Nat45 Jul_08 Marta Solé
En Dan afirma que la militància de Disco 100 és l’actitud. No va néixer dins la funda d’un LP però quasi. A la seva família es classifiquen per gèneres musicals –la mare, clàssica; el pare, jazz; el germà, música negra; ell, pop-rock– (no puc evitar l’escena: —Hip hop, et sabria greu acostar-li la sal a dixieland, si us plau? Hardcore s’ha oblidat de posar-ne a les patates. —D’acord, bel canto.)
Gràcies al seu extens fons musical, que és l’especialització de la botiga, Disco 100 és des de fa tres dècades un punt de referència per a músics i amants de la música allunyat del tumult del centre, amb els seus avantatges i inconvenients. “Les multinacionals han fet molt de mal perquè han deixat que les grans superfícies, que no tenen cura de la música, s’ho mengin tot. Una botiga de barri no pot sobreviure, perquè compra el disc a la companyia més car que si el comprés a un minorista d’electrònica de consum. Les botigues petites fora del centre ho tenen molt difícil perquè les condicions que imposen les multis són brutals, els pressionen molt. Nosaltres venim d’una altra època i tenim un cert estatus però el que veiem és que les campanyes sempre estan enfocades a les que treballen amb novetats i tenen un fons mínim”.
En un marc tan salvatge sembla més aviat una anomalia que certs treballs arribin a les mans d’algú. Segons en Dan, a la botiga treballen molt amb el feedback que reben per part del client: allò que es demana entra en catàleg: “Recordo el cas de Pomada, de seguida va sortir gent que ho demanava. Nosaltres ens vam posar en contacte amb el grup i ens van portar els discos. També ens passa amb els Cabo San Roque, que fan unes edicions molt detallistes, aquesta caixa de metall que acaben de treure. Tu veus que aquestes coses es mouen. El problema és que a part de Disco 100 i CD Drome, com el de Cabo San Roque em comenta, no es venen enlloc més”.
Aconsellar, ser amable i proporcionar informació -disponible als catàlegs del fons de la botiga, per exemple- forma part de la filosofia i l’actitud d’aquesta família que atén amants de tots els gèneres musicals, encara que destaquin els parroquians de la clàssica i el jazz, en el que alguns s’han introduït gràcies a les visites a Disco 100. “La nostra és una botiga molt ordenada, però requereix mirar perquè no estan les coses a la vista, requereix una certa tranquil·litat i una certa paciència i no necessàriament anar a l’última. I sí que he observat que la majoria de les persones volen els discos cada cop més ràpid, el volen per avui, hi ha com una angoixa”. La pirateria es veu que només ajuda a vendre discos entre el públic nascut a l’era pre-internet, la davallada de consum entre els més joves es constata, però tampoc queda clar si es deu a Internet o al desinterès per la música.
Una botiga de discos no deixa de ser un bon mirador des d’on observar el panorama de la producció autòctona: “Déu n’hi do, del moviment i la preocupació que hi ha per la música que es fa aquí, a més tenim al costat l’Heliogàbal, que a aquest nivell està intentat moure una mica la cosa. Com també tenim molts clients músics, el que perceps sobretot és que a nivell de concerts estan desesperats, se’ls fa molt difícil trobar feina per aquí quan el més important per aquesta gent no és la venda de discos sinó poder moure una mica la seva proposta, i veus que no hi ha moltes opcions. Però sí que música se’n fa molta, entre els clients músics hi ha molt interès i altres clients que s’interessen pel que fan aquí”.
Nisei acaba de treure el seu darrer treball en doble versió vinil y CD, mentre Elvis Costello ho ha fet exclusivament en LP. “La música s’hauria d’escoltar d’una altra manera, perquè ara tothom està endollat tot el dia. Sembla que la gent no presta atenció, cosa que s’ha de fer si estàs escoltant un disc que té molts matisos, li has de prestar atenció. Ara ens està tornant a venir el vinil perquè hi ha com un ritual, no pots deixar el disc allà i t’oblides, als 20 minuts s’acaba, no és com un cd que pots deixar-lo, has de canviar la cara. El vinil t’obliga a escoltar més el disc, que potser és el que demana el disc, que li prestis una mica més d’atenció”. Afegeix que no tothom el prefereix per la qualitat del so, sinó per una qüestió de fetitxisme. I el fenomen s’ha donat de baix cap a dalt. Un fantasma recorre els salons de les cases?
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.