Ocurrències d’estiu. Nat 51
Ramon Faura Coll
1. El contracte Social: Un dels principals responsables de la misèria en què ens sumim és Jean-Jacques Rousseau. L’any 1762 va escriure un llibre ple de bones intencions que finalment ha esdevingut una fatalitat: El contracte social. En resum, es tractava de reivindicar les llibertats i la dignitat de l’home. Segons Rousseau, a l’origen, érem totalment lliures. L’especialització de funcions va provocar que, a través d’un contracte social, alguns optessin per plantar cols, mentre d’altres van estimar-se més fer de cavallers. És a dir, muntar a cavall, anar amb senyores, empunyar una espasa, i escriure poesia provençal. A la llarga, cada una de les parts contractants, va acabar oblidant allò del contracte social i el món va acabar dividit entre un 5% de poderosos i un 95% de pringats. No deixa de ser curiós que el 95% optés per plantar cols. És absurd pensar que algú mig malalt, treballant de sol a sol, i temorós de Déu estigui en condicions de pactar res amb un gegant belicós, dins d’una cuirassa, i amb una espasa esmolada per tallar-te el cap. Pensar que som iguals no ens convé. Quan hi ha guerra, és molt probable que la part que no ho sap tingui les de perdre. Si hi ha gent que ho controla tot és per què molts no controlem res. I us asseguro que aquests que ho control·len tot ens tenen declarada la guerra des de fa segles. Contracte?… jo no l’he signat. 2. Ciutat i Camp: Després de passar uns dies al camp m’he convençut que la ciutat és molt superior. Vull dir que ningú amb dos dits de front negarà que New York és millor que el Montseny, per posar un exemple. Quan estàs a una ciutat i tens ganes de camp, pots tenir-lo sense sortir de la ciutat: el Central Park a New York, el Bois de Boulogne a Paris, el Hyde Park a Londres, el Tiergarten a Berlín. En canvi, el camp mai no inclou trossos de ciutat dins seu. 3. Museus: Amb tanta xusma indocumentada és impossible mirar un quadre amb un mínim de serenitat. Centres com el Museu Picasso de Barcelona estan tractant de trobar-hi solució. Una humil proposta és que els porters del museus, a més de parlar de futbol pel walki, facin un qüestionari sobre la col·lecció permanent i no deixin entrar a qui no respongui bé. 4. Uniformitat cervesil: L’altre nit hi vaig caure. Tenia set. Anava cap a casa. Em vaig saltar els protocols del civisme i vaig demanar-li una birra al paki. No tenia Kulmbacher, ni Waase Wolf; tampoc Stella Artois, ni Urkell. No tenia Moritz. Només llaunes vermelles de la Damm. La mateixa que patrocina la Mercè; quina coincidència, vaig pensar. No hi ha qui els pari. 5. El veritable poder s’aplica sobre els gestos i les paraules. Per això tots els polítics gesticulen igual, com si l’americana els anés gran. Per això existeix el Dret, l’arma dels poderosos: un protocol tecnico-verbal on el comú dels mortals ens ofeguem. El llenguatge-poder també disposa de sometents urbanes. Oh, benevolent correctora d’estil!: Clemència, per un cop, deixa els barbarismes allà on són… ells mai no et canviarien.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.