Nat 31 Març_06. Anna Cerdà
(Badalona, 1960). Als 13 anys va veure clar que ell volia dedicar-se a la música. Recentment nomenat Director de Promoció i Difusió de la Música de l’ICUB, sempre ha treballat en aquest món. Des de dins, com a percussionista (amb Dusminguet, Nass Marrakech o Jackson Browne) i liderant projectes propis (Ektal Ensemble), i al costat en l’àmbit de la gestió. Fins i tot quan treballava en una llibreria es va empescar la manera de fer-hi concerts. Ara, deixa La Garriga mestissa i s’encara amb els reptes de l’escena musical barcelonina. Des d’aquí, li desitgem tota la sort del món.
Què és el que més t’atreu d’aquest nou repte professional?
Vaig trobar molt interessant que pensessin en algú amb aquest doble perfil, de músic i de gestor cultural. Això vol dir que hi ha un interès real per la música per part del departament d’Acció Cultural de l’ICUB. De fet, hi dediquen un departament, i això ja diu molt. Per a mi era un repte, i vaig pensar que jo, com a músic professional, podia tenir certa sensibilitat a l’hora d’entendre els artistes. Sé què és estar dalt d’un escenari i les dificultats que hi ha.
A què es deu aquest doble perfil de molts professionals de la música (artistes/gestors)?
Bàsicament es deu a la precarietat. Quan comences a tocar les coses no surten com et pensaves, el camí és llarguíssim, angoixant. Necessites diners per poder viure però tens inquietuds artístiques. I aquí s’obren tres possibilitats: Ensenyar música, que ja ho vaig provar, però no em va convèncer. Pots ser músic d’orquestres de ball, que vol dir que toques quasi cada dia. Però vaig veure clar que no volia ser professional per acabar tocant “La camarera” 365 dies l’any. I vaig anar a parar a la tercera opció: buscar alguna altra cosa que no em separés tant de la part creativa de la música, com la producció, la programació, i així com a músic poder-me dedicar al que m’interessa.
I creus que és positiu el fet que vinguis d’una llarga temporada de dedicar-te a la gestió fora de Barcelona ciutat, per encarar aquesta nova tasca?
Crec que sí que influeix. Amb aquesta visió una mica des de fora pots prendre decisions com, en lloc de llançar-te de cap a proposar solucions, parar-te un moment a veure què està passant per poder afrontar les situacions amb més coneixement.
Ara que parlem de “fora de Barcelona”, sembla que van apareixent petites capitalitats segons els gèneres: La Garriga en música mestissa, La Bisbal amb el pop-rock… Creus que el futur és aquest, repartir joc?
Seguríssim. I els que hi tenen molt a dir són els periodistes. Els grans mitjans estan establerts a Barcelona, i si la crítica musical depèn de les audiències, mai no sortiran d’aquí. Cal dedicar-hi més esforços. I la premsa comarcal també ha de donar valor al que es fa aprop. Des de La Garriga m’havia trobat que feien ressenyes de concerts que es feien a Barcelona i que potser havien passat abans pel poble i no n’havien fet ni cas… Cal compromís per part de tots. Les grans idees poden sortir a tot arreu.
Crec que ja és hora de treure el tema pel qual tothom et deu preguntar: les sales de concert, els permisos, els tancaments que hi ha hagut …
El primer que cal entendre és que hi ha un batibull legal impressionant, i que hi ha tota una feina d’aclarir competències, que moltes vegades les tenim fora de Catalunya, i revisar tota la legislació, si és realista, si està actualitzada… És molt complex, però el que sí que està clar és que hi ha la sensibilitat per treballar en això, és necessari racionalitzar-ho tot plegat.
Barcelona mestissa? Barcelona indie? No podem tenir-ho tot alhora? Per tant poc donem, tots plegats (músics, programadors, periodistes, públic)?
És un dels temes que m’interessen més. Aquests booms existeixen. Els esforços de certa gent conflueixen i es crea una tendència, que té una escalada molt ràpida i segurament una davallada igual d’accelerada. Cal cert equilibri. Hi ha d’haver lloc per tothom, més igualtat d’oportunitats.
I això com s’aconsegueix?
Crec que cal treballar molt en la difusió, per exemple: Com es difon la música dins la ciutat? Com s’informen els públics, així en plural? Com cuiden els públics molts centres cívics especialitzats? Potser estan massa encarats a facilitar als músics el salt del món amateur al professional, i estem oblidant-nos de crear un públic exigent, ben informat… Aquí cal treballar-hi molt.
Són quasi les sis de la tarda d’un dilluns i m’apiado d’en Martí, que a hores d’ara encara no ha tingut temps de seure al seu despatx, tot el dia reunit… Marxo amb la tranquil·litat de saber que la música a Barcelona està en mans, entre d’altres, d’una persona raonable i amb sentit comú, afable i que sap de què parla. Que no és poc. El dia que entenguem que està en mans de tots, haurem fet un gran pas.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.