ACTIVISTES: ENRIC PEDASCOLL
Nat 30 Gener_06 Marçal Lladó
A l’Enric Pedascoll li agrada explicar que el disc més venut de K Indústria és el de Tete Montoliu amb Mayte Martín, la nineta dels seus ulls. En canvi, esquiva la resposta quan l’interroguem sobre aquells discos que, contra tot pronòstic, no van despertar l’entusiasme de la gent. En l’escenari de la música independent, els grans èxits sovint equilibren aquests fracassos relatius i compensen l’aposta artística, que al capdavall és la que compta. Pedascoll ha aconseguit aixecar una bona empresa a partir de la bona música, combinant el nas pels negocis amb la fascinació d’aquell nen que, de ben petit, ja es colava als estudis que l’Emi tenia al carrer d’Urgell, al costat de casa seva.
Com vas entrar al món de la música?
Vaig començar als 17 anys amb en Gay Mercader. Amb ell vaig agafar experiència amb els concerts i l’any 1976 vam portar per primer cop els Rolling Stones a Espanya. També vam obrir una botiga de discos i un catàleg de venda per correu. Més tard vaig crear un altre butlletí que es deia Pan y Música, amb discos que nosaltres baixàvem de Londres i d’Andorra, i després vaig obrir l’oficina barcelonina de Virgin, quan encara era propietat de Richard Branson. Treballàvem només amb grups que ens venien d’Anglaterra, com Peter Gabriel o Roxy Music.
Com va néixer K Indústria?
L’any 1991, després de deixar Virgin, vaig fer de mànager de Carles Santos, un artista que em sembla un geni. Com que feia la música de les Olimpíades, vam haver de crear una empresa per facturar i així va néixer K Indústria. Vaig aprofitar-ho per començar a fer distribucions i a desenvolupar els primers productes propis. Vam començar amb Muy frágil, de Mayte Martín, i vam seguir amb altres artistes de la ciutat. Com a companyia sempre ens hem sentit molt involucrats amb la música que es fa a Barcelona.
Quina línia de treball et planteges als inicis de K?
Jo sempre he sigut un entusiasta de la música, des de petit. M’agrada donar a conèixer artistes que poden aportar coses noves. Quan trobo algú que m’entusiasma com la Mayte Martín, m’hi bolco. A partir d’aquí van començar a arribar catàlegs que em semblaven interessants i vaig agafar-los. Sóc una persona molt eclèctica. En tots els estils pots trobar bons artistes. M’agrada entrar al Liceu per veure “Turandot” però també trobo molt agraït el món del metall, per això vam crear la divisió Rock.K.
És cert que us heu obert a estils molt diversos, també a l’electrònica…
Vaig col·laborar en l’organització del primer Sónar i arran d’aquest contacte amb la música electrònica va néixer el segell Cosmos, amb l’Albert Salmerón. Vam treure artistes com Álex Martín, Peanut Pie… Unes 15 referències que són històriques però que no van tenir continuïtat. També vam aprofitar per portar segells com Warp i crear la divisió electrònica Satélite K, que ens va col·locar molt bé al mercat com a empresa capdavantera i creativa. Però l’escena electrònica de Barcelona no es va treballar prou i amb el temps va quedar estancada. És una llàstima perquè no vam aprofitar el suport que la ciutat donava al Sónar.
Cada cop es venen menys discos. Com encareu el futur?
Ara hem començat amb K Digital, que és una divisió només per col·locar cançons a Napster, iTunes i fins a 43 plataformes. Treballem des de Londres, on tenim una petita oficina. Vam començar fa tres mesos i ja hem rebut liquidacions, estem molt contents. És un món molt excitant, perquè hi ha grups que ja no tenen els discos a botigues i en canvi tenen descàrregues de pagament a Austràlia o a l’Argentina. Significa un canvi de model de negoci, seguir treballant com una discogràfica però dins els nous paràmetres de la distribució i del màrqueting digital.
I què passarà amb el disc?
Ara tothom té un home studio i pot gravar-se el disc i se’l pot publicar. On hi ha un veritable embut és en la promoció i la distribució. Fer sortir el disc als mitjans és complicat. Les botigues especialitzades de discos han anat desapareixent, per culpa de la política de terra cremada de les multinacionals. A Barcelona tenim sort de tenir el carrer Tallers, on hi ha gent molt competent, però a la majoria de ciutats han desaparegut les petites botigues. De totes maneres, jo crec que d’aquí a uns anys hi haurà un ressorgiment del disc com a objecte.
I quin sentit tindran les discogràfiques?
Aquesta facilitat per editar fa que hi hagi discogràfiques que tenen una línia molt concreta, que poden ser una garantia de qualitat en el seu tipus de música. Hi ha gent que s’especialitza en un estil i acut directament a aquests de referència. Un exemple és Soul Jazz. Si t’agrada un disc, pots comprar-te’ls tots perquè un 99% t’agradaran, és una garantia.
Quins discos t’han entusiasmat més durant aquests anys a K?
He disfrutat molt amb Mayte Martín, que és una gran artista i per a nosaltres va ser un començament molt bonic. Ara estem disfrutant moltíssim amb Muchachito. També tinc bons records de tot el catàleg de Cosmos, encara que hi hem perdut molts diners, i he tingut la sort de treballar amb els artistes que admirava de més jovenet, com en Toti Soler.
0 Respostes
Si vols pots seguir els comentaris per RSS.