Nat 37 Març_07 Marta Solé
Des dels anys 70 juga a la lliga independent del periodisme musical. La seva obsessió és Lou Reed. Ha passat per les històriques Rock Espezial i Vibraciones i co-dirigeix amb Jaume Gonzalo Ruta 66 des de fa més de vint anys. El seu darrer llibre, Pulp-Rock, recull els seus millors articles i entrevistes.
Més de trenta anys dedicats al fet musical no li han fet perdre la curiositat i les ganes a Ignasi Julià, periodista que ha ballat amb el rock tota la vida, fins i tot quan aquesta era la música més lletja. No ha pogut separar-se mai de Ruta 66perquè “la criatura ja és més important que nosaltres”, i ha fet grans musicalment no només els seus artífexs sinó diferents generacions sense haver de passar pel tub. “La sort d’haver pogut muntar una revista independent i poder viure d’això ens ha ajudat a conservar un esperit de fan”. En el món de la superabundància manegat per les corporacions mediàtiques i la dictadura del capital, ell creu que el “paper del crític és més important que mai” i que la seva feina és “fer seva la música i evitar els tòpics i les etiquetes per expressar el que a ell li proposa”. I és que Julià és dels que recorden quin temps feia i on estava el dia que va descobrir una cançó.
Reconeix que l’acceleració de la cultura i l’omnipresència de la música dificulta tant el treball del músic com el del crític: “El que trèiem nosaltres d’un disc era molt superior als anys 70 perquè hi havia molt menys material”, indica, així com que als artistes “actualment no els deixen desenvolupar-se, fan dos o tres discos, no funcionen i desapareixen”. “És més difícil començar ara”, admet, tant per al músic com per al periodista.
De totes maneres, aquesta superabundància ha fet revifar la música en directe i “l’experiència d’un concert no la pots piratejar ni baixar-te-la d’internet”. El mateix passa amb l’experiència professional, que fa “que tinguis un instint especial i que sigui molt més difícil que et venguin motos”, talent particularment interessant quan la música es vol fer passar per una moda i hi ha una obsessió per trobar la novetat, dèria de la que Julià està curat ja que “el que té un valor sempre acaba arribant al seu destinatari”.
El noi que comprava discos a l’estranger i buscava el New Musical Expressa la Rambla es sorprèn d’una Barcelona -“Las Vegas del Mediterrani”, l’anomena- on tothom es queixa de la manca de sales on tocar. “El que potser troben a faltar els grups que comencen són els locals petits amb programació contínua”, assenyala, tot i que aclareix que mai hi havia hagut a Barcelona tants llocs on tocar, ni tants esdeveniments musicals. El que sí troba a faltar Julià és “una tradició de creativitat autòctona” que ja existia als anys 60, es va desvirtuar als 70 i va desaparèixer sota el pes del rock català, “una invenció que demostra que no es pot invertir diners per crear una escena quan no hi ha talent”. “Hi ha una gran abundància de grups que són molt mimètics” i del conjunt de l’escena destaca els 12Twelve perquè “connecten amb la Barcelona dels anys 60 on el jazz tenia molta importància”.
I és que el fet musical és més que una tendència i a Ignasi Julià li agrada analitzar “la música rock com un moviment cultural que pot ensenyar moltes altres coses com les connexions que té amb la història, la literatura o la societat del moment”. Vist així, el mestissatge barceloní encara és d’aparador i, tot i l’abundància de propostes musicals del moment, “ens quedem amb aquesta imatge de ciutat cosmopolita una mica falsa”.
Julià està agraït a artistes com Lou Reed, Bob Dylan i Neil Young, que no l’enganyen i diuen que “és tan fotut viure als cinc anys com als 65”, que són honestos “perquè el seu art ha estat la columna vertebral de la seva vida”. Com a exemple, ell continua veient la seva feina ara tan difícil com per qui acaba de començar i tracta d’entendre fenòmens musicals nous, com el hip hop, per arribar als 65 i poder continuar escrivint de música.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.