”.
Està clar que el Xosé és un activista! La seva actitud certament provocativa amb la música acadèmica també hauria de fer pensar a la resta de músiques, perquè caure en la auto-complaença no és exclusiva de ningú.
