Nat46 Set_08 Marc Lloret
Tímid i humil, però conscient del valor de la seva feina, ha après a acceptar el seu paper a l’ombra. Qui s’endú els elogis, les mirades i el protagonisme dels discos que ell produeix, és l’artista. Però, poc a poc, disc a disc, Ricky Falkner s’està guanyant un prestigi i una reputació que ha assolit després de signar alguns dels millors discos dels darrers anys com Costa Azul de Sidonie, Cuentos chinos para niños del Japón de Love of Lesbian, Viva la guerra de Standstill o L’atracció monumental de Sanpedro.
Va acabar la selectivitat i enlloc de començar a viure somnis adolescents d’estrella de rock, es va matricular a una escola de música moderna i a una altra de so. Es considera productor-músic. En la majoria de gravacions també arranja i interpreta, però no toca ni un sol botó, així que li toca guanyar-se la complicitat del tècnic. Amb 30 anys és un dels referents barcelonins de l’actual escena pop barcelonina.
Quan t’adones que et vols dedicar a la música?
La música sempre ha estat en el mateix lloc a la meva vida. No hi ha res que m’hagi interessat més. Quan vaig acabar la selectivitat vaig prendre la decisió d’intentar dedicar-me a això. Em vaig posar a estudiar música a l’Aula i so a Microfusa. Quan vaig creure que ja havia aprés suficient i que ja tenia prou coses on agafar-me, ho vaig deixar.
Com se n’adona un que és productor? I, en el teu cas, com vas començar?
Si jo vaig començar en el món de la producció és perquè en els meus grups ningú no estava allà al costat del tècnic preguntant-li perquè no provava una altra reverb enlloc de la que ell hi posava. A molta gent no li interessa, diuen “jo canto i ja està”; i jo deia “provem un tremolo aquí o una segona veu allà”, o “gravem això i ho posem al revés”. Com que ningú no ho feia, i perquè, la veritat, potser jo tampoc no deixava espai, ho feia jo. I en el cas de la meva primera producció, Ungravity de Love of Lesbian, gent comuna els va parlar bé de mi i també havien vist el Rockdelux Experience, on jo havia fet alguns arranjaments. Aleshores em van trucar i jo encantat, perquè ho necessitava, realment sabia que em volia dedicar a la producció. Sabia que mai no seria un gran frontmani a més em flipa estar a l’estudi i fer el boig. També em vaig adonar que el rotllo de l’instrument no era el meu rotllo. Era baixista però no em vaig estressar a estudiar baix. Em venia més de gust gravar una guitarra o una veu que fer de baixista de sessió.
Treballes bàsicament en el món indie de Barcelona. Fas alguna cosa fora d’aquest cercle?
acabat fugint una mica d’ell. Hauria de ser normal que alguns músics de jazz acabessin mirant cap al pop, és inevitable intentar descobrir noves sonoritats. A mi del jazz m’interessa aquesta gent que pot fer un pas a la dreta. Jo vaig sortir de l’Aula per l’actitud de molts dels que estudiaven allà. Com parlaven quan estaven al bar… m’irritava.
Se t’acosta un xaval amb tota la il·lusió del món i et diu que vol gravar un disc i que té 6.000 euros i vol que li produeixis un disc… què li dius?
Quan un vol fer un primer disc aspira a fer-ho amb el millor equip i les millors condicions. Gastar-se molts diners de la pròpia butxaca pot arribar a ser com llençar els diners. A aquest xaval li diria que no, perquè jo no sóc un productor dels que et munta una banda i et faig un disc. A mi m’agrada treballar amb bandes o amb cantautors. Tampoc no sóc un productor que mou contactes. Si el que fas trobo que li pot agradar a algú que jo conegui, si puc, li donaré. Però normalment no he treballat amb discogràfiques. Tracto amb els músics.
Com treballes amb els grups? Fas arranjaments?
Cada grup és una història, però normalment sí que faig arranjaments. Amb alguns músics sóc molt cautelós, perquè hi ha una figura de pes que està gelosa del producte, és el cas de Sidonie o Standstill, però en altres casos partim de temes en acústica i tinc via lliure, com en el cas de Love of Lesbian.
Com a músic, pots destacar una cosa de cadascun dels grups amb els que toques?
De tots aprenc coses diferents i els hi puc oferir coses diferents, perquè tots ells formen la meva família. De Sanpedro i d’Egon Soda la fraternitat que ens uneix i l’interès per fer les coses amb bon gust. De Standstill, la necessitat imparable de cercar nous llenguatges i noves formes de fer i una professionalitat difícil de trobar en aquest sector. De tots ells destaco també el fet de tractar amb molt respecte la “matèria musical”.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.